T’espero com sempre, allà on tu saps, i com tu saps. T’he deixat fet el sopar el tens dins el microones, t’he comprat cervesa perquè et relaxis quan arribis a casa, i la música que t’agrada i ens agrada compartir quan estem junts. Recorda que dins el congelador hi ha gelat de xocolata del que m’agrada a mi, per cert, però en pots menjar, no m’enfadaré.

Una vegada hagis sopat, i relaxa’t, pren-te el teu temps,, i mira aquells programes de televisió que et fan riure que solen posar a TV3, i aquells vídeos del youtube que sols mirar abans d’anar a dormir.

Abans d’anar a dormir, no oblidis tancar la porta del menjador, el soroll del rellotge molesta molt, i em desperta cada matinada, saps que dormo malament des de fa molt temps, sobretot no t’oblidis de les teves pastilles, que ja tenim una edat i ens hem de cuidar.

Jo he estat tot el dia amunt i avall, sense fer res en concret, però no he parat, i ara que comença a fer aquesta caloreta que tant m’agrada he estat tota la tarda prenent el sol per posar-me ben morena com m’agrada a mi, saps que no sóc presumida, però ho sóc en les meves coses i manies particulars. Ja m’aniràs coneixent, et queda tota la vida, almenys la que em queda a mi.

He sortit a comprar per sopar, i per demà dinar, i com sempre, he estat parlant amb un munt de gent que em trobo durant el meu camí a casa, és inevitable, conec a moltíssima gent, i me l’estimo a tota, la veritat, és el que té viure en un poble des de ben petita, encara que a voltes he desitjat no viure en un poble, des de la llunyania sento i  sé d’on sóc, va bé això de marxar i prendre distància, les coses es veuen d’una altre manera. Com que tu venies tard i jo estava cansada he decidit anar a dormir, no sense abans fer el llit, no em puc posar a un llit sense fer, la veritat, una altre mania meva.

Un cop al llit he engegat el mòbil, i m’ha vingut la inspiració d’escriure un poema, quan em passa això no puc evitar escriure i escriure és com si algú em digués a l’oïda que haig de fer-ho, i sense voler brollen les paraules, són les coses de ser poeta o aprenent de poeta, de fet porto tota la vida aprenent a ser i fer de tot.

He escrit aquest meravellós poema que comença així:

t’enyoro amor

des de la distància i des de la proximitat

i ja no sé que fer ni dir, sinó comptar

i em descompto

i torno a començar, perquè l’inesperat arriba....

Hauràs d’obrir l’ordinador i llegir la resta, si en tens ganes, després he visualitzat aquells camps de flors grogues (no en sé el nom) i roselles que tant m’agraden i em fan feliç, i com t’he dit molts cops, cada cop que les veig m’emocionen però mai en tallaria una, perquè son belles, tant belles com el temps que passa al teu costat.

Bé suposo que et posaràs al llit sense fer soroll, sé que ets una persona que no fa soroll que estàs acostumada al silenci, que fa poc se t’ha trencat. I jo estaré dormida on sempre i com sempre, a un cantó del llit, amb pijama, i ben tapada somiant possiblement en que la vida és meravellosa.

Ahh, si us plau fes el favor de despertar-me, no siguis tant prudent.

Em reconec egoista, veritablement egoista, perquè ho vull tot, perquè jo dono el tot. Dita aquesta frase que pot sonar prepotent, fins i tot plena de vanitat, si, em reconec egoista sobre tot en qüestions d'amor.

No crec a peu de lletra el que diuen els astres si bé influencien molt alhora de configurar la nostra personalitat, però com a Àries que sóc, sóc intensa.

Jo potser sóc simple, o potser criada en un altre temps, o tal vegada simplement sento d'aquesta manera tant impulsiva. Segurament no he evolucionat massa des dels quinze anys.

Com sempre dic un dels fets més importants i que ens marquen les nostres vides és l'amor, i sobretot aquest amor de parella, que al cap i a la fi és el que més felicitat ens aporta i més tristor a vegades.

Desenganyem-nos les persones no estem fetes per viure soles, almenys la gran majoria, necessitem compartir.El fet de compartir, sentiments, il·lusions i projectes és el que ens dona vida, i ens obre horitzons.

Fa temps que parlo amb molta gent, he escoltat veritables històries d'amor, i de desamor, he vist riure de felicitat i plorar, però també he vist i he sentit el dolor del desamor, i la buidor que comporta, i sobretot el patiment que a voltes provoca, em pregunto com hauria de ser l'amor? com ha de ser?

Les respostes poden ser múltiples, perquè cada persona té la seva pròpia resposta i la seva pròpia percepció d'aquest sentiment, com el sent, com el vol, com l'ha idealitzat.

Idealitzem l'amor? potser manipulats per masses pel·lícules i lectures de llibres i relats, potser pensem que és aquell sentiment que ens porta a un estatus sublim, i que tot ho pot. Fent memòria jo recordo a Romeu i Julieta, uns amants que acaben morint per tota una sèrie de traves i moren al final per un malentès.

Però no, no siguem Romeus i Julietas, no cal. Siguem nosaltres mateixos, simplement.

Bé, jo que sóc idealista, somiatruites, poeta, i nosequantescosesmés, vull que m'estimin, amb el tot, i sabent que no és senzill en certa manera, perquè visc les coses intensament, i a voltes sóc com un huracà que desperta dels somnis, però si com he dit abans sóc egoista en aquest sentit, vull que m'estimin, vull ser com dic jo THE ONLY ONE, la única, el primer i l'últim pensament, vull que m'escoltin, que em cuidin, que em facin costat, que riguin amb mi quan estic contenta, que m'abracin quan ploro, i sobretot que m'acompanyin quan tinc aquests moments de solitud en el que tot és capgira, però jo a canvi donaré el doble, el triple i si és el cas tota la vida, escoltaré, entendre, acompanyaré, bressolaré, i sobretot estimaré.

Tot això es com fer una carta als reis potser, però és la meva carta, i crec que està força resumida.

Segurament es pot pensar que és molt senzill, però en realitat penso que no ho és tant, estimar és un acte generós amb el tot, i s'estima lliurement, aquesta és la meravella, s'estima a qui es vol estimar lliurement perquè s'ha escollit, perquè s'ha trobat, és una elecció, però no és fàcil perquè cadascú és un ésser individual, amb tota la seva complexitat que suposa, per tant estimar, és un aprenentatge mentre passes el resta de la teva vida coneixent a l'altre mentre traces castells davant un horitzó.

Bona tarda amor!

Què és aquest sentiment anomenat AMOR? que ens capgira, i ho canvia tot. Que ens fa sentir tocar els estels i ens fa davallar als abismes.

Amor, quatre lletres, que engloben un sentiment que ens fa diferents.

Porto pensant tot el dia en que significa de veritat aquesta paraula tant poderosa, i sols se m'acut que l'amor és un sentiment universal i particular, hi ha varis tipus d'amor, l'amor que sents a la teva parella, l'amor que sents envers els teus fills, i l'amor que sents envers els amics i les persones que t'envolten.

Normalment quan parlem d'amor ens referim a l'amor que sentim envers al nostre company o companya de camí, aquest sentiment poderós de tenir a una persona que vetlla i pensa en nosaltres a cada instant, aquella persona amb la que comparteixes emocions, aquella persona que tens present en la teva ment en cada moment i que no vols que marxi del teu costat, aquella persona amb la que vols compartir la teva vida,i caminar junts, però en realitat no saps perquè sents aquest amor, simplement de cop i volta sents que no pots viure sense ella.

D'altra banda està l'amor incondicional de pares i fills, els fills son una prolongació d'un mateix, aquest amor ho perdona tot, no té mesura, és incondicional, i alhora és un amor que mai tindrà final, jo diria que és el vincle perfecte dels éssers.

I parlem de l'amor envers els amics, aquest amor que és generós que cuides i et cuiden en moments tristos i moments feliços, els amics que t'acompanyen, i que acaben formant part de la teva vida i no vols que marxin.

Ara bé crec que l'amor es sembra, és una mostra de generositat, una mostra del que ets i t'ofereixes tal i com ets, i és l'acceptació teva envers els altres i a la inversa.

L'amor es cuida, i es mima, és infinit en tots els sentits, no té mesura. en l'amor no es poden buscar ni causes ni motius, ni explicacions, és amor.

Per tant no he trobat explicació racional a aquest sentiment poderós sols puc dir que l'amor no té cap tipus de raonament ni explicació, es sent o no, s'estima o no, alguns diuen que és química, però tot i que si és cert que tot és química i energia, personalment jo a l'amor no li trobo explicació, sols que és un sentiment que t'embolcalla d'emocions que a vegades no es poden controlar ni racionalitzar.

Sigui quin sigui el tipus d'amor sempre dic VISCA L'AMOR, sóc addicte a l'amor, i em fa viure en plenitud del meu ésser.

Montse Pellicer Mateu

ELLA I ELL (HISTÒRIA DE FICCIÓ)

M’agraden les tragèdies, les històries d’amor, l’amor platònic i les històries impossibles, m’agraden les històries que poden ser i les que mai podran ser, però sobretot m’agraden les històries que es poden sentir, viure, i guardar per sempre més en el record.

Hi ha històries que poden ser fictícies, hi ha històries que poden ser reals, sens dubte començo una història real o fictícia, segurament no importa, però és una història per llegir així que comencem:

Si, sempre havia estat ella, la que esperava feia massa temps, potser tota la vida sencera, ella, la que caminava cap a ell somrient, més guapa que mai, ella simplement era ella, no havia cap dubte. Quan la va veure caminant entre la gent va saber que el seu cor sempre seria per a ella, ho va sentir com feia massa temps que no ho sentia, i aquest sentiment li feia mal, era com si l’esqueixessin, perquè no volia sentir més dolor, però era ella, i ell no estava preparat, ho sabia, però també sabia que l’estimaria sempre, de fet ja l’estimava, l’havia estimat des de que la vida era vida i el temps era temps, i no estimaria d’aquesta manera mai més.

Com podia una criatura fer-li sentir i remoure uns sentiments que tenia amagats, que no volia sentir, perquè feia massa que no sentia, no podia, feia temps havia decidit deixar de viure, deixar de ser, deixar-se anar, i ja no en sabia ni de viure ni de sentir. La seva vida era una constant muntanya russa, amunt i avall, i sabia que no podia fer res, ja no, però era ella.

Ella el va veure, entre la multitud, i va saber que era ell, el que sempre havia esperat, que havia estimat, des dels inicis del món, de la pròpia vida, sens dubte era ell, i també sabia que no podrien ser, ara no, potser condemnats a buscar-se en una i altre vida, era viure en penitència.

Tant trist i real i alhora premonitori, és un resum de la història d’un vincle, aquell que s’estableix des de que la vida és vida, i que segurament sols es sentirà un cop en la vida, i quan parlo de vida és de vida, la vida, les vides, que vivim al llarg de la nostre vida, per tant aquesta és la història d’una penitència, i encara que sembli una tragèdia, és una història amb la certesa de que dos ànimes es reconeixen i poden seguir caminant  juntes.

"no me pises que llevo chanclas" si mal no recordo era el nom d'un grup que cantava aquella de..."y tu de quién eres...de Marujita"

Doncs jo no porto xancles, sols a l'estiu, ara mateix seria una mica imprudent per això del fred, refredats, grip i altres epidèmies que corren en aquest temps, però porto sabates, i no vull que em trepitgin, però en aquest món tant competitiu i sense solidaritat a voltes esdevé inevitable, i quan et trepitgen que fas? OSTRES QUIN MAL QUE FA!!, i “zasca” una ferida més a la col·lecció de la vida.

Es quan reflexiono seriosament i em dic...no vas bé, no estàs feta per sobreviure...però no vull que em trepitgin, així que veient la competència a nivell laboral, social, etc... invento un nou embolcall de protecció, però me’l trec em molesta, em fa nosa, em fa mandra.

Que s’entén per trepitjar? Realment ens trepitgen o posem el peu? Es que ja em faig bastant d’embolic amb tot plegat. Partint de la premissa “tothom és bo” em pregunto si és certa o no?, jo busco i rebusco la bondat en cada ésser que conec, i noooo, no tothom és bo, però llavors el meu món de happyflowers com l’anomena algú, em diu: NOOOOO, NO TOTHOM ÉS BO, i realment a voltes té raó. Però bé modificar aquesta conducta, o pensament és un aprenentatge que a la meva edat encara no he fet.

I no es que no em valori, no, si jo em valoro moltíssim, des de que em vaig acceptar amb totes les virtuts i defectes, (encara que sempre tinc les mans fredes, i la meva mare diu que tinc poca virtut), serà això, doncs si ara em valoro i molt, com dic jo: trepitjar fort, cap ben alt i endavant amb el món i la vida, “però no me pises que llevo tacones”.

El que deia, després de tot el que observo, i sobretot a les feines, hi ha una competència que fa por, una poca solidaritat que no havia vist mai, serà que la vida i la manera com es veu fa que tothom miri per ell mateix, i aqui entrem a “l’individualisme”, que no es que sigui dolent del tot, però que cadascú va a la seva i no veu el conjunt de tot. I això em posa els péls de punta, de gallina, bé m’eriça els pèls, de manera que m’adono que el “companyerisme” costa molt de trobar. I per això cal una bona cuirassa.

D’altre banda parlant de temes personals, amistats, amors, i demés que ens afecten en el més profund del nostre ser, també et trepitgen, i ha desaparegut aquell toc de “romanticisme” de fa anys, a vegades penso que possiblement entre els joves encara existeixi aquest “toc” a la meva edat s’ha de treballar, però hi és. Tot i que, no em considero romàntica com a tal, com es coneix, m’agrada enamorar-me i de que s’enamorin de mi, ho dono tot, sóc un llibre obert, ple de planes per omplir, però m’encanta de que em diguin coses boniques, que m’escriguin, que em pensin, a vegades penso que es pura vanitat, però es que cada vegada que surto observo que això s’ha acabat, segurament no és el meu món, possiblement, però és el que hi ha.

I com a romàntica i “reina de l’amor”, poeta i dona que sóc m’arrisco i arriscaré sempre en temes d’amor, i si cai m’aixeco, però jo he llençat totes les pedres que portava, i aquesta és l’essència del romanticisme, perquè no?

Però “no me pises que llevo chanclas” i fa mal, ara bé el millor remei portar tacons, nenes posseu-vos tacons i al carrer!

MONTSE PELLICER MATEU

Estava perduda, almenys això creia, però reconec que no tant, un no s’acaba de perdre, i menys a segons quina edat.

-         Ja som grandets!! Per saber el que volem i el que no volem

És potser una afirmació tòpica o típica com vulguem dir, però totalment certa, quant ets jove tot conforma part d’una utopia, d’un somni, i la pròpia inexperiència ens fa cometre errades. Però durant aquest llarg o curt camí per la vida (segons es miri), t’adones de que hi ha una etapa en que el pragmatisme no existeix, està absent, fins que poc a poc, et vas alliberant de complexos, de vergonyes, de estereotips, de prejudicis, i de perjudicis, i el pragmatisme s’obre pas en la nostra manera de fer i de pensar. No és que es deixi de banda l’amor, l’estimació, els sentiments, ni les emocions, perquè sempre hi son i hi seran, el cas es que comencem a pensar d’una altre manera, encara que reconec que els sentiments i les emocions son difícils de gestionar, quan un o una som sensibles no hi maneres de canviar, és impossible, però si que podem veure les coses des d’una altre perspectiva.

Bé arribat a un punt en el que la vida ja t’ha ensenyat les seves urpes, que ja he rebut unes quantes hòsties, el plantejament que em faig és el següent:

-         Seguir essent jo, i sense paraigües o amb paraigües

Bon plantejament, teòricament és correcte i la resposta és obvia:

-         Amb paraigües, sempre

Però amb paraigües no seria genuïnament jo, actuaria d’una altre manera, i el que és evident és que vull seguir essent jo, amb tot el que comporta tant per a mi mateixa com per els altres, per tant sense paraigües, EPSSSSS sabent que seguiré rebent cops per tot arreu, però ho sento la meva decisió, no vull paraigües.

Ja està decidit, doncs bé un cop decidit aquest punt vital en la meva existència i assumint que vindran dies de plors, depressius, i d’altres, res més a afegir.

Per tant un cop sense paraigües, entro en aquest nou món, i si dic nou perquè no és com jo el recordava, i em trobo que tot plegat és una jungla de decepcions i desencisos, on tots i no ens enganyem, que com dic jo ja som grandets, continuem cercant a aquella persona a qui estimar i que ens estimi, i ens acompanyi en la nostre solitud. Ara bé hi ha diferents maneres de gestionar aquestes solituds, jo que encara que sembli que no, sóc molt observadora i em quedo amb tot, si, com un sentiu amb tot, no se m’escapen ni mirades, ni gestos, ni expressions, ni res.

Em trobo plantada en un món que no m’agrada però que respecto, però veig massa dolor, dins de cada persona, i amb això no vol dir que jo no en tingui de dolor, ni sigui una més, però parlem de gestionar la solitud. Un cop acceptat que el que quasi bé tothom cerca és estimar i ésser estimat, i ho dic perquè parlo amb gent, com es gestiona tot això, aquesta necessitat?

Aquí bé la complicació que es tenir una edat, i amb això no vull dir ni massa gran ni massa jove, però a veure... Uns decideixen no voler complicar-se la vida, buscant sols sexe ( ara bé al cap d’un temps segueixen sentint-se profundament sols); Altres busquen a la primera cita una parella en serio ( per Déu això es desesperació); altres fan el que poden...I em fa mal, em fa mal tot plegat.

Em fa mal perquè tot és un aparador, des de les noves tecnologies, Facebook, tinders i diverses aplicacions, pàgines web, etc...BENVINGUTS A L’ERA MODERNA, JA NO CAL CONEIXER-NOS EN PERSONA, ANEM PER FEINA!, no critico ni criticaré a qui els usa, jo hi sóc i he estat en algunes d’aquestes aplicacions en les que de veritat em sentia com estar en un aparador, en el que penges la teva foto i et trien per si físicament atraus, doncs la veritat, no gràcies.

D’altra banda em reconec que sóc una mica bleda, jo ho barrejo tot, sexe i amor, no tinc mesura, però com que ja porto anys amb mi mateixa, ja em puc suportar, i puc suportar el fet de ser jo, i el fet de que sempre espanto, en sóc conscient, quan en el fons de tot sóc poc complicada, o potser molt, de totes maneres, quan surto i poso els peus a terra, sento com perdo l’equilibri, i com jo dic, no visc en el món de Disney, però visc en el meu propi món, on sols busco, la pau, l’harmonia de ser, d’estimar i compartir, perquè us ho ben asseguro la cosa està ben revolucionada. Així que qui es topi amb mi es trobarà amb una cosa ben rara, ben estranya, però es que no hi puc fer més, ja no, ja sóc gran per canviar, i no vull ser reiterativa, però ja m’accepto tal i com sóc, que ja és molt en mi mateixa.

Doncs aquí estem, pensant, i pensant bé, un altre cop, l’amor o el pragmatisme, el que és bo i el que és dolent, no cal pensar més, no cal.

L’amor que ens arrossega i que sabem el port, o el pragmatisme que ens tanca les portes de la felicitat suprema que suposa l’estimar i sentir-se estimat?

Maleït amor quan no es pot tenir, i maleït quan es té, quan es sent, no cal enganyar-nos més i menys a les nostres edats, que ja som grandets!

Posem cada persona i cada cosa al seu lloc, si, posem-ho tot ben posat, i recollim la parada, comencem a llençar tot el dolor del món, tot el que portem a sobre, cada pedra i cada engruna, que no ens deixa avançar. Avançar, si, avançar a on volem arribar, comencem a tenir clar que estimar no és una tonteria ni una mentida, i afrontem-ho, tal qual.

Tenim tot el temps del món i alhora anem compte enrere, però tenim tot el temps del món per alliberar-nos i avançar cap a un futur que de ben cert és incert. La incertesa és l’essència de la vida, i això ens fa lluitar i seguir el nostre camí.

Els camins estan marcats, tot ens porta a una fita, que encara que desconeguda és una fita, podrem assolir els nostres destins o no, tal vegada haurem de viure altre cop per assolir-los, però ara els tenim a les nostres mans, i sabem que hi ha vincles que ens tindran lligats per sempre, una simbiosi, un llaç que subtilment ens uneix.

Arribats, a aquest punt, que és un fet ineludible, decidim que fer amb les nostres vides.

Tenint en compte sempre que les persones no canviem sols modifiquem les nostres conductes, canviar el nostre ser, quan ja ha estat configurat és una tasca perillosa, no ens enganyem en aquest punt, tots som  únics i especials, i això és la nostra riquesa.

Parlem de prioritats, com he dit abans cada cosa al seu lloc, cada persona al seu lloc, i tot en harmonia, jo em contento amb el sol fet de que m’estimin i estimar,  no demano res més aquesta és i ha estat sempre la meva prioritat.

Però també disposo de temps, com també he dit, de tot el temps que em concedeixi la vida, per esperar, tenint en compte que no sóc perenne, però tinc paciència, molta paciència, tota la del món, per saber i tenir la certesa de que un dia trucaran a la meva porta, i jo prendre una decisió, lliurement. No es pot eludir el que ja és obvi, per tant no cal torturar-nos ni analitzar tant les coses, tot és simple i és redueix a una simple elecció, estimar o no.

Ara que m’he alliberat i que puc ser jo, i quan dic m’he alliberat ho dic, perquè ja no tinc odi, ni ràbia, ni desamor, sinó que puc sentir estimació i amor, ara sé que estic en pau amb mi, i aquest fet, em proporciona un benestar que encara que no és estàtic, és constant, aquest fet em dona la seguretat de que ara, les coses es posaran a lloc, i que el camí que he emprés en solitud serà el meu camí, el que jo vull que sigui i com sigui. Ara sé que puc, que ja no tinc por, que m’estimo el suficient per no sentir dolor, perquè el dolor de l’ànima és el dolor d’un mateix.

Així que aquí estem al punt de partida, pensant quan tot és simple, molt simple, i sabent que el futur ens desperta cada dia amb un raig de sol, els núvols dibuixen figures, i que seguirem enllaçant lletres. El final que vulguem tenir, serà aquest, i en som coneixedors.

Les energies, els esperits que ens acompanyen ens han ofert una oportunitat única en la vida, no la desaprofitem, per fantasmes que no existeixen ni existiran mai, sols dins les nostres inseguretats personals.

Ara bé, pensem, i pensem bé, és el moment, gestionem bé les nostres emocions, sentiments i dolors, gestionem-los bé, és tot un aprenentatge, i quan la vida sembla que no viu i quan sembla que ja ho hem fet tot, pensar com deia Martí i Pol  que “tot està per fer i tot és possible”, ens queda molt per fer, per donar, molt, tant que potser ho acabarem en la pròxima vida, no ho sabem i com que no em son conscients, visquem aquesta i fem-ho possible, arribem a un quorum un estatus de tranquil·litat aquella que tots desitgem i descansem sobre els coixins que ens donen aixopluc al cap. Jo espero, no tinc cap pressa, esperaré tot el temps que em quedi. La vida ja ens ha dit el que hem de fer, i no podem ser massa tontos o massa intel·ligents per fer oïdes sordes.

Així que comencem l’any, i cada dia amb el sol propòsit de viure, de gaudir de cada instant bo, no de sobreviure, sinó viure. El dia que entenguem la diferència entre una cosa i l’altre podrem copsar la felicitat que tant busquem, perquè la constant en les persones és poder ser felices, estimar-se i donar-se, cal només saber el que volem, el que volem ser, a on anem, i com ho volem. Un cop contestades aquestes preguntes començarem a viure que no és poc.

Cal tenir ganes de ser, de sentir i de viure, cal sentir-se capaç i valent per enfrontar cada repte, i quan la vida et va malament que creus morir, atrapa un instant de felicitat, estima i estima’t, quan t’estimis la resta de coses vindran soles. Tu pots, tots podem, i tots escollim a cada instant la vida que volem portar, son eleccions senzilles, fàcils, escollim i escollim bé, el que decidim ara, ens marcarà el següent pas. Així que estima’t i estima’t molt a tu mateix per ser lliure i començar a descarregar totes i cada una de les pedres que portes a la motxilla, allibera’t.

Montse Pellicer Mateu

Avui acomiado un any, i enceto un de nou, com sempre i és habitual tots fem un balanç del viscut. Per Una part ha estat un any nefast i devastador per a mi, la veritat, ha estat un any en que m’ha perdut enmig del no res, un any en que he arribat a pensar que m’ho havien tret tot, però en realitat m’he adonat de que res era meu, perquè les persones no ens pertanyem les unes a les altres, i cada persona és un ésser individual i en cada moment decideix el que vol fer, per tant analitzant bé tot, res era meu. Cada persona fa la seva elecció, i es com ha de ser.

Ha estat un any decisiu, he acabat una carrera, ara puc dir que sóc mestra, i n’estic ben orgullosa d’haver-ho aconseguit, he conegut persones excepcionals i altres no tant excepcionals, però pensant-ho bé, crec que he estat coherent amb tot el que he fet i decidit, i ara mateix, després de la ràbia, del dolor i la tristor, puc dir que estimo, que puc estimar i mirar als ulls sense sentir odi, que aquest fet m’ha alliberat, i que ara el meu estomac, el meu esvoranc es pot tornar a tancar.

Ha estat un any, estrany però a vegades penso que res passa per res, res es casual, i em sento afortunada per tot l’aprenentatge que estic rebent de la vida, tinc una família, uns fills, uns amics que son família, que han plorat i rigut amb mi, que m’han donat molt més del que jo podré donar mai, i encara que la solitud és d’un mateix, no m’he sentit sola, sinó acompanyada en tot aquest procés que estic vivint.

Caminar sol, i acceptar les derrotes és el primer pas per aconseguir victòries, encara que et facin mal, que et menteixin, que res sigui veritat, que t’estimin i no et vulguin, tot això m’ha portat a una profunda reflexió, sobre quina persona sóc, que vull i a on vull anar. No és fàcil, la vida no és senzilla, els sentiments i les emocions son complicats de gestionar, però he aprés a valorar cada instant en el que puc ser feliç, i no m’avergonyeix ni em provoca dolor estimar a qui no m’estima, ja no, em provoca la sensació de felicitat el poder dir t’estimo i estimar de veritat amb el tot, amb la immensitat de la paraula estimar.

Per ser com sóc he patit pèrdues importants, però sinó quina classe de persona seria? Prefereixo perdre a no ser jo, a renunciar a la meva essència, i un cop acceptat aquest fet, n’estic segura que la vida m’obrirà noves portes.

Amics i amigues meves, em reconec totalment imperfecte, sóc una figura de fang que a poc a poc pren forma, i em configuro per eixir, segura i convençuda de que moltes coses i projectes els duré a terme, que la vida és una aventura, que la vida, és l’únic que es pròpiament nostre, la nostre única pertinença, i que val la pena tenir somnis, no deixaré mai de somiar i lluitar per fer-los possibles.

En quan a l’amor, l’amor universal, l’amor filial, l’amor de parella, he aprés a dir T’estimo en veu alta, a dir-ho a fills, amics, amors, a tothom essent coneixedora del seu significat, l’amor no és cap broma, cap subtilesa, i és vital per sentir-nos humans, no és feblesa, sentir, fer i acceptar coses per amor no es feblesa és la nostra fortalesa, sempre que neix del cor, aquest fet ens fa poderosos i valents, no tinc por d’estimar, donar i donar-me, fa temps que vaig entendre la meva persona, al meu propi jo, i acceptar que a vegades aquest fet, aquesta manera de sentir em fa diferent, però sense idealitzar-me, ni creure’m millor ni pitjor de ningú, sinó que necessito sentir i fer sentir.

Bé, doncs aquest any que acaba i comença ho faré sola, sentint aquella alliberació de qui ha acceptat una nova vida, i s’ha acceptat a si mateix.

US DESITJO UN BON ANY 2016

Visc en un món de Walt Disney?

Potser si, però és el meu món, prefereixo viure en un món de Disney que en un món ple d’inseguretats, de retrets, de condicionants, de dolor, d’odi, de venjances, de necessitats per sobreviure’m.

La resposta correcte no existeix però si l’amor sense condicions, quan és amor, la resposta

-          T’esperaré tot el temps del món

-          Et vull, t’estimo, amb el tot, amb el que significa

Respostes, romàntiques?, potser si, però son les meves respostes incondicionals, i no puc acceptar cap altre resposta.

L’amor que en realitat és el nostre motor, tal i com jo el concebo, és així. Avui fent una profunda reflexió, dins d’aquesta solitud que m’aclapara, que m’envolta, que a voltes em sedueix, i d’altres em pesa com una llosa, em porta a la conclusió de que he estimat molt, i que m’han estimat i m’estimen molt, però l’amor com dic jo és generós. Donant una ullada al passat, m’adono que tot ho he fet amb el cor, que podia haver o reaccionat d’altra manera, també, però no ho sentia així, he acceptat i m’he sentit feliç per aquells que ho eren, quan jo em trencava per dins, i cada cop estava més esmicolada.

Ara, des del perdó i des d’una altra perspectiva des de la distància, sé que vaig actuar per amor, sempre ho he fet.

Dins del meu món petit, de Disney com m’han dit, no tot han de ser finals feliços, el meu no ho ha estat, però si entén estimar, com un fet incondicional, acceptant a l’altre i les seves decisions, acceptant les seves decisions, i acceptant les meves.  No sóc infantil però si diàfana i transparent, no puc amagar el que sento ni el que sóc, i encara que lenta en cada decisió que prenc, quan la prenc és ferma.

Durant un temps no he pogut ser jo, m’havia perdut, em sentia perduda, com li vaig dir un dia a un amic: -m’he perdut. Ara  dins de la reflexió i la calma, sé que ja no estic perduda, que dins de la tristor i el dolor, prenc les decisions meditades i a pas ferm.

No m’importa la solitud no sóc erràtica, ni caòtica, ni em dol moltes vegades, perquè crec que és necessària, no necessito enganyar-me, ni donar més voltes a res més, sols necessito aquest temps, que és sols meu, per començar una nova lluita.

No em vull enganyar, ni enganyar als altres. Al meu voltant veig massa dolor i persones ferides, al meu voltant ja hi ha hagut masses mentides, i com a ésser de llum que sóc, he reconegut la meva energia, aquella energia amb la que s’estableix un vincle, un vincle que no es pot trencar mai, i aquest fet m’ha fet profunditzar més endins, per acceptar que tot forma part del meu aprenentatge personal, i tinc la suficient paciència per esperar la resposta,

Tots tenim el poder d’escollir, les nostres eleccions son respectables, i tots en un moment donat escollim el que volem fer, sabent-ne les conseqüències, en aquestes eleccions sempre hi ha una pèrdua i un guany, per tant no podem estar ancorats en un passat i lamentar-nos sempre, sinó pensar que hem fet el que volíem fer en aquell moment, potser desconeixem els motius, però a la llarga es saben, cal deixar fluir el temps i la vida.

Ara, puc acceptar que jo no he estat cap elecció, no he estat escollida, per dir-ho d’alguna manera, perquè en realitat jo no sóc un triatge, quan s’ha d’escollir no hi ha amor, no s’estima, i qui pensi que ha de triar, més val que es pregunti, si hi ha amor. L’amor no es tria, passa, s’estima i prou, no té explicació possible,

Doncs en aquest punt de reflexió, penso que el pragmatisme no té a veure amb estimar, és egoisme, supervivència, engany, però a voltes és millor que estar sol.

De tot aquest desgavell emocional, penso que el correcte és fer i actuar d’acord amb el cor, si es tema de sentiments, i pensar bé el pas següent a donar.

Per tant potser si que visc en el món Disney, però és el meu, i el que no penso fer és viure en un altre món, on els sentiments siguin un joc. Possiblement segueixi rebent bufetades per tots costats, però és el món, la vida que jo he escollit, i honestament  puc dir que no hi ha respostes correctes, ni incorrectes, hi ha decisions.

Així que jo ja he decidit, sortir al sol, i començar una nova batalla, perquè les perdudes, perdudes estan,  i no han estat pèrdues, sinó experiències que m’han fet créixer i poder veure que res es dona per suposat, però que el valor i l’amor han de ser gratuïts, la felicitat sense estimar sense actuar des del cor, mai serà felicitat, i que no vull ser una opció, sinó vull ser la única opció, com a ésser únic i individual.

L’amor estimats no és una opció, és un fet, és una realitat actuar d’altre manera és mentir, mentir en lo més essencial, en lo més bàsic, i pitjor de tot mentir-se a un mateix, i ara a la meva edat ni a cap edat, no cal mentir-se, cal cercar la felicitat individual, i deixar de ser opcional.

Suposo finalitzaré aquest any, tancant portes, tancant cercles, que no es tornaran a obrir, perquè la vida, els fets els han tancat. I espero i desitjo obrir nous cercles, sempre dins d’aquest món que és el meu.

-Visc en un món de Disney??

DEFINITIVAMENT NO, PERÒ SI ÉS AIXÍ ÉS EL MEU, BENVINGUT AL MEU MÓN

I aquí estic jo, completament sola, sentint aquella queixalada en el estomac que et deixa el desamor, aquella buidor que no es pot omplir, i et fa sentir com si et faltés una part del teu cos.

I aquí estic jo, esqueleticament jo, si esqueleticament, perquè ja no em queda res.

He tancat totes les portes que tenia obertes, davant cada rebuig, i ara podré seguir endavant, sabent que ho he intentat tot, però que és la decisió correcte, tancar les portes i posar un bon pany per no tornar-les a obrir mai més.

-         Eiiiii que sóc jo, sóc jo, la qui et parla, sóc jo aquesta dona que es ben difícil de trobar, aquesta dona que estima, que batega, que lluita, i que triomfa, sóc jo, aquesta que ja marxa per no tornar, i poder aconseguir tot allò que vol, i que ho aconseguirà.

I si, aquí estic jo, sola, caminant sola per aquest món, obrint nous horitzons i posant les coses al seu lloc, després de que els huracans  hagin devastat tot allò que jo era, i volia.  He recollit cada resta, cada engruna, cada peça que quedava, i les he anat col·locant al seu lloc, llençant tot el que em feia mal, perquè ja no vull sentir dolor, ni tristor, ni malgastar el temps en quimeres, ni malgastar més paraules per qui no les vol entendre ni les ha entés mai.

I aquí, estic jo, tant fràgil com una nina de porcellana, que a poc a poc s’ha anat refent, i sentint en el meu interior que ara sóc més forta que mai, encetant una nova etapa que no serà gens fàcil, però plena de convicció que és el que haig de fer.

No m’agrada la solitud, no m’ha agradat mai, el meu estat és estimar, i ser estimada, estar enamorada, em fa feliç, però ara he decidit desenamorar-me del tot, i seguir sola per aprendre que hi ha moments en la vida en que es necessari reprendre el vol, i volar lliure. I amb tot el dolor, i tot el que em pesa aquesta situació, és el que haig de fer per aconseguir un estat de serenor i pau.

Ara ja puc prendre decisions, no sense que facin mal, tota decisió comporta un patiment, però tota decisió obre les cares a un nou futur.

No sé que serà de mi, no sé que em trobaré durant aquesta passejada, però si sé que compliré tots els meus somnis i projectes perquè mai he deixat de somiar, tot i que hi ha hagut moments en que no podia veure les coses, estava perduda, i una boira em cobria l’ànima.

He passat molt mals temps, de fet fa un any que tot va començar, i aquest any ha estat veritablement un any ple de mentides, d’amors i desamors, d’infelicitat i felicitat, però acabaré l’any havent pres decisions importants, amb el cap i el cor clars, i sabent que mai més demanaré que m’estimin a qui no m’estima, l’amor no es demana, es dóna.

Miro enrere i veig un any caòtic, en el que he aconseguit moltes fites, i en el que he perdut molt, però les pèrdues no son pèrdues quan no et valoren ni et valores el suficient, m’he sentit estimada, m’he sentit agobiada, m’he sentit traïda, i m’he sentit recolzada, em quedo amb lo millor, lo altre ho desaré a les escombraries, perquè fa mal.

M’he arrossegat, he plorat, i he desitjat no estar en aquest món a vegades, m’he preguntat per què a mi??, i no he trobat respostes, he caigut al fons de tot, per retrobar-me jo mateixa, i he agafat l’impuls per pujar amunt i per damunt de tot, perquè ja no tinc aturador, ara ja no.

He intentat tot el que he pogut entendre el que no puc entendre, i estimar tot i el dolor que sentia, i he intentat per últim cop retenir el que mai ja serà, així doncs el temps segueix marcant les hores, els minuts, els segons, els instants, i la vida no deixa de girar, encara que costa mantenir l’equilibri, la vida continua i jo amb ella.

Em quedo aquest any amb lo molt que he estimat, i amb lo molt que m’han estimat, però aquest any quan sonin les campanades jo desitjaré començar de nou el camí que he traçat, sense mirar, sense sentir més, per tot el que he sentit aquest any. Als qui estimo i no deixaré d’estimar mai, i ho saben, els desitjo un camí ben llarg, un camí ple de felicitat, ara que tot s’ha acabat.

Ara sé que puc tornar a donar, estimar, i sentir, sabent que un dia tot allò que vull serà possible, ara que les decisions estan preses, ara podré obrir els ulls i veure-hi, perquè la boira ja ha marxat. FELIÇ ANY 2016.

SINCERITAT

SINCERITAT

Com es diu un llibre de Mariola Nos “em remou la sinceritat”, si em remou la sinceritat, he arribat a un punt de la meva vida que necessito sobretot la sinceritat, ser sincera amb mi mateixa i amb els altres, de fet sempre ho he estat, però ara crec que es més necessari que mai, ja no em queda temps per més mentides ni fantasies. Així que a banda de la sinceritat, he decidit no tenir cap tipus de vergonya, i ja vull començar a dir les coses pel seu nom i dir el que sento, encara que provoqui rebuig, encara que sigui fotre’s cops contra un mur, si haig de dir i expressar alguna cosa, la dic, es com quan era més jove, i recordo que anava a la discoteca i posaven els “lents” per “lligar” evidentment, de cop i volta veies a totes les noies assegudes al costat de la pista esperant que el noi dels seu somnis les treies a ballar, DONCS NO!!, a mi això em eia molta ràbia, semblava un mercat, per què havien de triar ells?? ERROR, la vergonya del que diran supeditava a cada noia, jo que no sóc convencional, era la que treia a ballar al noi que m’agradava sense cap por a que em rebutgessin, m’era totalment igual, la veritat, però posar-me al mercat...AH NOOOO, evidentment ja portava l’etiqueta que es posava abans o sigui “PUTA”, i aquest fet que gràcies a Déu ara no es dona, o potser encara si, em feia rebel·lar davant tant masclisme i feminisme, perquè no oblidem la pitjor enemiga de la dona es una altra dona, les primeres en criticar sempre eren les mateixes amigues, perquè és clar en aquells temps demanar per ballar a un noi i no esperar a que et triessin era com ser lleugera de...Però a mi això em patinava, així que com sempre nedant a contracorrent.

Dit això, em sobta que encara existeixin aquest perjudicis envers les dones, perquè encara existeixen, estic farta a casa de que els meus propis fills m’expliquin aventures d’ells mateixos i d’amigues, i que encara es pugui pensar que una noia que surt massa amb altres nois segueixi tenint l’estigma de PUTA, em posa dels nervis, i es quan a vegades els hi dic jo:

-         I que passa que si un tiu folla amb moltes, és un mascle?

Es quan ells es queden parats sense resposta al que jo afegeixo

-         Tant de dret té una noia com un noi, sembla mentida que encara sigueu capaços d’estigmatitzar a ningú- i els afegeixo- a casa meva no es parla ni es critica a cap noia perquè cardi molt o no, estem en igualtat de drets

I evidentment, a casa quan es parla del tema, es parla sense perjudicis, només faltaria.

Bé doncs, a la meva edat encara menys tonteries, moltes menys, i menys a nivell personal, si hagi de dir alguna cosa, la dic, i sóc capaç d’acceptar un NO per resposta, si li haig de dir alguna cosa a una amiga li dic, si li haig de dir alguna cosa a algun noi també li dic, tant és el que hagi de dir, per exemple  si haig de dir a algun noi M’AGRADES, li dic i punt, deixant la pilota sobre la seva teulada, tant m’és, però ho dic, no tinc temps a perdre, i si haig de dir a una amiga que alguna cosa no m’agrada, o m’agrada també, sigui bona o dolenta, conscient que potser puc perdre una amistat, però les amistats si son bones i lleials no es perden per aquest motiu, sinó que s’aprecia la sinceritat de l’altre.

Així que arribat a aquest punt em remou la sinceritat, i aquest fet no em condiciona, al contrari em fa més lliure del que era i sóc, ja no disposo de temps de jugar a fet i amagar, sinó que més que mai haig de dir el que penso, el que sento, i el que vull, ara bé que la persona o persones destinatàries a tanta sinceritat o rebin bé, o no ho rebin, actuïn o no actuïn es cosa seva com dic jo; pilotes fora!

FLUIM

Estic endressant la meva casa, poc a poc, la ràbia dona pas a les ganes d’escombrar, d’alliberar-me de tot el que fa mal. Cada cop que surto i m’endinso dins la selva m’haig de posar embolcall no fos el cas de que em piqui un escurçó, per Déu que complicat està tot!

Jo em dic tranqui-la respira, pren aire i surt, atreveix-te a sortir, però cada cop que surto em copsa un rafega d’aire que se m’emporta, i vaig sense control sense destí.

Quan surto a l’exterior  observo les cares de la gent, és una cosa que sempre m’ha agradat observar, segons les seves vestimentes dedueixo la seva professió, segons les sabates el seu estil, segons les cares es reflecteix el seu caràcter, expressions fortes denoten consistència i una certa fredor, en canvi les expressions suaus denoten una certa dolçor, i així m’entretinc mentre vaig caminant, inventant històries de com seran les seves vides, pot sonar a frivolitat o xafarderia però tots portem una història dintre, i a mi m’agrada inventar històries, partint sempre de la meva personal, sempre escric alguna cosa de mi, i alguna cosa inventada, em sobra imaginació.

Així que estic perduda, molt perduda enmig del no res, és com trobar-se sol lluitant contra el món, la sensació d’haver perdut tot embolcall, la sensació d’estar nua per copsar el fred de cada mirada.

Mentre endreço la meva casa, m’endreço jo mateixa, és a dir, després de molt de temps el meu món és un autèntic caos tant a nivell emocional, com mental, con social, de cop i volta tot el que venia fent ja no pot ser, i ja no serà, de cop i volta m’adono que tot s’ha transmutat, i aquella zona de confort ha deixat de ser-ho per convertir-se en una capa de gel.

Retorn a l’adolescència, diria jo, tot per fer, absolutament tot, i precisament no en el millor moment econòmic i social de la història.

El que més em fascina del món del adults, perquè resulta que jo he viscut en un altre món, és les pors, sí les pors sobretot a estimar i ser estimats, tothom absolutament tothom vol el mateix en el fons, però els missatges solen ser incorrectes o no ben deletrejats. I dic això perquè cada vegada que surto a algun local sigui Pub o Discoteca, veig les mateixes cares, tots buscant amb la mirada, i quan tenen una presa ataquen ! BRUTAL!!, això em produeix certa curiositat, si curiositat, enrere queden els dies de cinema quan érem joves quan aprofitàvem per fotre’ns mà tímidament i algun que un altre petó, enrere queden aquelles sortides inacabables per festejar, ARA NO, ara “a saco” sense importar ni edats ni generacions, jo que dec tenir certa aparença de mare perpetua sols atrec a nois joves, que quan els pregunto l’edat em diuen per a mi no és un problema, i jo penso: evidentment però per a mi si, no vull tenir més fills, ara no PLEASE.

-         I jo penso: si us plau algú normal

Seguidament em pregunto

-         I que és normal

-         Res

Ja tot ha deixat de ser normal, tot s’ha tornat com un gran mercat, d’oferta i demanda, de compra i venda, i els que comprem i ens venem som nosaltres mateixos, THE GAME IS OVER

Mare meva on m’he ficat!! O m’han ficat, jo que sempre he estat una criatura indefensa fins ara, però haig de treure la meva part salvatge, si vull resistir.

I resistiré, com a guerrera que m’he tornar, però no entraré a cap mercat, així que segueixo escombrant casa meva, escombro el terra, les finestres, i el taulat, sobretot el taulat, que desprès de l’ huracà se m’havia esquerdat.

Doncs estic sobre el meu taulat, treballant amb ell i contra ell, em dic...

-         A veure pensa...que has de fer? Que cal fer?

I del taulat passo al cor, i aquest que està tocat i molt ferit, plora, plora i no para de plorar de tal manera que puc omplir galledes d’aigua per fregar el terra. Un cop he plorat i ja he fregat el terra, aquest brilla com mai, i jo m’he buidat.

És que els desamors son el que més pesa, quan era jove els amors ferien, però el temps era infinit i l’amor sorgia novament, en canvi ara tot ha deixat de ser innocent  perquè resulta que tots anem ben carregats, i preparats per la guerra, així que la cosa es posa complicada, força complicada alhora de trobar noves parelles, i la veritat és que ningú vol patir. Arribats a aquest punt, em trobo i em veig com una persona ferida però encara capaç d’estimar amb el tot, i sense cuirassa, però la jungla que és un joc de supervivència no és així, per tant no sé si disfressar-me de LARA CROFT, i començar a córrer i disparar bales per seguir estant viva. Si com ho llegiu, UNA SELVA, que copsa amb la vida tant tranqui-la que he tingut fins ara.

Ara l’amor ha deixat de ser gratuït enrere queda allò de T’ESTIMO ET VULL A TU I LA RESTA NO IMPORTA, no ara no és així, ara és T’ESTIMO PERÒ...i aquí és on comencen les dificultats, l’amor és una cosa, no s’atura, però altra cosa és acceptar tal i com és cadascú, tots ho volem tot, i volem viure tranquils, però a voltes no és possible. No ens enganyem a la nostre edat ja hem passat restriccions, renúncies, i etc, i ara no volem.

Doncs la disjuntiva està servida, i no és un enigma, però crec que ja em puc oblidar de l’amor incondicional, ha mort, per creure que l’amor és condicional, o sigui que haig de seguir escombrant casa meva, fins a deixar-la tant neta que sigui un mirall.

Fluir, enigmàtica paraula, però, que és fluir? Jo entenc que deixar-se anar, sense esperar, de fet esperar cansa, esperar empresona, esperar és esperar i desesperar, i jo que desesperada ja ho estic, he decidit no esperar, deixar-me fluir, deixar que passi, que succeeixi, que sigui real i palpable, mantenint-me ben oberta a lo que la vida em posa al davant, sense rebutjar res, abraçant cada instant que pugui ser feliç. Fluir, sí fluir, perquè tot el camí està marcat, com a éssers de llum que som, i tot ha ser com és, no existeix la casualitat, i sense esperar, escombrant i obrint portes perquè la pols marxi de casa, fluiré, perquè la selva no està feta per a mi.

TAL VEGADA el temps i el destí, o les cartes no s’han obert encara, caldrà asseure’s i jugar, i jugar bé perquè l’atzar és una mentida, l’atzar està decidit.

Ara bé, avui no ha pogut ser, i és un dia perdut, però demà qui sap que ens portarà la vida, aquesta aventura de ser i no saber mai que passarà, ni qui es posarà davant del nostre camí, potser aquest és el joc de viure.

Per tant mentre faig neteja a fons d’aquesta casa tant gastada, deixarem fluir, i el temps, sols el temps que s’esgota, em dirà o em donarà la senyal per retrobar un nou camí, que fa temps que la llum que m’embolcalla m’assenyala’t, el procés és inevitable, i tots fem un procés de canvi. 

La resposta correcte, quina és? La que s' espera que diguis? La que sents? La que dius sabent que perds i és la veritat?
A vegades em sorpren tot, mai dic lo correcte, a vegades ni m' expreso com vull i acabo incloent expresions i mots que no venen al cas, sobretot pels xats i wassups (mai sé com s' escriu aquesta aplicació).
Doncs si, la pifio constantment ultimament, deu ser l' efecte dispers i com dic jo nosequeponerme quan em vaig a vestir, és el mateix quan parlo ambsegonsqui. A banda de que estic dispersa, trista, enfadada i sola i noséquantescosesmés. A banda de tot la pifio constament, crec que en el meu cas, potser de manual de psicòleg pateixo una involució, si llegiu bé involució. A veure jo que volia ser princesa, que creia en l' amor per sempre, jo que creia que l' amor és tot, que tot perdona, que espera, i etc... Jo que fins ara vivia en un poble, una vida " normal" però de normal no en tinc res, un dia es desfà tot, tot i tot.
Un cop desfet jo que sóc innocent o tonta com m' han dit últimament, i realment dec ser tonta, perquè el que em passa i el que sento no és normal.
Doncs al que anava un cop desfet tot, passat l' huracà, jo segueixo pensant... Vindrà un príncep a buscar-me, doncs no, no n' hi ha de prínceps ni històries de contes.
Obro la porta a la jungla salvatge, i la tanco de sobte, tot està devastat i trobant- me enmig de llops i llobes, no sé com defugir-ne.
L' amor ens troba cert, no es busca és una reacció quimica inexplicable, i això passa un sol cop en la vida, no més, doncs bé respostes i preguntes incorrectes, tot ha acabat, si, i ara que tot està dit el cor ferit no vol més dolor ni més amor perquè no n' hi haurà.
Que trist!!! Veritat? Doncs si, jo tenia un amor, un amor real, que m' estimava i jo al inrrevés, però la vida és molt puta, com sempre dic, i no es pot lluitar, quan un dels dos no vol. I aqui ve el meu desencís, jo que mai he gosat barallar-me amb ningú, que tinc amor suficient per tothom, que lluito una i mil batalles, m' he rendit, he tret bandera blanca, no puc lluitar contra murs ni contracor, no puc escollir, si puc renunciar, no puc abandonar si puc estimar i donar, doncs no, no ha estat sufucient, Resposta incorrecte, Pregunta incorrecte...
I em pregunto que he fet jo em altres vides que tant mal ocasiono, i m' ocasiono?
No no he fet mal, mai intencionadament, en la meva vida de 49 anys sols he mentit un cop, en algo essencial, i per amor, llavors quan dic la veritat... És incorrecte?
Bé tema tancat. Ara em pregunto on vas tant sola? Potser no estaré sola, potser si, sense rumb, però ara sense cap pedra, perquè les he defugit.
Tal vegada per viure en la jungla cal que em vesteixi de guerrera.
O potser foti el camp ben lluny on el vent em dugui...
Montse Pellicer Mateu