he perdut l'equilibri

i el món es capgira

pastilles per adormir-me

detalls d'un vida,

demà el món estarà al revés

potser canviarà alguna cosa

potser tot seguirà igual

i seguiré jugant a fer equilibris

montse pellicer mateu

sota un gintònic pervers

i d’altres que acompanyen la vetlla,

surten les paraules sense control ni ordre,

el cos és el reflex d’una melodia

que dibuixa el meu destí dins d’un cosmos inexistent

creat a la meva vida,

i el puc tocar com puc pujar i cavalcar sobre la lluna

contemplant l’onatge i saltar sense por sobre l’abisme,

pervers, tocant l’ànima que s’allibera sense control

ara puc dir que he volat molt més enllà d’aquest món

i estava feliç perquè em sentia a mi mateixa

res no importava quan una espiral de fum

em va retornar sobre la terra

en un instant vaig ser deesa immortal per ser una dona

amb veu sobre totes les coses,

sota un gintònic, o dos o una absenta o una llimonada

em vaig envoltar de la bellesa de la serenitat de ser

copsant l’alegria de ser invisible entre totes les estrelles

i vaig ser núvol de nit

montse pellicer mateu

26/10/14

IMATGE GOOGLE

 

la vida està plena de decepcions i d'enganys
però saber els que t'estimen i valorar-ho
et fa d'embolcall pel dolor,
caminaré sempre sabent que he donat

montse pellicer mateu
imatge google

espero la tristesa del poeta

perquè la musa m’acompanyi

destil·lant mots sentint sagetes punyents

somicant i plorant, cercant a voltes lo impossible,

inflant la tristor de paraules,

una tristor a voltes es desborda i obre la porta a la desolació,

qualsevol espurna fereix i fa sagnar l’ànima

espero la tristesa del poeta com si fos meva

abraçant textos de solitud per tancar les finestres

i embolicar-me dins un vel que està teixit per plànyer la inspiració,

que encadena un i altre cop versos de pluja i de dol,

quan arriba altre temps el poeta es veu de qui el llegeix

espero la tristesa del poeta per poder dir

sota espurnes d’aigua que el cel és gris

que el sol ha sortit, que la primavera cobreix prats

i el mar m’ha tenyit de blau mentre nedava a llum de lluna

montse pellicer mateu

imatge google 

l’olor a temps d’espera

de la solitud sobre l’estança

quan cau la nit i el temps s’escurça,

l’olor a temps de fred

amb una manta sobre les espatlles

al fons la visió de la tele, que ressona lluny

deixo d’escoltar-la, per escoltar-me jo,

l’olor i gust a una tassa d’infusió

per sentir la calor que desprèn

i l’aspecte bohemi d’anar vestida amb un pijama de nit,

tastant els sentits flairant altres instants

embolicada i fent-me un i un altre garbuix

envoltada de coixins,

per sentir-me a casa,

abraçada de dolços records de mar

i la melangia de les onades copsant-me mentre em cabusso

sentint la pell nua,

amb la tassa d’infusió

amb miro la finestra des del sofà

amb la tele de fons,

amb el pijama de nit,

bohèmia llanguideixo esperant la pluja

sols escolto la meva ment que escriu paraules

i recita veu endins

montse pellicer

19.10.14

imatge google

 

ploren les mares de Mèxic

ploren,

-on està el meu fill

mancat de les teves robes? et volen treure la dignitat

qui et bressolarà amb les teves pors?-

-que sol deus estar

i sé que atemorit has plorat

per no ser covard-

sol,

aquesta solitud que m’arriba

i m’entristeix i embogeix sense cònsol

ploren les mares de Mèxic

perquè els han arrencat la vida d’una esgarrapada,

- jo ploro la teva solitud

i m’ofega l’angoixa de no ser amb tu,

sento que l’ànima s’esquerda

mentre espero amb  desesperança –

ploren les mares de Mèxic i totes les mares del món

en una vetlla per consolar

dels qui han ofegat els seus crits,

plorem totes les mares fins a morir envoltades d’una llarga agonia

ploren les mares, els pares, els fills que no hi són

mentre cerquen el seu parador i la seva sort

en mans de botxins que s’han erigit sobre un poble que lluita

ploren les mares,

amb un crit que aclapara l’aire,

però no hi ha aire per respirar

perquè les han escanyat ,

-on estàs fill meu?

amb qui estàs que no t’estima?

acluca els ulls amor meu, que ens tornarem a trobar

jo et trobaré i et bressolaré sempre-

ara no deixaré de buscar entre boscos i muntanyes

enmig de rius i coves,

jo et tornaré a casa

montse pellicer mateu

13.10.14