"no
me pises que llevo chanclas" si mal no recordo era el nom d'un grup que
cantava aquella de..."y tu de quién eres...de Marujita"
Doncs jo
no porto xancles, sols a l'estiu, ara mateix seria una mica imprudent per això
del fred, refredats, grip i altres epidèmies que corren en aquest temps, però
porto sabates, i no vull que em trepitgin, però en aquest món tant competitiu i
sense solidaritat a voltes esdevé inevitable, i quan et trepitgen que fas?
OSTRES QUIN MAL QUE FA!!, i “zasca” una ferida més a la col·lecció de la vida.
Es quan
reflexiono seriosament i em dic...no vas bé, no estàs feta per
sobreviure...però no vull que em trepitgin, així que veient la competència a
nivell laboral, social, etc... invento un nou embolcall de protecció, però me’l
trec em molesta, em fa nosa, em fa mandra.
Que s’entén
per trepitjar? Realment ens trepitgen o posem el peu? Es que ja em faig bastant
d’embolic amb tot plegat. Partint de la premissa “tothom és bo” em pregunto si
és certa o no?, jo busco i rebusco la bondat en cada ésser que conec, i noooo,
no tothom és bo, però llavors el meu món de happyflowers com l’anomena algú, em
diu: NOOOOO, NO TOTHOM ÉS BO, i realment a voltes té raó. Però bé modificar
aquesta conducta, o pensament és un aprenentatge que a la meva edat encara no
he fet.
I no es
que no em valori, no, si jo em valoro moltíssim, des de que em vaig acceptar
amb totes les virtuts i defectes, (encara que sempre tinc les mans fredes, i la
meva mare diu que tinc poca virtut), serà això, doncs si ara em valoro i molt,
com dic jo: trepitjar fort, cap ben alt i endavant amb el món i la vida, “però
no me pises que llevo tacones”.
El que
deia, després de tot el que observo, i sobretot a les feines, hi ha una
competència que fa por, una poca solidaritat que no havia vist mai, serà que la
vida i la manera com es veu fa que tothom miri per ell mateix, i aqui entrem a “l’individualisme”,
que no es que sigui dolent del tot, però que cadascú va a la seva i no veu el
conjunt de tot. I això em posa els péls de punta, de gallina, bé m’eriça els
pèls, de manera que m’adono que el “companyerisme” costa molt de trobar. I per
això cal una bona cuirassa.
D’altre
banda parlant de temes personals, amistats, amors, i demés que ens afecten en
el més profund del nostre ser, també et trepitgen, i ha desaparegut aquell toc de
“romanticisme” de fa anys, a vegades penso que possiblement entre els joves
encara existeixi aquest “toc” a la meva edat s’ha de treballar, però hi és. Tot
i que, no em considero romàntica com a tal, com es coneix, m’agrada enamorar-me
i de que s’enamorin de mi, ho dono tot, sóc un llibre obert, ple de planes per
omplir, però m’encanta de que em diguin coses boniques, que m’escriguin, que em
pensin, a vegades penso que es pura vanitat, però es que cada vegada que surto
observo que això s’ha acabat, segurament no és el meu món, possiblement, però
és el que hi ha.
I com a
romàntica i “reina de l’amor”, poeta i dona que sóc m’arrisco i arriscaré
sempre en temes d’amor, i si cai m’aixeco, però jo he llençat totes les pedres
que portava, i aquesta és l’essència del romanticisme, perquè no?
Però “no
me pises que llevo chanclas” i fa mal, ara bé el millor remei portar tacons,
nenes posseu-vos tacons i al carrer!
MONTSE
PELLICER MATEU
