enyoro
palpar la teva pell
i
des de la meva imaginació somiar-te, ara,
he
conegut el teu somriure, encara no el teu plor,
sense
sentir-te puc tenir-te,
enyoro
el que encara no he tingut
però
enyoro les teves mans descobrint-me
i
els meus llavis tastant la teva saliva
jugant
amb la teva llengua
parlant
paraules sense conversa
sense
sentit, sense censura,
només
tu i jo i aquella copa de cervesa
en
una terrassa d’un bar qualsevol
podem
detenir el temps, l’abraçada
el
desig de tenir sostre i desfer-lo
enyoro
aquell lloc imaginari, virtual,
on
alliberar aquestes ganes d’engolir-nos
per
entrar dins les cavernes,
deixarem
de ser dos, serem un
i
lluitarem per aquest plaer que tots dos cerquem
som
dos llunes creixents que abracen la plenitud
i
aquesta nit, i totes les nits ens agafem els dits
ens
toquem de puntetes, ballem l’èxtasi
planegem
sobre la ciutat, dibuixant-nos
enyoro,
potser el que mai tindré
però
els teus petons semblen dolços
el
teu somriure m’atrau
i
rellisco sobre la teva pell
montse pellicer mateu
certeses 2018
imatge xarxa