Ho va saber, ho va
sentir quan la veia caminar cap on era ell, aquella criatura somrient, amb
cabells recargolats, era ella, sols ella, únicament ella, i la va voler.
Aquella criatura que s’estava
alliberant, una criatura ferida, amb un toc adolescent, i la va voler en aquell
mateix instant. Sabia que el tornaria boig.
A mida que l’anava
veient, i ella l’anava refusant, el seu interès creixia, el seu desig
augmentava i no podia estar aprop de ella sense sentir aquella atracció que
feia temps no sentia.
No estava preparat per
estar amb ella, ni tant sols amb ningú, aquella dona estranya, innocent, i
desmesuradament intel·ligent, aquella dona li va obrir esperances, aquelles
tant perdudes feia temps.
Però vist des del temps
mai va saber entendre-la, potser no s’entenia ella mateixa, mai va saber estar
a l’alçada, ni comprendre aquell món interior tant particular, ella dibuixava
mapes a cada instant, i traçava noves geografies, ell es sentia insegur i
petit. No podia sobreviure-la, no en sabia, i la va deixar anar, sabent que
ella mai més tornaria, perquè li havia trencat el cor, i ella que sempre
perdonava, aquest cop ell sabia que no donaria marxa enrere.
Passats els anys i en
plena vellesa, sols pot deixar anar llàgrimes perquè mai més va trobar ningú
igual que ella, va buscar, i no va trobar, però conscient de que l’havia ferit
i penedit del mal causat, no li estranyava que ella hagués tancat la porta per
no obrir-la mai més.
En el seu moment, ell no
va ser valent per conservar aquell amor tant intens, ni aquella dona que encara
és ara, li tenia el cor robat, ara sols recorda, i es pregunta perquè la va
deixar anar i no va poder canviar les coses, o no va voler en aquell moment.
Ella era com el vent,
volia ser lliure, i estimava lliure sense mesura, però això ho va entendre
massa tard, quan tot es va acabar. Ella és el vent, la brisa del mar.
Montse pellicer mateu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada