Posa’m una venda als ulls, perquè els sentits
siguin sols sentits i la vista no m’enganyi el gust, el tacte i els sabors que
jeuen davant meu, dolços, saltats, amargs i àcids. Diuen que quan no hi veiem
els altres sentits s’aguditzen i es desenvolupen més, així que juguem al joc
dels sentits.
He encés la llar de foc, espelmes d’aromes, he llençat sobre el terra
els pètals de rosa vermell, He comprat vi, -que a mi no m’agrada gens- però té
el color vermell que m’agrada, i es espès, -suposo que deu ser mostra de qualitat- i he
agafat dos copes de vidre que guardava a la vitrina del menjador- aquelles que
mai treus per si es trenquen, i sols serveixen per acumular pols.
M’he arreglat una mica, - sempre porto
xandall, i sabatilles d’estar per casa, ho sé semblo una àvia, però m’agrada-
així que obert l’armari, i he triat un vestit negre de tirants – menys mal que
fa calor amb la llar de foc encesa-, m’he posat mitges negres i sabates de
taló, agraint no haver de caminar – no camino massa bé amb talons.
I sí m’he pintat i pentinat – cosa estranya,
perquè no em pentino mai, perquè no en sé prou i deixo que se’m facin nusos al
cabell, per quan me’l rento m’arranco de tant estirar amb la pinta-
Ja està tot preparat, per sopar és clar he
cuinat una bona amanida i una cassoleta de peix – quina matada, Déu meu!, però
l’ocasió s’ho val, crec jo.
I tot a punt per començar, quan entres a casa
estressat, fred, i parlant pel mòbil, quan en aquest mateix moment sona el
telèfon, - la meva mare que no es troba massa bé, que la portem al metge-
I jo vestida, preparada, sols tinc ganes de
plorar, tot parat després d’haver llegit 50 ombres de Grey, d’haver llegit tants de relats!! I ens mirem, i pujo
corrents a posar-me el xandall, treure’m les mitges, treure’m les sabates,
despintar-me, i sortir corrent per agafar el cotxe i recollir a la meva mare.
Quan arribem a casa seva, ja estava millor,
era un susto, així que tornem a casa, jo ferida, el sopar fred, la roba sobre
la cadira de la cambra, les espelmes apagades, la llar de foc ja no escalfa, i
el vi s’ha evaporat. I jo que volia complaure’t, seduir-te, i regalar-te una
nit, em trobo a casa amb el sentiment d’haver perdut una oportunitat, quan tu
m’agafes del coll, m’atraus cap a tu i em beses els llavis.
No em cal, ni vestit, ni mitges, ni sabates de
taló, sols em cals tu....
MONTSE PELLICER MATEU
IMATGE GOOGLE
