dilluns, 28 d’octubre del 2013


tot a punt
la taula parada
l'ocasió s'ho val,
dos copes de cava
catifa de pètals vermells
camí de la cambra,
vestit de seda
llençols de setí
llum d'espelmes,
la pell batega
el gust de la suor
on s'adormen els besos

montse pellicer mateu








divendres, 25 d’octubre del 2013

Demà pensaré un joc entre tu i jo, aquell que no hem jugat mai, ni tant sols enmig d'un somni.
Avui viuré dels records d'ahir, mentre s'escurça el dia i la nit agafa temps al dia.
El present dins una copa d'aigua, que s'omple amb la pluja que cau pausadament perfilant un nou paissatge, mentre els núvols pinten el cel d'un color gris i trist, la tardor s'atansa inexorablement sobre el meu rostre.
Demà tiraré els daus i mouré la fixa fins a la casella que pertoqui, potser guanyo, potser perdo, són les regles del joc.
montse pellicer mateu


diumenge, 20 d’octubre del 2013



l’hivern
cau
sobre
el vel de les paraules,
amaga el desig
que il·luminava estances
no suro sobre aigües
i la roba embolcalla la meva pell
atrapant-la dins una sensació de claustrofòbia
anhelant
una nit encesa
per desvestir-me altre cop
en un reducte de llibertat
deixo esclatar
la follia retinguda
durant el dia

l’ hivern
cau
i abandono el vel

montse pellicer mateu

dijous, 10 d’octubre del 2013

desfilen gotes d’aigua
repiquen sobre el sostre
esquitxen els vidres
dins un soroll silenciós
lentament ,
desfilen gotes             
transparents
repiquen l’esperit
suren sobre basses
i el gust insípid
de l’aigua s’apodera
de la meva pell
que absorbeix aigua
arraulida de fred
transpira i respira
aigua sense color

montse pellicer mateu

divendres, 4 d’octubre del 2013


i m'escolto i respiro, transpiro
sento
i dono voltes dins una bombolla
surant
envoltada de dies i nits
m'aferro a una paraula
un record,
a un desig desesperat
pintant entre els meus llavis,
m'escolto
desespero
em sento
totalment meva

montse pellicer

dimecres, 2 d’octubre del 2013



pateixo
per ser com sóc
i no puc ser d’una altra manera
ja no,
sento que el món em fa mal
i que m’esmicolo
cada dia,
i aquest món encara que meu
no és com jo pensava,
sento
i copso cada paraula
cada mirada
cada gest,
i m’emociono
i em faig meus
patiments d’altres,
i no puc deixar de ser com sóc,
sóc egoista de pensar
que tothom pot sentir com jo
que trobaré una carícia justa
una ànima bessona
i camino
i divago
i cerco el meu lloc
encara
montse pellicer mateu