dels llavis tendres i
vermells
la llengua recargolada amb
la teva
les mans, aquestes mans
petites que ressegueixen
i els sospirs entre gel i
llimones,
un sostre que es rendeix a
l’alçada dels meus ulls,
i les aixetes obertes, per
netejar les canonades de l’estiu,
dels peus que juguen amb
la sorra de mar
del mar que no envelleix,
i m’impregna de sal
de vida, de colors, de
blau,
una copa que estàtica
espera ser beguda
i l’ampolla de vi que
incita a tastar-la
la mirada que no vol veure
el cor que no vol sentir res,
el cap que em parla de la
veritat
deixo la tovallola plena
de mi, amb escates de pell
sublim el perfum absorbeix
la meva olor
i el raspall del cabell em
pentina de nou, enmig de cargols
les passes que caminen tan
soles
l’horitzo que obre les
portes,
i la certesa de no saber
res més, que el que sé avui
els plats de la cuina
esperen tombats dins la pica,
les forquilles, ganivets i
culleres, desesperen
el tast de saber-me dona,
em dona fortalesa
i mentre canto la cançó de
txarango
“que
tot et vagi bé
que trobis tot allò que busques.
que et sigui lleu la direcció.
i vinguin plens de melodies els nous dies,
que siguis fort. que tot et vagi bé. que tot et vagi bé.”
que et sigui lleu la direcció.
i vinguin plens de melodies els nous dies,
que siguis fort. que tot et vagi bé. que tot et vagi bé.”
Txarango.
montse pellicer mateu
certeses 2019
imatge xarxa
