tot a punt
la taula parada
l'ocasió s'ho val,
dos copes de cava
catifa de pètals vermells
camí de la cambra,
vestit de seda
llençols de setí
llum d'espelmes,
la pell batega
el gust de la suor
on s'adormen els besos

montse pellicer mateu

Demà pensaré un joc entre tu i jo, aquell que no hem jugat mai, ni tant sols enmig d'un somni.
Avui viuré dels records d'ahir, mentre s'escurça el dia i la nit agafa temps al dia.
El present dins una copa d'aigua, que s'omple amb la pluja que cau pausadament perfilant un nou paissatge, mentre els núvols pinten el cel d'un color gris i trist, la tardor s'atansa inexorablement sobre el meu rostre.
Demà tiraré els daus i mouré la fixa fins a la casella que pertoqui, potser guanyo, potser perdo, són les regles del joc.
montse pellicer mateu

l’hivern

cau

sobre

el vel de les paraules,

amaga el desig

que il·luminava estances

no suro sobre aigües

i la roba embolcalla la meva pell

atrapant-la dins una sensació de claustrofòbia

anhelant

una nit encesa

per desvestir-me altre cop

en un reducte de llibertat

deixo esclatar

la follia retinguda

durant el dia

l’ hivern

cau

i abandono el vel

montse pellicer mateu

desfilen gotes d’aigua

repiquen sobre el sostre

esquitxen els vidres

dins un soroll silenciós

lentament ,

desfilen gotes             

transparents

repiquen l’esperit

suren sobre basses

i el gust insípid

de l’aigua s’apodera

de la meva pell

que absorbeix aigua

arraulida de fred

transpira i respira

aigua sense color

montse pellicer mateu

i m'escolto i respiro, transpiro
sento
i dono voltes dins una bombolla
surant
envoltada de dies i nits
m'aferro a una paraula
un record,
a un desig desesperat
pintant entre els meus llavis,
m'escolto
desespero
em sento
totalment meva

montse pellicer

pateixo

per ser com sóc

i no puc ser d’una altra manera

ja no,

sento que el món em fa mal

i que m’esmicolo

cada dia,

i aquest món encara que meu

no és com jo pensava,

sento

i copso cada paraula

cada mirada

cada gest,

i m’emociono

i em faig meus

patiments d’altres,

i no puc deixar de ser com sóc,

sóc egoista de pensar

que tothom pot sentir com jo

que trobaré una carícia justa

una ànima bessona

i camino

i divago

i cerco el meu lloc

encara

montse pellicer mateu