dilluns, 30 de novembre del 2015


no s’estima quan marxa
la raó arriba amb el temps
jo no era per tu
ni tu per mi
que llarga l’espera per veure

ha passat el temps
passarà
i no tornarà
la solitud llima l’ànima
i sota el clarobscur neixen flors

quantes pàgines escrites en vers
per parlar de tu
de mi
de tot plegat
per no ser

però els somnis ja m’ho havien dit
abans de que et somies

ara sols queda un adéu
i un futur incert
que ja no ens retrobarà
la lluentor s’ha fos

sobre altres carícies



montse pellicer mateu
imatge google



fa temps que en tinc ganes
he acumulat tot el desig del món
la sensació d'abocar-me
i que t'aboquis
és un repte de lluita salvatge
em poses
et poso
és inevitable quan conflueixen energies
és l'atracció dels cossos

fa temps que en tinc ganes
i quan et vegi
saltaré com un animal ferotge
per devorar-te
tant de temps de constricció
que els marges dels rius ja no són marges

fa temps que en tinc ganes
que cada nit és un ritual
que no hi ha encens que s'apagui
és el deliri de descriure't
escrivint sobre la pell
em poses
definitivament et poso
en qualsevol lloc i qualsevol hora
cada batalla és una victòria

fa temps que en tinc ganes
si, i la meva complaença serà la teva
com els hibiscus cerquen la llum del sol
jo cerco la teva imatge
per venerar tot allò que m'ofereixes
em poses
et poso

fa temps que en tinc ganes


montse pellicer mateu
imatge internet











diumenge, 29 de novembre del 2015



dins d’aquesta solitud que m’esclafa
a través de les muntanyes
en un mar que no he pogut tornar a mirar,
sento l’onatge que em crida a beure de les seves aigües
dins d’aquesta immensa solitud que m’acompanya
la brisa em remou els sentiments que es recomponen
per mostrar-me un nou camí on res està escrit
no hi ha cap paraula per descriure’m ni descriure
allò que em predisposa a caminar sobre la terra
ja he acomiadat totes les meves pors
i m’empeny el temps que comença a marcar les hores
per esborrar tot allò que ha malmès un camí estroncat
cada somni de cada nit em mostra la realitat de cada dia
tinc la fortalesa que neix de la supervivència
erigint-me novament nova,
ara tinc les claus de cada porta de casa meva
pujant cada esglaó per arribar a una llibertat inesperada
eixint per renàixer desant enrere tot el sofriment del dol
per pujar un cim on de ben segur retrobaré l’ànima

montse pellicer mateu
imatge montse pellicer

divendres, 27 de novembre del 2015

FLUIM

Estic endressant la meva casa, poc a poc, la ràbia dona pas a les ganes d’escombrar, d’alliberar-me de tot el que fa mal. Cada cop que surto i m’endinso dins la selva m’haig de posar embolcall no fos el cas de que em piqui un escurçó, per Déu que complicat està tot!
Jo em dic tranqui-la respira, pren aire i surt, atreveix-te a sortir, però cada cop que surto em copsa un rafega d’aire que se m’emporta, i vaig sense control sense destí.
Quan surto a l’exterior  observo les cares de la gent, és una cosa que sempre m’ha agradat observar, segons les seves vestimentes dedueixo la seva professió, segons les sabates el seu estil, segons les cares es reflecteix el seu caràcter, expressions fortes denoten consistència i una certa fredor, en canvi les expressions suaus denoten una certa dolçor, i així m’entretinc mentre vaig caminant, inventant històries de com seran les seves vides, pot sonar a frivolitat o xafarderia però tots portem una història dintre, i a mi m’agrada inventar històries, partint sempre de la meva personal, sempre escric alguna cosa de mi, i alguna cosa inventada, em sobra imaginació.
Així que estic perduda, molt perduda enmig del no res, és com trobar-se sol lluitant contra el món, la sensació d’haver perdut tot embolcall, la sensació d’estar nua per copsar el fred de cada mirada.
Mentre endreço la meva casa, m’endreço jo mateixa, és a dir, després de molt de temps el meu món és un autèntic caos tant a nivell emocional, com mental, con social, de cop i volta tot el que venia fent ja no pot ser, i ja no serà, de cop i volta m’adono que tot s’ha transmutat, i aquella zona de confort ha deixat de ser-ho per convertir-se en una capa de gel.
Retorn a l’adolescència, diria jo, tot per fer, absolutament tot, i precisament no en el millor moment econòmic i social de la història.
El que més em fascina del món del adults, perquè resulta que jo he viscut en un altre món, és les pors, sí les pors sobretot a estimar i ser estimats, tothom absolutament tothom vol el mateix en el fons, però els missatges solen ser incorrectes o no ben deletrejats. I dic això perquè cada vegada que surto a algun local sigui Pub o Discoteca, veig les mateixes cares, tots buscant amb la mirada, i quan tenen una presa ataquen ! BRUTAL!!, això em produeix certa curiositat, si curiositat, enrere queden els dies de cinema quan érem joves quan aprofitàvem per fotre’ns mà tímidament i algun que un altre petó, enrere queden aquelles sortides inacabables per festejar, ARA NO, ara “a saco” sense importar ni edats ni generacions, jo que dec tenir certa aparença de mare perpetua sols atrec a nois joves, que quan els pregunto l’edat em diuen per a mi no és un problema, i jo penso: evidentment però per a mi si, no vull tenir més fills, ara no PLEASE.
-         I jo penso: si us plau algú normal
Seguidament em pregunto
-         I que és normal
-         Res
Ja tot ha deixat de ser normal, tot s’ha tornat com un gran mercat, d’oferta i demanda, de compra i venda, i els que comprem i ens venem som nosaltres mateixos, THE GAME IS OVER
Mare meva on m’he ficat!! O m’han ficat, jo que sempre he estat una criatura indefensa fins ara, però haig de treure la meva part salvatge, si vull resistir.
I resistiré, com a guerrera que m’he tornar, però no entraré a cap mercat, així que segueixo escombrant casa meva, escombro el terra, les finestres, i el taulat, sobretot el taulat, que desprès de l’ huracà se m’havia esquerdat.
Doncs estic sobre el meu taulat, treballant amb ell i contra ell, em dic...
-         A veure pensa...que has de fer? Que cal fer?
I del taulat passo al cor, i aquest que està tocat i molt ferit, plora, plora i no para de plorar de tal manera que puc omplir galledes d’aigua per fregar el terra. Un cop he plorat i ja he fregat el terra, aquest brilla com mai, i jo m’he buidat.
És que els desamors son el que més pesa, quan era jove els amors ferien, però el temps era infinit i l’amor sorgia novament, en canvi ara tot ha deixat de ser innocent  perquè resulta que tots anem ben carregats, i preparats per la guerra, així que la cosa es posa complicada, força complicada alhora de trobar noves parelles, i la veritat és que ningú vol patir. Arribats a aquest punt, em trobo i em veig com una persona ferida però encara capaç d’estimar amb el tot, i sense cuirassa, però la jungla que és un joc de supervivència no és així, per tant no sé si disfressar-me de LARA CROFT, i començar a córrer i disparar bales per seguir estant viva. Si com ho llegiu, UNA SELVA, que copsa amb la vida tant tranqui-la que he tingut fins ara.
Ara l’amor ha deixat de ser gratuït enrere queda allò de T’ESTIMO ET VULL A TU I LA RESTA NO IMPORTA, no ara no és així, ara és T’ESTIMO PERÒ...i aquí és on comencen les dificultats, l’amor és una cosa, no s’atura, però altra cosa és acceptar tal i com és cadascú, tots ho volem tot, i volem viure tranquils, però a voltes no és possible. No ens enganyem a la nostre edat ja hem passat restriccions, renúncies, i etc, i ara no volem.
Doncs la disjuntiva està servida, i no és un enigma, però crec que ja em puc oblidar de l’amor incondicional, ha mort, per creure que l’amor és condicional, o sigui que haig de seguir escombrant casa meva, fins a deixar-la tant neta que sigui un mirall.
Fluir, enigmàtica paraula, però, que és fluir? Jo entenc que deixar-se anar, sense esperar, de fet esperar cansa, esperar empresona, esperar és esperar i desesperar, i jo que desesperada ja ho estic, he decidit no esperar, deixar-me fluir, deixar que passi, que succeeixi, que sigui real i palpable, mantenint-me ben oberta a lo que la vida em posa al davant, sense rebutjar res, abraçant cada instant que pugui ser feliç. Fluir, sí fluir, perquè tot el camí està marcat, com a éssers de llum que som, i tot ha ser com és, no existeix la casualitat, i sense esperar, escombrant i obrint portes perquè la pols marxi de casa, fluiré, perquè la selva no està feta per a mi.
TAL VEGADA el temps i el destí, o les cartes no s’han obert encara, caldrà asseure’s i jugar, i jugar bé perquè l’atzar és una mentida, l’atzar està decidit.
Ara bé, avui no ha pogut ser, i és un dia perdut, però demà qui sap que ens portarà la vida, aquesta aventura de ser i no saber mai que passarà, ni qui es posarà davant del nostre camí, potser aquest és el joc de viure.

Per tant mentre faig neteja a fons d’aquesta casa tant gastada, deixarem fluir, i el temps, sols el temps que s’esgota, em dirà o em donarà la senyal per retrobar un nou camí, que fa temps que la llum que m’embolcalla m’assenyala’t, el procés és inevitable, i tots fem un procés de canvi. 
és el meu temps
mentre somio amb les teves carícies
és meu,
mentre cada nit venero el teu cos
besant els teus llavis
és el meu temps per eixir
quan la solitud em despulla dels teus besos
quan no puc sentir les teves mans
és el meu temps
quan t'enyoro tant que fa mal
però el dolor ja no és dolor
quan camino al teu costat
quan la meva llum t'embolcalla
és el teu temps per pensar-me i pensar-te
divagar d'una i mil maneres
la resposta sempre seré jo
mentre planejo sobre el teu sostre
és el teu temps
quan et dic que no és trenca
quan et dic que llarga és l'espera

montse pellicer mateu
imatge montse pellicer





Estimar com un sap
Com un sent
Intensament
L' amor no és suficient
Res és prou
Els fils teixits es trenquen
L' espai és doble espai
Els camins s' obren perpendiculars
L' anatomia del teu cos és vertical
Els meus ossos recoberts de pell
El mar m' omple de mots
Les nits s' han acabat
El joc està obert
Els daus no estan marcats
Fugim i defugim de la certesa
Que demà assassinarem el que queda
I demà, potser, tu piquis la porta desconegut que passes per casa meva
Allò que es busca no es troba
Simplement succeeix


Montse Pellicer Mateu

imatge montse pellicer mateu

dimecres, 25 de novembre del 2015

La resposta correcte, quina és? La que s' espera que diguis? La que sents? La que dius sabent que perds i és la veritat?
A vegades em sorpren tot, mai dic lo correcte, a vegades ni m' expreso com vull i acabo incloent expresions i mots que no venen al cas, sobretot pels xats i wassups (mai sé com s' escriu aquesta aplicació).
Doncs si, la pifio constantment ultimament, deu ser l' efecte dispers i com dic jo nosequeponerme quan em vaig a vestir, és el mateix quan parlo ambsegonsqui. A banda de que estic dispersa, trista, enfadada i sola i noséquantescosesmés. A banda de tot la pifio constament, crec que en el meu cas, potser de manual de psicòleg pateixo una involució, si llegiu bé involució. A veure jo que volia ser princesa, que creia en l' amor per sempre, jo que creia que l' amor és tot, que tot perdona, que espera, i etc... Jo que fins ara vivia en un poble, una vida " normal" però de normal no en tinc res, un dia es desfà tot, tot i tot.
Un cop desfet jo que sóc innocent o tonta com m' han dit últimament, i realment dec ser tonta, perquè el que em passa i el que sento no és normal.
Doncs al que anava un cop desfet tot, passat l' huracà, jo segueixo pensant... Vindrà un príncep a buscar-me, doncs no, no n' hi ha de prínceps ni històries de contes.
Obro la porta a la jungla salvatge, i la tanco de sobte, tot està devastat i trobant- me enmig de llops i llobes, no sé com defugir-ne.
L' amor ens troba cert, no es busca és una reacció quimica inexplicable, i això passa un sol cop en la vida, no més, doncs bé respostes i preguntes incorrectes, tot ha acabat, si, i ara que tot està dit el cor ferit no vol més dolor ni més amor perquè no n' hi haurà.
Que trist!!! Veritat? Doncs si, jo tenia un amor, un amor real, que m' estimava i jo al inrrevés, però la vida és molt puta, com sempre dic, i no es pot lluitar, quan un dels dos no vol. I aqui ve el meu desencís, jo que mai he gosat barallar-me amb ningú, que tinc amor suficient per tothom, que lluito una i mil batalles, m' he rendit, he tret bandera blanca, no puc lluitar contra murs ni contracor, no puc escollir, si puc renunciar, no puc abandonar si puc estimar i donar, doncs no, no ha estat sufucient, Resposta incorrecte, Pregunta incorrecte...
I em pregunto que he fet jo em altres vides que tant mal ocasiono, i m' ocasiono?
No no he fet mal, mai intencionadament, en la meva vida de 49 anys sols he mentit un cop, en algo essencial, i per amor, llavors quan dic la veritat... És incorrecte?
Bé tema tancat. Ara em pregunto on vas tant sola? Potser no estaré sola, potser si, sense rumb, però ara sense cap pedra, perquè les he defugit.
Tal vegada per viure en la jungla cal que em vesteixi de guerrera.
O potser foti el camp ben lluny on el vent em dugui...
Montse Pellicer Mateu
Avui m’he despertat sentint-me feliç, tot i que el meu món tal i com jo el coneixia ha desaparegut, i marxa a passes forçades, sabent que mai més tornarà a ser igual. Avui m’he despertat sentint-me molt sola, com mai m’he sentit, i que als meus 49 anys sigui la primera vegada que estic sola, em fa sentir insegura, tinc por,  després d’haver viscut tota la vida sota un paraigües, m’adono que: estic sola. I aquesta solitud ara no em porta tristor, sinó tranquil·litat, i és inaudit en la meva persona. Avui m’he despertat i he obert les cortines sentint com entra la llum del sol, avui m’he sentit tant fràgil i desvalguda com un infant, que comença a donar les seves primeres passes, però m’he sentit forta i capaç.
Tota la meva vida he viscut acompanyada, tota, i reconec que estava tancada en un món, el meu, aliena a voltes de com és la vida real, ara ja m’he donat unes quantes patacades, i fortes, i he pogut sentir i veure que realment tot és una jungla, una selva salvatge de “salvese quién pueda”, en el sentit de que les persones de la meva edat, quasi bé totes estan cremades, i ferides, unes plenes d’odi, altres plenes de rancúnies, tothom té una vida anterior, plena de decepcions i desenganys,  uns porten una, dos o més cuirasses per no sentir més dolor, per protegir-se de tot mal, altres viuen en la desesperança. Però tothom té una història darrera seu.
I enmig de tot, “aquí estic jo, senyors i senyores”, una nova persona solitària, una persona que potser ha viscut en un conte de fades i de princeses,  i la hòstia ha estat adonar-me de que no existeixen princesetes, ni fades: sols la crua realitat. A la meva edat, i a qualsevol edat, no cal que ens enganyem, tots busquem la parella ideal, aquella persona amb la que compartir les nostres alegries i tristors, aquella persona amb la que posar-se a dormir i despertar amb ella, aquella persona que ens acompanya, aquella persona que volem estimar i que ens estimi, en realitat tots volem tenir algú al nostre costat les persones estem fetes per viure en companyia.
Però enmig de tanta fauna salvatge, t’adones de que uns estan tant ferits que no poden estimar més, altres es protegeixen tant que no es llancen a l’amor, altres que sols busquen sexe de la manera que sigui i com sigui per cobrir una necessitat fisiològica i no estar sols, altres busquen l’amor que no troben, però realment sabem el que volem?
Veien tot aquest panorama desencisador, jo personalment he decidit tornar a crear un món per a mi i els meus, he decidit no canviar ni un pèl el que sóc i com sento, no penso deixar la meva pròpia essència perquè no seria jo, i el meu jo és molt important.
He decidit, fer les maletes, viure en un altre lloc, i buscar-me a mi mateixa. He decidit volar lliure. He decidit per fi, tancar portes i obrir finestres, i amb això vull dir, que he esperat tant que m’he adonat que hi ha coses impossibles, que hi ha somnis que no seràn, que ja històries que no poden tornar a ser, i que fan mal, molt de mal.
He passat dies plens de dolor i tristor, he passat dies plorant la meva dissort, esperant  lo impossible, i he perdut tots aquests dies, perduts, sí. Perquè a la meva edat i la de molts, que ens queda per viure bé?, 10 anys, potser 20??, ni ho sabem, demà o ara el nostre cor es pot sentir cansat i aturar-se, i...ep! on ha quedat tot aquest temps gastat amb tanta tristesa i dolor? On ha quedat tots els sentiments del món? S’ha acabat, finished.
Per tant, avui, demà, o ara mateix, no em penso negar el que sóc, ni com sóc, he donat molt, he estimat molt, m’han donat molt i m’han estimat molt, em dono per satisfeta i em sento afortunada, totalment afortunada, no molts poden dir el mateix. Partint d’aquesta premissa, ara em plantejo: SOS, que faig? Que canvio?..on sóc i a on vaig?
Doncs no sé on vaig, he fet maletes, per acomiadar-me. Del que si n’estic segura que aprendre molt de tot el que m’aporti la vida, d’amors i desamors, de sentiments, d’amistats, de tot plegat, possiblement modifiqui conductes, possiblement pugui sobreviure, i sobreviuré primerament al que comporta ser jo, i després als altres.
Avui ni tant sols surto en busca de l’amor, l’amor preciosa paraula, sentiment universal, per amor que faria jo per amor?, que he fet per amor?. No ja no el vull, ara no vull, fa massa mal, ja no el busco, però realment mai l’he buscat, i quan el tens, et trepitgen, i quan no el tens plores, i quan el trobes novament se’n va i marxa, i t’esmicola.
Avui he entés que res es fàcil ni tant sols estimar, per tant ara, no vull estimar, en el sentit de l’amor platònic i idíl·lic, no existeix ha mort. Avui que ja no crec en contes ni fantasies, avui que tot l’amor que tenia s’ha fos, per comprendre tanta complexitat, he decidit caminar tant sola, fins que ell em torni a buscar, a trobar, i em faci entendre de que si es pot tornar a estimar, avui tancaré en caixes fermes tot el que fa mal.

Però avui m’he despertat feliç, sabent que podré ser el que vulgui ser.





dimarts, 24 de novembre del 2015


et vull tot
amb el tot que comporta el tot
amb tota la complexitat de ser
et vull
et vull tant que t’he deixat anar
la teva felicitat serà la meva,
la meva infelicitat la teva felicitat
et vull
sempre, ara i aquí
sense pensar en un demà
ni en un avui
et vull
únic i incomparable
sabent que sempre et retindré
per caminar lliure
simplement et vull
amb tot l’egoisme del món
i no et vull tenir
perquè ja ets meu
et vull
sabent que no ets de ningú
que no et quedes
però, et vull

montse pellicer mateu

imatge internet






adéu amor,
no hi ha perdó per nosaltres,
però està escrit i signat
adéu amor,
sento el teu silenci
el teu dolor
i tu no sents el meu,
adéu amor,
quan és un pecat no estimar-se
l’infern cremarà els nostres cossos
els nostres desitjos i passions,
adéu amor,
som esclaus de nosaltres mateixos
estem tancats dins de les nostres presons
i no hi ha claus per alliberar-nos
adéu amor,
les mirades ho diuen tot
les paraules no surten del cor
son paraules,
que maten l'amor

adéu amor
demà sortirà el sol
i vindran nous amants

adéu amor
quan la mort és inevitable
per tornar a néixer


montse pellicer mateu

imatge internet





dilluns, 23 de novembre del 2015

no et puc demanar que et quedis
quan l’amor no marxa
no pots quedar-te,
perquè fa temps que has volat lliure
però l’amor no marxa,
ni vull que marxi,
el retindré molt endins meu per estimar-te
l’amor no és a qualsevol preu
a vegades cal matar l’amor,
quan no marxa
i no vull que marxi, perquè ets tu
des de fa molt de temps
potser abans de néixer  ja eres tu
i sempre seràs tu,

quan l’amor no marxa

montse pellicer mateu
imatge internet



diumenge, 22 de novembre del 2015

no puc sentir aquesta desolació
i m’abraço a una vida que ja no és,
que ha passat i s’ha diluït en el temps
renaixent individualment amb les pors trencades
i crido, i ploro, i no sento cap ressò
i no em buido
perquè he estimat tant intensament que m’he fet mal
ara, agafo cada peça, cada tall, i cada imatge
per cercar aquelles respostes que mai m’arribaran
la vida idíl·lica ha fugit

per caminar sobre pedres plenes d’enyor

montse pellicer mateu
imatge internet




m’agrada quan et buides en mi
i m’omples de tu
quan m’agafes del clatell i em duus cap als teus llavis
m’agrada sentir quan m’abraces cap a tu i em poses la mà al cul
i em descordes la camisa, em treus els pantalons, les calces i les ensumes
m’agrada que em miris amb desig amb la teva mirada canalla
tant pervers i salvatge

sobretot... m’agrada quan et fons dins el meu sexe
inundant-me de tu,
d’un mar de plaer
reconec que som esclaus del sexe, esclaus l’un de l’altre
quan la nit talla la llum del dia, els nostres gemecs omplen la cambra
i aquests orgasmes infinits ens mantenen la passió encesa

m’agrada que em palpis i em recorris mil·límetre a mil·límetre
que no et deixis res per descobrir
i dins l’engranatge dels nostres cossos donem pas a una subtilesa salvatge
m’agrada...oi tant ! que m’agrada sentir-te tant que no s’acaba
som una font inesgotable de luxúria
tant innocents com vulguem ser
el llit està servit
la roba ja no ens amaga
i aquest delit de tenir-nos ens rossega l’ànima
m’agrada sentir-me i sentir-te
el meus cos ha estat dissenyat per el teu cos
i la meva pell frisa per sentir els teus dits
en aquests moments he deixat de ser meva per ser teva
mentre ens bevem tot el desig del món
m’agrada tot el que en mi provoques

mentre em menjo un tros de tu

montse pellicer mateu
201115
nit eròtica Can Ninetes Girona
imatge internet






dissabte, 21 de novembre del 2015

cau el cel, la pluja i les pedres
expulsant la foscor i el dolor
pensant que el temps té límits 

però no és així,

tot és il·limitat i perenne
és infinit dins d’un esvoranc que no es tanca

tant de bo pogués aturar el món
i enganxar cada engruna de mi
cada engruna que vol viure i no sobreviure’m
fent de les llàgrimes perles
de cada dolor un somriure

cau el cel, desant les pedres que porto
exhalant brots de serenor
sobre un teulat on han caigut llamps


montse pellicer mateu
imatge internet












dijous, 19 de novembre del 2015

on son tots els records
quan l' hivern s' instaura?

l' ànima s' apropa al més bell refugi
quan l’amor batega lluny i decadent
on queden totes aquelles promeses trencades?

congelades en la gelabror de les nits eternes


arribarà la primavera dolça i esclatant
quan la dissort sigui un vell parany
i deixi de ser una penitència
quan els miralls siguin renovats

llavors els records seràn nous a casa meva


montse pellicer mateu 
imatge internet






dimecres, 18 de novembre del 2015

PABLO NERUDA - NO CULPES A NADIE

Mai comparteixo res de cap autor, però aquestes paraules de poeta em semblen especials







hem fugit fa temps
l’amor es per princeses que no existeixen
ni fugirem
ni beurem tequila
ni cercarem un lloc per casar-nos
l’amor etern resta aparcat amb la decepció
directament hem decidit morir-nos
un tant lluny de l’altre

la destrucció és inevitalbe

montse pellicer mateu

hi ha amors que el temps no cura
hi ha distàncies que no separen
hi ha dies en els que és insuportable viure
hi ha amors que eren reals
hi ha amors que eren mentida
hi ha dolor quan no s'acosta
hi ha tristor quan s'assassina l'amor

matem l'amor 
plorem desesperats pel desencís
matem-nos ara d'amor

hi ha amors que no son oblit
hi ha amor en el subconscient
hi ha amor que sempre serà

matem l'amor
que la vida és finita
matem-nos per no viure

hi ha amor en tant amarga espera
hi ha amor que no desfulla margarides
hi ha amor en tantes paraules
hi ha amor quan es rebutja
hi ha amor en cada matinada solitària
hi ha amor en cada silenci
hi ha amor en cada soroll

matem l'amor
que d'amor morim
matem l'amor
quan hi ha tant d'amor


montse pellicer mateu
imatge internet




dilluns, 16 de novembre del 2015

què faré quan hagi gastat tots els mots?
Inventar un nou abecedari per escriure' t
dibuixar signes per ensenyar-te una nova caligrafia
on tu i jo ens puguem entendre
què faré quan hagi gastat el diccionari?
redactaré un llibre ple de noves paraules per aprendre
dedicant-lo al nostre llenguatge singular
el que sols els amants poden entendre sense dir res,
de tant escriure els dits se m'han gastat 
i la meva melangia dóna pas a la ignorància
desitjant que un dia la indiferència em sigui senzilla
que fàcil seria recolzar-me sobre altres esperances
les expectatives disminueixen amb el temps
que poc a poc obre sinuoses escletxes de llum,
la dissort dona pas a la pau de retrobar-me
tancant la porta als records per obrir-los després
amb la il·lusió posada a una nova vida que fa por
sabent que caminaré sola, sense sentir aquesta solitud
que faré quan hagi gastat tots els versos?
reposaré sobre la meva pròpia poesia 
recordant que sóc el meu passat, i el meu present
el futur el deixo a l'atzar perquè el desconec


montse pellicer mateu
imatge internet



diumenge, 15 de novembre del 2015



et contaré un secret
sentint l’olor de la brisa del mar
i prenent una copa a recer de les ones
-         jo sóc aquella fada que et fa somiar
-         que t’ha buscat tota i cent vides enllà
-         jo sóc aquella musa que t’inspira
-         i cada un dels cossos que has estimat
-         jo sóc...
et contaré que no hi ha dolça melodia sense mi
que jo sóc la teixidora del teu dol
la pintora dels teus ulls
-         jo sóc la imatge de cada quadre
-         de cada fotografia
sempre he estat jo la que buscaves
la que en nits salvatges et parlava i t’estimava
i en les nits solitàries t’adormia
et contaré un secret
-         que tu no vols saber
-         perquè en el fons m’has buscat sempre
sóc jo la que t’ha gastat els llavis
la que t’ha tret la pell,
la que t’ha portat a l’abisme i t’ha pujat al cel

-         sóc jo, la teva imatge
-         la que dibuixaves en un mirall

sóc jo la que cada nit acompanya a la lluna
i dóna llum a les dolces aigües del mar

-         la llàstima és que mai m’hagis vist
-         ni m’hagis volgut veure-



montse pellicer mateu
imatge internet




ara després de tot, sols vull oblidar
oblidar que un dia vaig somiar
que em vaig sentir,
per sentir-te,
ara dols vull aletargar-me en un somni
per no pensar-te més,
mentre al carrer segueixen els sorolls
i les nits són per no dormir-les
sols en un sofà per escoltar silenci
mentre tu em vetlles
només desitjo que el teu enyor no et dolgui
quan tot estigui tant lluny que no hi sigui
ni que els teus pensaments et colpegin
quan jo hagi oblidat
ara sols vull deixar els peus caminar

encara que el terra trontolli

montse pellicer mateu
imatge google





dijous, 12 de novembre del 2015


demà dibuixaré la frontera entre tu i jo
            aquella que no vols traspassar
vindré a casa teva, sobre el teu llit m’estendré
i et despertaré fen-te aquelles pessigolles que et fan mal
demà desfaré el passat
             perquè picaré la teva porta
em desvestiré per poder sentir-te
llepar la teva pell
absorbint l’olor del teu cos nu, que es desperta
seguiré resseguint els teus ulls, el teu rostre,
per besar els teus llavis xuclant el teu alè,
i tu em miraràs,
possiblement ja estigui tant endins de tu
que hauràs obert els ulls
demà dibuixaré la frontera que vull trencar
             llençant els llençols per veure’t
             i em vegis
             tant salvatge com tu vulguis
             tant fràgil com puc ser
però demà deixa la porta oberta
les finestres també,
perquè no i haurà fred que ens mati
jo vindré encesa
                  tremendament encesa


esperant que t’apaguis amb mi
que amb els teus dits facis filigranes
que amb els teus llavis pintis la meva pell
                 i despertis, desperta sentint el meu pes sobre el teu
no hi ha cossos que es complementin més
demà
vindré, et despertaré i et faré el que vulgui fer
el desig no té perdó
                   la passió és una flama 


montse pellicer mateu

imatge google