i les hores es fan silencis

que faig meus,

amb el desfici d’atrapar instants

que són bombolles de temps,

dins d’una melodia que s’havia perdut

sense voler,

sense saber,

aquella que sonava quan vaig abandonar la virginitat

en una tarda de sol,

quan em vaig fer gran

per deixar de ser petita,

quan la virginitat és la pèrdua de la infantesa

i s’abandona conscientment amb el desig de sentir-se adult

ara, vull tornar a ser com un infant

per mirar les coses de nou,

i no vull tornar mai més a ser verge

montse pellicer mateu

3004141

silenci

traspàs

fi,

tot s’ha acabat

pensant que seria per sempre,

l’eternitat no existeix

i ara que serà de tot el que et queda per dir?

de tot el que has deixat per fer demà?

el demà?

el demà no existeix

és sols un miratge

una il·lusió

una quimera,

una utopia,

has marxat

i ara no sé si camines cap a una llum

o ets energia,

sols sé que el silenci

em refreda l’ànima,

el teu cos deixa de tenir color,

silenci,

quan les llàgrimes s’assequen

i ofego el meu crit endins,

per sentir que m’han esgarrapat un tros de vida,

silenci,

fi,

i sona la cançó de carlos gardel

“adiós muchachos compañeros de mi vida

barra querida de aquellos tiempos....”

i deixo caure el vel de l’esperança

i em preparo pel dol,

i sona la cançó de carlos gardel...

volver con la frente marchita...

quan em mires,

t’agafo la mà freda,

miro els ulls tremolosos,

i espero....

el silenci

de la fi,

el món s’ha aturat en aquest instant

i la música segueix sonant

2104141

Montse pellicer

pensaments

que aixequen les faldilles

mentre el vent fa la resta

en un dia d’estiu

quan la gola s’asseca

desitjant tenir entre llavis

la frescor que desprenen els teus,

i et miro trossejar els gel

mentre les gotes entremaliades

suren sobre el meu cos

montse pellicer mateu

2604142

estripa’m

tot allò que és vell,

i abans, crema’m tots els versos,

que jo els porto endins,

però, estripa’m

tot allò que és vell

que fa mal,

i regala’m aquella rosa

que mai es marceix,

vesteix-me

amb els seus pètals de vellut,

que jo,

dibuixaré paraules de color vermell,

i quan tot sigui nou

no hi hauran espines

però regala’m la rosa

que no es marceix

2204145

Montse pellicer mateu