dijous, 22 de novembre del 2018



he idealitzat l’amor
l’he posat per damunt de tot
i no existeix per si sol,
he plorat i m’he arrossegat enmig de plors
però ja no puc parlar de tot i de res
davant d’un mur escupo la saliva de les paraules
batego cada nit insomne
pensant i somicant per apaivagar el dolor
i torno a ser pedra
no voldria estimar ni donar-me
a qui no em dóna
a la meitat del temps em bressolo
soc a la casella de sortida
tan indecisa i fràgil com sempre
però no em regalen margarides, ni roses, ni besos
impassible romans com un espectador aliè a tot
i ara jo haig de decidir entre el cel i la terra
entre jo i tu
entre tu i el meu horitzó



montse pellicer i mateu
imatge de la xarxa



diumenge, 28 d’octubre del 2018



i aqui i allà
avui i ahir
sóc feblesa que passeja insomne
amb la nocturnitat d’un lladre
que vol robar temps als carrers
a les pedres estàtiques
a la sorra infinita que creix i decreix
al caprici de l’aigua
em netejo amb la cura de l’anima
llueixo una fina capa de pomada
sentint cada punxada del dibuix del tatuatge
que entre cames i braços
fins arribar al pit m’embolica la vida
i aquí i allà
agafo el plaer d’estimar els teus llavis
amb aquesta pell resseca
i un bes ple de dubtes i esperances
l’espill que no enganya
em fa la fotografia del meu jo
que lluita entre l’ara i l’ahir
perquè les rosella és sempre una rosella
i una dona sempre és una dona

montse pellicer mateu
imatge xarxa

dimarts, 9 d’octubre del 2018


escric evitant les meves febleses
tant elevades tant humanes
desfaig tots els camins
em desfaig...
no m'agrada a voltes el meu desequilibri
quan l'emoció em dibuixa fràgil
i em sento nua de mi
orfe d'un tu, d'un demà, d'un jo,
i torno a ser jo
en el mateix punt de sortida
immòbil
tremolant com un núvol davant la turmenta
somiant en les nits d'estiu
vora el mar on el cos no importa
hiperventilant-me quan m’angoixo
jo sempre jo sentit la solitud
com quan em faltava el pare
orfe de les carícies desitjades
ignorant de la vida
rient-me de la meva pròpia estupidesa
jo i sempre jo
aprenent d'una vida retornant al meu principi
desant cada passa,
comptant estels de l'infinit
i sola, brillant la joventut
que marxa de la seva plenitud


montse pellicer mateu

diumenge, 7 d’octubre del 2018





i arriba la tardor...
i cauen les fulles amb el cel emboirat
no sé que passa amb el cel quan es gris
que els pensaments se’m cauen,
amb el cos adormit sento els primers calfreds,
les paraules juguen amb els versos
i la poesia torna a la melangia
la sensualitat...
dins els núvols busca l’excitació
he perdut el gust dels teus llavis
i els meus ressecs palpen la llengua eixuta,
no faig goig ni festa quan em despullo
m’abrigo amb aquest temps que juga a amagat
em dispenso el dret a no sentir
ni voler...
la solitud vella...
vetllant el tast d’aquesta pell que s’emblanqueix,
mentre visc en el sofà mirant imatges
encara puc somiar en les nits viscudes
amb les meves mans entre les teves,
aquestes que no son meves, perquè...
l’amor és un dret a posseir?
ara que els colors s’entornen i el sol perd la força
obro els ulls, per tornar a fer el llit
obrir les cortines i finestres
per romandre tapada amb aquest llençol de fil
esperant que el joc de la vida segueixi guanyant
ara en un temps que canvia, obriré les meves cartes
i el desig...
intacte

montse pellicer mateu
certeses 2017
imatge google

dimecres, 27 de juny del 2018


enyoro palpar la teva pell
i des de la meva imaginació somiar-te, ara,
he conegut el teu somriure, encara no el teu plor,
sense sentir-te puc tenir-te,
enyoro el que encara no he tingut
però enyoro les teves mans descobrint-me
i els meus llavis tastant la teva saliva
jugant amb la teva llengua
parlant paraules sense conversa
sense sentit, sense censura,
només tu i jo i aquella copa de cervesa
en una terrassa d’un bar qualsevol
podem detenir el temps, l’abraçada
el desig de tenir sostre i desfer-lo
enyoro aquell lloc imaginari, virtual,
on alliberar aquestes ganes d’engolir-nos
per entrar dins les cavernes,
deixarem de ser dos, serem un
i lluitarem per aquest plaer que tots dos cerquem
som dos llunes creixents que abracen la plenitud
i aquesta nit, i totes les nits ens agafem els dits
ens toquem de puntetes, ballem l’èxtasi
planegem sobre la ciutat, dibuixant-nos
enyoro, potser el que mai tindré
però els teus petons semblen dolços
el teu somriure m’atrau
i rellisco sobre la teva pell



montse pellicer mateu
certeses 2018
imatge xarxa



dilluns, 7 de maig del 2018


el rellotge fa aquest soroll per marcar cada segon
jo impregnada de sabó sota la dutxa
ja és l’hora, l’horabaixa
quan la pau entra per la finestra
sabent que no hi haurà més oportunitat
que la que he decidit donar-te
i sabent que ja fa temps que tot ha marxat,
com les fulles que han caigut del meu llimoner,
però un cop més et deixaré entrar
quan l’estiu arribi a casa,
sabent que no hi haurà més estius,
el rellotge no s’atura com la vida que segueix
com la balanguera que teixeix un llarg jersei,
sabent que res serà igual, ni millor
fluir entre el cel i la terra
entre els sentiments que s’enlairen
i el dolor no s’apaga, el dolor de la decepció,
masses passes donades
i les maletes sempre a mig fer,
pensa bé les paraules, perquè ja no tenen retorn,
i descalça esperant el destí pintant
em poso el vel de l’esperança
duc les benes per les ferides
i les sabates per trepitjar les pedres



montse pellicer mateu
certeses 2018
resevats drets d'autor
imatge xarxa

dimecres, 2 de maig del 2018


de nit
tot fosc
el meu cos i jo
i una copa de vi,
el silenci trenca el vidre
fonedís el temps ataca la pell
el desig momentani
dins d'aquest embolcall fràgil,
beso cada un dels meus dits
m'emmirallo dins les meves mans
que grapegen el meu instint
voldria que aquests moments
caiguessin dins la pluja
gota a gota
obrint-se pas dins d'aquesta solitud
tant intima que esquitxa les parpelles,
avui abraço la meva vida
sentint cada pulsació
venerant-me com a dona
desitjant-me
a mi,
acariciant-me
a mi
fins arribar a la fi
on els sentits perden tota cordura
separant-me de mi
per volar per sobre de tot i de tots
quan arriba la nit
els llençols son el vestit de la meva melangia
                   
montse pellicer mateu
imatge de la xarxa



dimecres, 31 de gener del 2018



em desplego amb tota la parsimònia del món
amb la destresa de les professionals de l'amor
amb color blanc i negre sobre vermell
desant les sabates sobre un sol de fusta
i m'abandono,
abandonant els pensaments, els sentiments
les pors i les esperances
em desplego plenament meva
sobre un llit atrinxerat dins d'una cambra
i salto com una fera salvatge d'arbre en arbre
de carícia en carícia,
d'abraçada en abraçada
per sentir la pell nua, assedegada de l'escalf

de l'orgasme, de la vida

montse pellicer mateu
imatge google