escolto aquesta solitud tant meva
passejant enmig de pensaments,
destriant instants,
coneixent l' arquitectura del meu propi univers
dins dels meu insomi,
puc sentir la brisa que m'acompanya
            i l'olor a l'onatge quan arriba als meus peus
deixant-me seduir,
sóc jo mateixa,
després de tants anys
puc caminar sola,
em puc treure les sabates i volar
agafant el suau fil entre la vida i jo,
acluco els ulls per mirar un silenci en el mirall,
tinc la certesa de que el present m'ha obert una porta,
            tinc la clau per entrar i quedar-e
                    o fugir
el passat està ple de cançons,
ara puc escoltar noves melodies
per fer camí sobre la meva autopista
el viatge serà llarg
            però encara que el temps és temps
la incertesa del ser i caminar sobre el vidre
em donarà les ales perquè el gel no s'esquerdi
i demà?
demà qui sap
cal jugar bé les cartes
en aquest atzar fràgil que és l'existència
realment tot és volàtil
i nosaltres vulnerables
i demà?
demà pensarè, demà serà demà

montse pellicer mateu
101015