voldria portar una cuirassa ben cenyida al cor

al cos i al cap, però si la prenc es desfà

aprenc del temps, de l’enyor, i del dolor

-         dóna’m la mà per no caure de la vorera, diu el meu cor

jo rebel de mestres, no faig cas perquè vull caure

i caic sobre l’asfalt gris i desgastat per tantes passes,

necessito caure a fons, endins, es quan em retrobo,

ni els anys ni els refranys sobre el temps em donen la raó

ni posen al seu lloc a ningú, això son llegendes urbanes,

potser és el que ara em diem, karma, deu ser el meu,

es quan sentor la buidor del ser, aquesta subtilesa

per sentir-me amunt i tocar la felicitat, l’eura de la vida,

     hi ha moments dilapidats per les paraules

i pels fets que constantment imprevisibles marquen l’existència

soc una soldat coneixedora de cada combat guanyat i perdut

he guanyat a la vida, vencent la por a la mort,

guanyo sempre a l’amor,  i entre la contradicció de tu o de mi

la inequívoca sensació és acceptar  la meva consciència

montse pellicer mateu
certeses 2019