dilluns, 29 de febrer del 2016






sota els meus peus descalços

m’envaeixen papallones de seda


                i puc volar i deixar-les ser lliures

jo que m'he vestit de blanc

per idolatrar el temps en que neixen flors


desitjant retrobar aquells camps de setí vermell

per congelar un espai, dins un temps, dins una vida

en el que puc dormir 

amb la seguretat d'una abraçada

               aquella que em protegeix de mi 

               retornant-me a una infància que no s'ha perdut


i ja no sentiré mai més aquella solitud 

ni la fragilitat

de trencar-me


ara sentint la fortalesa d'una terra i una vida

d'un amor

d'una efervescència

d'un futur, d'un present


m'he vestit de blanc per recordar que sóc deesa de cada nit

de cada somni

de cada sol


montse pellicer mateu

imatge internet
               





divendres, 26 de febrer del 2016

jo et volia
-              -- i et volia tant
-          que jo ja no em volia-
tu no em volies
ni em vas voler
-                       - el teu rebuig era la teva paraula-
ara que ja em vull
ja no em provoques dolor
-                      -  la indiferència s’ha obert pas
-          i la mentida s’ha fet patent
jo et volia

                 però tu, 
                            tu no em volies
el temps em donarà la paraula

l'amor em farà lliure
l'amor que arriba

montse pellicer mateu
imatge xarxa




dimarts, 23 de febrer del 2016

Toco el timbre...

-Toc-toc

Obre la porta si us plau

Que no puc entrar


Hi ha dies que s' omplen de sol


Altres enmig d' ombres
-No hi veig bé i no es qüestió d' ulleres-

És qüestió de cor

I jo et vull

Sabent que em vols

Montse Pellicer Mateu
(incerteses 2016)

Imatge google



dimecres, 17 de febrer del 2016

mesuro cada pas
quan sóc incontrolable
i no vull mesurar
m' arrelo i nedo en un món soterrani
cerco cada instant i cada carícia
puc desxifrar cada sospir teu
llegir- te profundament
perquè ho vull així
i em quedo amb la teva olor absorbida en la meva pell
és el que més m' agrada guardar cada petjada que deixes
en l' obscuritat de la nit hi ha una lluna que parla


Montse Pellicer Mateu

imatge Montse Pellicer




dilluns, 15 de febrer del 2016




  imatges que retornen
  camins que no es troben
-                               -quan neixin les flors brollaran-
perquè tenir por si tot passarà?
-         quan els carrers despertin
-         els cafès tornaran-
              no hi ha ahir, ni demà, un ara per despertar
brodarem la paciència
-         quan floreixi la primavera

un temps que no arriba
un oblit que no s’oblida

montse pellicer mateu
imatge google




dilluns, 8 de febrer del 2016

"no me pises que llevo chanclas" si mal no recordo era el nom d'un grup que cantava aquella de..."y tu de quién eres...de Marujita"
Doncs jo no porto xancles, sols a l'estiu, ara mateix seria una mica imprudent per això del fred, refredats, grip i altres epidèmies que corren en aquest temps, però porto sabates, i no vull que em trepitgin, però en aquest món tant competitiu i sense solidaritat a voltes esdevé inevitable, i quan et trepitgen que fas? OSTRES QUIN MAL QUE FA!!, i “zasca” una ferida més a la col·lecció de la vida.
Es quan reflexiono seriosament i em dic...no vas bé, no estàs feta per sobreviure...però no vull que em trepitgin, així que veient la competència a nivell laboral, social, etc... invento un nou embolcall de protecció, però me’l trec em molesta, em fa nosa, em fa mandra.
Que s’entén per trepitjar? Realment ens trepitgen o posem el peu? Es que ja em faig bastant d’embolic amb tot plegat. Partint de la premissa “tothom és bo” em pregunto si és certa o no?, jo busco i rebusco la bondat en cada ésser que conec, i noooo, no tothom és bo, però llavors el meu món de happyflowers com l’anomena algú, em diu: NOOOOO, NO TOTHOM ÉS BO, i realment a voltes té raó. Però bé modificar aquesta conducta, o pensament és un aprenentatge que a la meva edat encara no he fet.
I no es que no em valori, no, si jo em valoro moltíssim, des de que em vaig acceptar amb totes les virtuts i defectes, (encara que sempre tinc les mans fredes, i la meva mare diu que tinc poca virtut), serà això, doncs si ara em valoro i molt, com dic jo: trepitjar fort, cap ben alt i endavant amb el món i la vida, “però no me pises que llevo tacones”.
El que deia, després de tot el que observo, i sobretot a les feines, hi ha una competència que fa por, una poca solidaritat que no havia vist mai, serà que la vida i la manera com es veu fa que tothom miri per ell mateix, i aqui entrem a “l’individualisme”, que no es que sigui dolent del tot, però que cadascú va a la seva i no veu el conjunt de tot. I això em posa els péls de punta, de gallina, bé m’eriça els pèls, de manera que m’adono que el “companyerisme” costa molt de trobar. I per això cal una bona cuirassa.
D’altre banda parlant de temes personals, amistats, amors, i demés que ens afecten en el més profund del nostre ser, també et trepitgen, i ha desaparegut aquell toc de “romanticisme” de fa anys, a vegades penso que possiblement entre els joves encara existeixi aquest “toc” a la meva edat s’ha de treballar, però hi és. Tot i que, no em considero romàntica com a tal, com es coneix, m’agrada enamorar-me i de que s’enamorin de mi, ho dono tot, sóc un llibre obert, ple de planes per omplir, però m’encanta de que em diguin coses boniques, que m’escriguin, que em pensin, a vegades penso que es pura vanitat, però es que cada vegada que surto observo que això s’ha acabat, segurament no és el meu món, possiblement, però és el que hi ha.
I com a romàntica i “reina de l’amor”, poeta i dona que sóc m’arrisco i arriscaré sempre en temes d’amor, i si cai m’aixeco, però jo he llençat totes les pedres que portava, i aquesta és l’essència del romanticisme, perquè no?

Però “no me pises que llevo chanclas” i fa mal, ara bé el millor remei portar tacons, nenes posseu-vos tacons i al carrer!


MONTSE PELLICER MATEU

diumenge, 7 de febrer del 2016


si demà obro les portes de casa meva
a aquest aire nou que s’escola entre les escletxes
tot deixa de ser un miratge
travesso innumerables deserts mancats d’oasis
puc recórrer llargues distàncies
sense que el meu cor es cansi de bategar
assedegada per abraçar-te a tu que no m’esperaves
ni tant sols jo t’esperava ni imaginava
les dunes canvien cada dia un paisatge sense nom
teixint camins equidistants traçats harmoniosament
podem viure en pols oposats per encaixar cada peça
encenent espelmes per retrobar-nos com llengües de foc
l’amor sols coneix un llenguatge
quan la nostre simple existència és efímera i ens omplim de futur
si demà obro la porta que he obert fa temps
durant el camí cada pedra es fondrà per fer-se gra de sorra
per arribar a tu amb poc equipatge per portar el teu
i si portes massa pes a sobre enderrocarem murs de formigó

i allò que no arriba,
i el pes s’ha fet invisible
i el desert està cobert de roses

Montse Pellicer Mateu

Imatge google




dijous, 4 de febrer del 2016

m’ha empassat l’espiral del temps
fent-me sentir de color vermell
-        -          i la pell de rosella surant sobre prats eterns
que s’han esvaït dins les nostres mans
tot ha esdevingut oníric i seductor
les sensacions no han canviat
-         -         i tot allò que m’omplia de tu s’ha buidat
per copsar un instant de plenitud
on la teva boca es desfà amb la meva
assaborint la mel i la xocolata
-       -             i l’olor a la gespa tallada per renàixer
sense ser fèrtil torno a sentir la vida com neix
aïllant tot pensament que m’allunya de tu
-           agraeixo les nits que queden per venir
-       -                  els balls que queden per ballar
-       -                  quan la nuesa ens ha tret la roba
tinc la virtut de la paciència
              he aprés a no anticipar-me
-         sóc la ploma que juga amb la teva pell
-         immersa en la solitud de la distància
-           i la distància és efímera com el temps



montse pellicer mateu
imatge google