MOMENTS

MOMENTS

Eren aquells moments els que l’encisaven, tal com havia esperat, es va dirigir a la cafeteria on havien quedat, sabent que després del cafè, anirien i obririen la porta que sempre havia estat tancada.

Es varen conèixer en un dia d’hivern, enmig de la ciutat, enmig del no res, i es varen trobar, allà tant atrets, que el món va deixar de girar per estar sols.

Va ser tant forta l’atracció que la seva mirada no es va desenganxar en tota l’estona.

I ara a punt d’obrir la porta on donaria el pas, tremolosa, després de tant de temps, la passió la va alliberar, per sentir-se dona. Impacient, va donar una ullada a aquella cambra, coberta de llençols vermells, i cortines grogues, una cambra gran, regalada de pètals de roses, una cambra plena de sorolls i silencis.

Aquell home l’havia captivat i atrapat des del minut zero, i ara després del temps va decidir lliurar-se a un amor sense futur, o futur incert.

En un segon va despullar-se, ell també, una agradable sensació la va omplir de petons, i uns dits resseguien la seva pell, i una mirada tant inescrutable la perseguia en tot moment, i ella no sabia ni entenia que volien dir, però es va deixar anar, amb la parsimònia dels amants, ja no havia volta enrere.

Varen passar, hores, minuts, segons, va perdre la noció del temps, sentint un plaer intens, i recordant d’aquella cambra un quadre blanc que restava penjat davant del llit, d’una imatge difusa.

Es varen estimar, de totes les maneres possibles, i cada orgasme era una festa, ell l’estimava, ella l’estimava, era un amor de joventut, una assignatura pendent, el temps havia fet una bona feina, tant de temps desitjant-se per fer realitat un somni.

Quan va marxar i es va tancar la cambra, va saber que havia esdevingut esclava de l’amor, esclava d’un desig guardat des de l’adolescència, que ara guardaria com un petit-gran tresor, que restaria dins dels seus pensaments, cada vegada que mires la paret davant de la seva cambra i no pogués veure el quadre blanc, per recordar-li que allò va passar en una freda tarda d’hivern, i que havien esperat massa.

Amb els anys les experiències s’acumulen, ens ensenyen i les mirem des de la distància, la Bàrbara, seguia teclejant en el seu ordinador per escriure sobre els seus versos, contemplant aquells llençols vermells on ella va deixar la seva empremta.