PREÀMBUL
Mai s’ hauria imaginat
que al entrar dins d’aquella cambra, la seva vida donaria un gir de 360 graus,
i aquell pas que anava a donar, seria un gran pas en la seva vida.
La Bàrbara va poder
entrar i allà es va deixar la vergonya les pors i un passat, per convertir-lo
en present.
Sense voler i tremolosa
es va donar en cos i ànima, perquè sinó no és donar-se sinó oferir-se. I així
es va omplir d’amor, transformant-lo en sexe, intuint en el seu interior de que
tenia una data de caducitat, i va caducar. Es va desprendre de tot, i de si
mateixa, i es va abocar sense mesura, intensament, lliurant allò, aquell tresor
que sempre havia portat endins.
Mai s’hauria imaginat,
de que la vida podia ser tant complicada, i alhora tant salvatge, mai hauria
imaginat que havent portat tants anys una vida tant senzilla protegida per tot
un entorn pogués esmicolar-se i trencar-se tant, alhora de que ella s’anava
trencant, perdent tot, perdent-se ella mateixa, fins al punt de que un bon dia
no es va reconèixer, adonant-se de que les seves emocions i sentiments havien
estat trepitjats sense cap compassió.
Dins de tot aquest
trencadís, la Bàrbara va intentar lluitar per ajuntar les peces, per seguir
estimant, però ja era massa tard.
Ara, i un cop va entrar
dins d’aquella cambra on es va sentir estimada, després de temps de no
sentir-se, va saber que havia de construir una nova casa, uns nous fonaments,
una nova vida, i sense res més que ella mateixa amb la solitud que no va tenir
mai, va decidir ensorrar un passat per pensar un futur.
Amb la incertesa de qui
fa les maletes sense rumb, va començar a mirar un horitzó, tant trencada que
encara sentia dolor, un dolor que neix de l’estomac fins a ferir el cor, donant
pas a un riu de llàgrimes que cada dia s’empassava. Sabent que el món està ple
de llops i llobes, d’encantadors de serps, i de falses amistats, i que abans d’obrir
una porta hauria d’examinar al vianant.
Acabava d’entrar en el
món salvatge dels solitaris, i amb molta por va agafar el rumb de la seva
pròpia vida.
El timó ben agafat i res de mirar enrere. Les veles plenes de vent i bon ritme
ResponElimina