sota avís de mort
       he creuat totes les fronteres
           bategant
sota avís de mort
       no he escoltat
porto gravat al cor els instants en que has estat sols meu
                     quan menties en essència
jo mentia per no perdre't
conec cada una de les teves mentides
                      acceptant una a una, cada paraula, cada gest
                      les conec
                      les he callat
ara, ja no, no callaré cap ni una
ara entenc tantes advertències
                       i arrossegada al teu llit
                       he aclucat els ulls per no creure-les
quantes ànimes has ferit per no ferir la teva
                          ànimes que poc a poc s'aixequen
                                 aviat els teus murs seràn de formigó
m'has arrencat el cor,
esgarrapat la ingenuïtat
trepitjant la meva dignitat
                        amb el crit fals de la veritat
quina amor meu?
si tu et creus les teves mentides
                          la teva condemna serà el meu oblit
la meva condemna serà la meva pròpia pell
                                              que impregnada de tu frisa per tenir-te
la teva alliberació serà la solitud absoluta
la meva alliberació serà tornar a ser jo

                         m'he cregut que eres el valent
                             quan la valenta he estat jo
                                 en una lluita que des del primer dia em sabia perdedora
perquè picar contra paret de ferro és morir d'esgotament

em quedo en el moment que vaig entrar en els teus ulls
en l'instant que vaig veure el dolor intens del fracàs
la caguda lliure

em reconec ingenua per pretendre donar llum a aquesta mirada perduda
                         quan ja s'han apagat les llums


montse pellicer mateu
300915
imatge google

s'ha acabat apunt de començar,

que il·lògica és la ironia de la vida 

      tant difícil es trobar una energia afí

      que quan es troba és perd

      insubstancialment

      inevitablement

avui, puc morir, o potser demà

      i tot el que s'ha perdut o deixar de fer

      restarà per sempre com una deixalla malbaratada

puc escriure mil i un versos

puc descriure cada moment, instant, segon fugaç

i la por, la por bloqueja tots els sentits

      no he estat capaç de bressolar els teus dimonis

      ni d'eixugar cada llàgrima

tu

     no has vist el que hi ha en mi

     sospesant tot el que és negatiu

     ni has equilibrat la balança

altres vindran

     sabent que mai més ni en cap altre vida

     ens tornarem a retrobar

     i sempre ens buscarem en cada mirada, cada pas, cada paraula

     però sols ens quedava aquesta oportunitat

avui, avui, quan el demà no importa

     que traïdor és el dolor

     que traïdora la inseguretat

avui, sols, sentint la desesperança, plena de culpabilitat i retrets

      no val la pena?

      no val la pena perdre el que se'ns ha donat

      no val la pena oblidar el que ens hem donat i podem donar

però en un futur recordarem que tontos varem ser 

            quan en l'ecuador de les nostres vides

            quan ens queda poc per viure

            no haver-nos llençat a sentir el que sentim 

 perquè el temps s'esgota i el nostre fa la compta enrere

            val la pena no donar-se?

            encara que sigui fins que la mort se'ns endugui?

montse pellicer mateu

30/09/15

imatge google

         

he obert els ulls
       he tancat una porta al dolor
he entés que no en sóc culpable d'estimar
                    l'amor és complicat però l'únic que necessita és amor
                    valorar els instants compartits
obro els ulls després de tant de temps i enganys
                    davant del mirall, m'he vist
                    desesperada pidolant amor
                    quan l'amor és dona sense res a canvi
a punt de caure a l'abisme, sense cap aixopluc
                     he agafat una corda per pujar amunt
m'he despullat tantes vegades
                     he sentit tant i he esperat massa
                     a qui no sap rebre, ni estimar
he obert als ulls, per veure't fràgil i covard, molt covard
tant covard que la inseguretat s'ha transformat en odi
                    aquest odi t'ha fet dels dies, nits d'insomni
                    i dins el cercle viciós de la teva vida
                    no en vols sortir
he obert als ulls, quan l'amor ens fa perdre el sentit
                    fent-nos esclaus de nosaltres mateixos
                    i valents per fer actes abominables en nom de l'amor
avui he pogut mirar-me al mirall i rebuscant he trobat el meu jo
comprenent que l'esclavitud i submissió no és amor sols dolor
                    he descobert les teves pors
                    davant meu les tenia
                                           cega, he vist que no sortiràs de l'espiral
i cada nit que passis entre braços d'amants que no es quedaran
tu, romandràs sol i impàvid
                     fent retrets als altres
                             perquè tu ets perfecte
                                    tant perfecte que t'has cregut la teva mentida
he obert els ulls amb dolor, el dolor de la pèrdua i l'alliberació de no perdre res més
avui he vist el sol entre la pluja
m'he mullat pels carrers del meu poble
m'he perdut entre els botiguers i la meva gent
avui he vist tant clar
                        que no sóc jo la culpable de res
                        que sóc la forta, i em tens tanta por que em vols fora
avui he decidit que marxis
                         que no tornis sinó es sota la pluja
                         quan t'importi l'amor tal com és, complaent i generós
he obert els ulls perquè ja no queden llàgrimes per regalimar
ni paraules
ni tant sols esperances
                          he obert els ulls que plens d'amor
                          han justificat tot i perdonat
un dia podràs obrir els ulls
                           massa tard
                            quan tot està perdut
                              en un altre lloc enmig de tanta solitud
                                que cap amant omplirà
i jo llunyana, ploraré la teva sort
de qui no m'ha sabut estimar

un dia obriré els ulls i preservant la meva ingenuïtat
no estaré esperant a ningú, sols a mi mateixa

                               i tu per covardia i no creure en l'amor
                               ja no em trobaràs amor
                                   perquè ara, emprenc el vol lliure
                                       i l'oceà és massa gran
un dia despertaràs plorant per totes aquelles coses que no vares donar
ni vares entendre de qui et vol
un dia estaràs tant sol, abatut, que maleiràs aquest dia
                                          i jo seguiré el meu destí,
                                            tant lliure com l'onatge
i despertaràs dins la teva cambra, sense sentir la meva pell
ni veure els meus ulls
ni el suau tacte dels meus besos
                              perquè tu amor, tu ho has decidit
i cada nit recordaràs, i cada dia recordaràs la meva olor
el meu despertar
el meu gust
                                perquè mai més trobaràs una princesa
                                més forta que tu
                                perquè mai més trobaràs uns versos tant amargs
                                ni estrofes escrites per a tu
                                sota el clarobscur
i jo seguiré versant i recitant, i estimant lliure, encisant als qui m'escolten
i encara que t'amaguis
seguiràs mirant cada imatge en la que estem retratats,
                                quan la felicitat és eterna
ara amor, escriu una carta en blanc, i com bé saps fer oblida el meu nom
esborra'l
i esmicola'l
perquè jo ja no sóc engruna de ningú
                               que trista la covardia
                               que trista la vida darrera la pantalla




montse pellicer mateu
imatge google
290915

i sona el rèquiem d'una mort anunciada

el delicte ha estat ser jo mateixa,

la sentència l’oblit

no són les mentides, són les veritats

quan l'amor ha de ser generós i lliure

                                             pacient i suficient 

i repiquen les campanes dalt del campanar

el delicte ha estat estimar sense mesura

                                             res és suficient

i els murs s'han aixecat tant alts

que la mort acompanya la melodia d'un ésser estrany

                                              masses cuirasses per poder alliberar-se

                                              quan un vol seguir essent presoner de casa seva

sona el rèquiem

sota la llengua una dolça pastilla de somni

                                               sota el somni una desil·lusió

quantes vegades m'he tret la pell i quantes em quedaré sense?

                                               prenc un líquid espès dins la meva solitud

presonera de mi mateixa

vull dormir un somni etern per deixar de sentir i deixar passar els dies i les nits

                                               m'he abandonat tant que no puc tornar a casa

                                               m'he donat tant que ja no tinc aixopluc

en el camí he perdut els meus valors, la integritat, i a mi mateixa

ressona el rèquiem d'una ànima ferida

                                               mentre el meu país es fa lliure

i jo dins la cambra que reconec les decepcions s'acumulen 

ploro tant que no m'asseco 

                                                i aquest dolor que m'ha trencat

                                                cada dia és més intens

l'amor no és suficient, 

les paraules estan esberlades

el rellotge ja s'ha aturat a casa meva

                                               i el meu cos ja no es sosté

quan tantes vegades et disparen dins l'anima

que ferida s'esmicola

                                               el meu jo ha deixat de ser jo

                                               el meu dol és doble dol

ja més mal no puc rebre

quan el qui estimes ja no et vol

perquè la cuirassa li ha tancat el cor

                                               he fet cas omís a les advertències

                                               he baixat a l'abisme

                                               i no tinc corda per tornar a pujar

ara, vull dormir les nits i els dies

fins que l'ànima descansi

sobre un llit de pètals

                                                aquesta solitud es fa eterna

                                                perquè res era suficient

insòlitament mai he estat tant perfecte

                                                 el meu error retenir-te

                                                  quan havies de marxar

altres llits i altres cossos vindran

                                                 que t'acaronaran i no et voldran

i potser, potser un dia, quan miris enrere sabràs que la veritat absoluta no existeix

i que les mentides no eren mentides

                                                ara vola tant lliure com puguis

que jo em submergiré en el somni etern 

dins aquesta cambra de silencis

dins una casa que no és meva

                                                ja més mal no em podran fer

                                                per despertar de nou sobre la sorra del mar

rèquiem per una mort anunciada

qui ha guanyat no ho volia

                                                sols hem perdut nosaltres

                                                per no saber fer bé la jugada

on està la intel·ligència quan no serveix de res

racionalitzar el cor no és estimar

                                                ara aclucaré els ulls tant sola com vaig arribar

rèquiem per ser intensament intensa

per retenir lo impossible

rèquiem per no estimar-me

quan era jo la única que estimava sense cap tipus de condicions

                                                 sols sentir allò que jo donava

la única puta mentida ha estat estimar amb una protecció que no deixa veure

la única puta mentida ha estar la por a una nova vida

                                                 ara ja he tancat la porta

                                                 per adormir-me

                                                 somiant eternament

montse pellicer mateu

27/09/15

imatge google

l’aire és d’un vidre trencadís

transformant-se en vitralls de llum

que tímids entren entre les escletxes de les cortines,

al carrer,

converses, rialles, música i vanitats,

tu respirant pausadament, impassible dins d’un somni

jo sense poder aclucar els ulls esperant que surti el sol,

voldria saber cada dolor que amaguen els teus ossos

començant a comptar-los un a un resseguint-los amb els meus llavis,

no hi ha nit eterna sinó instants eternitzables dins la memòria,

al carrer,

es tanquen les portes i s’apaguen les veus

començant el dia amb petjades apressades i veus cansades,

un dia dormiré una nit sencera que no recordaré

i tu seràs qui compti cada espurna de dolor

bressolant-me,

així, potser, sols així, demà la meva pell serà nova

al carrer,

l’empedrat és fa ressò de les vides que el trepitgen

-                                                    -algun dia deixarem de picar pedra

                                                                         i els murs es diluiran-

de dia el sol et dibuixa

el teu cos resta amagat entre els llençols

l’aire segueix essent de vidre

i seguirem fent esquemes per comprendre la complexitat de la vida,

al carrer,

la monotonia segueix dirigint el compàs de cada pas

-                                                          - però la quotidianitat no està feta per éssers com nosaltres,

                                                                           ni tant sols per a mi-

-                                                                                                                  res és prou suficient per refer nous atles-

montse pellicer mateu

21/09/15

imatge google

el perquè de tot plegat

entre destins i mots encreuats

              no hi ha respostes

                ni cal fer-se preguntes

perdona'm si a voltes causo dolor

                            visc ingràvidament

sento tant intensament com el foc que mai s'apaga

sóc tant real i alhora dispersa

               onada dins del mar

               escuma que s'allibera

perdona'm si cada vespre quan la llum s'apaga 

                                            vulgui ser el teu somni

és la possessió que em domina i l'egoisme de transformar-me

en una bruixa de seducció i a voltes en la Blancaneus

                  puc ser tant complaent amb tot allò que em provoquis

em puc treure la roba o llençar-la per el balcó

                   puc caminar descalça i amb sabates de taló

puc ser tantes coses que sols vull ser jo

ara totes les pors les convertiré en orgasmes

tota l'angoixa serà el desig

tot el dolor que duc clavat a la pell, serà el meu tatuatge

                   però perdona'm perquè no hi haurà somni que no vulgui somiar

                   no hi haurà més dies sense nits

 i el meu xiuxiueig serà el silenci de les ones

                                                       que em faran de mirall

montse pellicer mateu

imatge google

queda’t mentre la llum encara escalfa els nostres cossos estesos sobre la sorra

queda’t mentre no arriba la nit i envelleix les imatges

queda’t mentre puguis quedar-te

després volaràs lliure

he agafat la maleta per emprendre un camí desconegut

ple de paranys

i potser entraré en un altre món que no és el meu

segurament sentiré tanta por de sentir-me orfe com tu, com tants

però...queda’t alenada de vida

i omple’m de tot, de tu

perquè el camí serà llarg quan els universos xoquen per fondre’s

és difícil entendre’s, entendre’ns, comprendre, esperar, desesperar i estimar

la sort és un atzar, la decepció és una cicatriu, l’espera una incògnita

no puc oferir-te cap certesa sols l’avui i l’ara de que sóc el que sóc

i un futur ple de sorpreses quan és tant llunyà i proper

però queda’t passa per casa meva que mai deixo la porta tancada

i encara que trontollant

tornaré a ser llum perquè encara no m’he apagat

montse pellicer mateu

14/09/15

imatge google

-                                                                    -  dóna’m el meu petó infinit

jo vull el meu per evocar un sol instant en que sols he estat jo,

-                                                                    -  després no importarà res més

-                                                                     - dins d’aquest món tant petit i inabastable

i passat el temps serà un perfect day per sobreviure’ns

jo vull tastar el cel, baixar un estel, romandre sobre núvols

que més puc demanar?

-                                                                      -si la lluna il·lumina el mar i l’onatge és el meu silenci

puc despertar d’un somni o quedar-me molt endins per sempre

faig alquímia de paraules

-                                                                        - perquè he perdut la veu i repicat contra pedra

-                                                                         - he travessat murs que han emmudit

-                                                                          - he buscat la veritat, sota les mentides

i encara i així, els meus ulls no poden estar secs

-                                                                             -   encara puc esperar miracles

-                                                                                  -  quan aquests no existeixen

-                                                                                             -   i les llums s’han apagat

encara i així puc creure que hi haurà un petó tant infinit fins a morir

i quan mori d’enyorança, m’encisarà sempre aquesta sensació

de haver viscut intensament sota la capa del cel

-                                                                                                       - ja no em queden mecanismes per guarir-me

                                                                  ni per deixar la pell ni embolcalls per protegir-me-

ja he perdut tant, que vull més

perquè la pèrdua pot ser la única manera de trobar-me

-                                                                                                             - i si segueixo sentint dolor

-                                                                                                             - em quedo amb el meu petó infinit per curar tot allò que fa mal

si l’amor no fos l’amor, que ens quedaria?

a perfect day com diu el poeta Lou Reed

o i want only you,

quan les cançons plouen aquells sentiments i emocions que ens fan plorar

si l’amor és complicat, potser ens fa de guia

montse pellicer mateu

9/09/15

imatge google

és allò, el no sé què

el que em fa bullir

i em faig efervescent dins de la teva boca,

son les teves mans entre les meves,

les que dibuixen meravelles sobre la meva pell,

és allò, el que vull donar-te

entre un passat i un present i un futur difuminat,

és allò, el que ens atura és el cel

el no sé què és un desig inparable

les meves mans reconeixen la teva arquitectura

les teves ja la coneixien

i així amb allò i el no sé què

la roba sobre el terra, els llençols fora del llit

i tu i jo

recitant orgasmes, vers darrera vers, de memòria,

i tot lo altre no importa quan els estels baixen

tu i jo

traçant mapes sobre la nostra geografia

montse pellicer mateu

imatge google

                   quan sembla que no pots sentir més dolor

un instant et fa treure tota la ràbia

i aquesta angoixa es torna a fer present

quan sembla que no pots continuar 

el cos es paralitza, i emmudeixes perquè no pots dir res

                - estic paralitzada

                          impotent

                             lluitant per sortir i veure el sol-

sento les veus d'infants que en retornen al passat

admiro la força dels adolescents per canviar el món

                 - busco la sensació de llibertat

                            l’ànsia de lluitar per ser diferent

                                i no caure en els errors dels més grans-

la vida passa a gran velocitat sense poder aturar-la

sols intento sentir la felicitat de poder ser en un món que no encaixo,

                  - com més m'endinso en el meu propi jo

                             desapareixen vels i teranyines-

alliberant pes,

somiant que la felicitat no és una quimera 

canviant per preparar-me per sortir al carrer i començar

                   - traçaré un nou mapa del món

                             d'aquest món que és meu i és el meu univers-

potser caminaré sola, 

potser els estels no són estels,

potser aquest món no és el meu món

quan tot sembla que s'acaba s'inicia un nou principi

el naixement de nous camins i un destí en construcció

ara les peces del meu cosmos particular estan dispersades

                     - la tasca es ajuntar universos

de totes maneres la bogeria no és més que un estat mental

o una manera de viure

a contracorrent sempre, perquè no vull ser igual ni similar

montse pellicer mateu

imatge google

            

tinc el pressentiment

que tot s’acaba,

que l’amor s’ha fos

tinc el pressentiment

que vas marxar fa molt de temps ja

tinc el record

d’haver-te tingut

d’haver-te sentit

però tinc el pressentiment

que has fugit

sense tu saber-ho

tinc el pressentiment

de que el teu comiat ha estat llarg

i el meu potser comença

ens hem donat tant

que no ens queda res

ara, sols puc sentir el dolor

i la fragilitat

de no donar-te la mà

montse pellicer mateu

imatge google