ja no vull dir el teu nom
   el porto gravat dins l'estomac que no em deixa engolir
avui he rentat la tovallola amb la que ets vas eixugar
i he canviat els llençols on vares dormir
                 ja no vull restes de tu,
ara entenc la teva malaltia
                 la teva implacable solitud
ara entenc cada una de les teves mentides
                 i jo he estat la presa més fràgil
ja no vull dir el teu nom
   perquè el porto tatuat a la pell
ni implorar-te
ni arrossegar-me

esborra'm de tot, ara sé que per tu es senzill
            ho has fet sempre
oblida'm de tot perquè ja ho has fet

i sabent des del primer moment de mirar-te
que patiria un gran dolor
             vaig apostar per viure un amor, que m'ha trencat
             per baixar als abismes, a la teva part fosca
i he cregut,
he estimat
sense adonar-me de que no era el mateix el que tu senties

ja no vull dir el teu nom
    tu has oblidat el meu fa temps

i en aquesta horabaixa on la il·lusió s'ha esvaït
sé que ja més tristor no podré sentir mai

masses mentides, les teves mentides, que t'has cregut

i quan passi el temps t'adonaràs que un amor com el meu no trobaràs
i ploraràs
ploraràs
i jo amor meu, no t'estaré esperant

ara, pujaré amunt, tant amunt que no em podràs tocar
la teva cambra serà més fosca i trista que abans
els sorolls del carrer seràn inesgotables

enyoraràs cada matí que t'he despertat per mirar-te
perquè com jo,
                 mai més en trobaràs

ara, ploro la meva dissort però convençuda de que és el millor

demà, potser tancaré la porta per sempre més

i creu-me que tu em ploraràs en la teva horabaixa,
quan el temps es tenyeixi d'hivern

i el teu rebuig serà la meva salvació
mirant cap a l'horitzó
on la vida em porti
podré caminar sense tu i sense ningú

               simplement caminaré jo

montse pellicer mateu

11015
imatge google