dilluns, 31 d’agost del 2015

m’han dit que ja ho has decidit
de fet ho tenies decidit de fa molt de temps,
tant de temps que no recordes,
m’han dit que ja no apostés per tu
i quan vingui la pujada
sentiràs dolces paraules d’amants,
per quan vingui la davallada
poder creure per uns instants,
m’han dit que ja no vols aquesta vida
ja fa temps que las defugit,
-         quantes mentides t’has empassat per beure?
-         i no has vist res més que una imatge dins d’un espill trencat?-
ara tinc totes les respostes a tots els interrogants
de fet, ja les sabia fa temps,
des de sempre, ho he sabut,
-         tothom traça el deu destí
-         tu has traçat el teu, ple de solitud i desesperança-

                 i el plors et faran dormir
                    i els llençols t’acaronaran
                        i el coixí et transportarà

-         entre copa i copa mira a través dels vitralls
perquè no hi ha temps-
ja sé que ja no vols viure
ni et vols a tu,
la vida és de cadascú i tothom fa la seva tria
-         acluca els ulls
demà serà un altre dia, de molts
de pocs
de temps-
acluca’ls
perquè no pots escoltar-te
ni escoltar

i quan vingui el bon temps volaràs

montse pellicer mateu
imatge google





diumenge, 30 d’agost del 2015

què té el silenci que a vegades fa tant de mal?
que va cosint esvorancs enllaçats?

i aquestes nits eternes d'insomni
es succeeixen enmig de sentiments trencats
no hi ha seducció ni la dolçor d'abraçades
           -  coixins entre les cames per abraçar-me
                       i entortolligar-me enmig de plors-
t'estimaré sempre, així tal com ets, sempre
dins d'una eternitat perenne
          - i sempre et donaré aixopluc-
                            -però jo no tinc aixopluc sols un dolor intens-

qué té el silenci que no em puc escoltar?
desesperada de paraules,
em bressola la imatge d'un t'estimo d'ahir

          - i ara sense respostes ni sorolls
                    ploro les paraules que m'he deixat per dir-

                     -tant poc importen les meves carícies
                                                        que t'has deixat anar?-

que té aquest silenci que em fa trontollar

i ja no puc ser ningú?


montse pellicer mateu
imatge google











divendres, 28 d’agost del 2015

el color gris ha esdevingut el meu company
els colors s'han desdibuixat fent filigranes
però el color es gris,
el meu món s'ha caigut d'una batzegada,
el vent ha bufat fort i s'ha emportat les restes,
el temps s'ha aturat per donar-me la mà
per recollir el que queda,
per refer-me
per tapar aquest esvoranc que ha trencat la meva ànima,
la melangia s'ha instaurat com en un únic pensament,
i escolto paraules de poetes per comprendre el que sóc
dóna’m una flor ! un petó! poeta del meu temps
perquè sols sóc una aprenent de la vida efímera
que m'enfilo entre sentiments i emocions
entre el bé i el mal,
amb errors i encerts,
dóna’m un petó, poeta del meu temps,
un petó en un vers, en una paraula, en un poema,
recita'm cada nit a cau d'orella
porta'm a llocs on no he estat,
ara, sols sé que vull que m'estimin
i no plorar mai més aquestes llàgrimes que fan mal,
ni sentir cap traïció ni mentides
ni falses promeses que marxen quan es diuen,
ara sols vull que m'estimin i estimar
perquè jo estimo,
perquè jo batego,
i vull deixar aquest dolor, que amb el temps serà fum d'estels
dóna’m una flor! dóna’m un petó!
perquè jo vull ser princesa del meu temps

dóna’m un petó poeta del meu temps


montse pellicer mateu

imatge google






dimecres, 26 d’agost del 2015

quan la covardia ha fet seva la teva vida
poc a poc s’ha obert pas per treure’t tot els que tenies
i sense lluita no hi ha sortida
-                                                          -pas a pas la solitud t’omple la vida-
és més senzill deixar-se morir que sortir a la batalla
surant sobre falses mentides que inventes
-                                                         - i una capa de gel recobreix el teu cor-
                         quants “demàs” et queden quan has deixat les armes?
la nit no et deixa veure el sol
i no hi ha companyia que apagui el teu dolor,
-                                                           -tal vegada no et queden guerres per guanyar
                        perquè sota la bandera blanca t’has rendit per morir-
que inútils els versos dels poetes quan el món s’acaba
i no es poden recitar

montse pelicer mateu

26 agost 2015




espera'm
espera'm que el temps no se'ns esgota
espera'm quan no et quedin forces
perquè cada instant és etern i efímer,
espera'm 
pacientment, lentament, caminant al meu costat,
espera'm
         - perquè no hi ha un sol moment
           en el que el cel es tanca-
                         - perquè és temps d'espera-
                                   - perquè jo espero el moment en que 
                                          el món deixi de girar per deixar-me fluir-
encara que el dolor a voltes et faci defallir
i la teva tristor sigui tant meva
jo,
esperaré,
amb el neguit de poder retrobar un ulls que m'estimin
uns braços que em donin aixopluc
espera'm 
                          - perquè quan surti el sol 
                      i tot sembli inabastable i immesurable
                               jo m'asseuré per veure't arribar
                                      admirant la teva imatge-
encara que sigui llarga o curta l'espera,
i la mort ens atrapi
com un dolç elixir de màgia
                                - espera'm que em beure totes les llàgrimes vesades
                                   i potser tu, t'hauràs begut les teves-
espera'm, 
per traçar un bell camí enmig d'un estel d'aigua
i encara que estripats,
dolguts
i marcats 
tenim les cicatrius tant oxidades que ja no ens fan mal

espera'm, vida,
que jo et vull copsar, encara que l'angoixa de ser
em faci trontollar
                                       - i la buidor d'un present em faci plorar
                                                                                    per omplir-me de futur-
montse pellicer mateu

imatge google












dilluns, 24 d’agost del 2015


em reconec necessitada de tu
            -enganxada
                        -addicte,
                              -em reconec totalment rendida-
quan et miro i em mires,
es tanta l’addicció que pateixo abstinència
em reconec que sota l'aixopluc del teu cel
no em calen paraigües,
em reconec que el desig em fa embogir de passió,
i no puc frenar,
però em reconec prou
per saber que totes les addiccions son amargues
que la distància és necessària
que ha passat el temps,
             - em despullo sentint-me totalment admirada
                            davant del teu espill-
és una devoció delirant,
però reconec que son molts els paranys
               -desitjo cada instant viscut
                            i reviure'l-
però reconec la caducitat del temps
                - i ja no hi haurà Nova York
                             ni París-
                 -ni desesperació-
ara si, em poso una bena als ulls per no mirar a l'abisme
però em reconec totalment addicte als meus sentiments
                - i passi el temps que passi reviuran
el moment en que silenciosament ens varem donar- 
però em reconec i sé quan puc superar les addiccions
                      - perquè sóc adicte-
i aquella pols blanca ha marxat sense deixar rastre


montse pellicer mateu

24-08-15













surt el sol i amb ell surto jo agafada de la mà
un error pot sacsejar tota una vida,
i amb el pas del temps anem configurant-nos
en un aprenentatge a cops de foc, a cops de ferro,
mentre el meu cos canvia al pas del temps
la meva ment segueix essent lliure,
revisc cada moment, ofegada per les ones
d'un mar enfurismat que no deixa entrar,
ara surt el sol, però vindran més turmentes
més pluges, i dies grisos sense cap color,
jo, seguiré passant els dies ensabonant-me l'ànima,
deixant néixer la nova pell que la que tinc es gastada,
seguiré idealitzant paisatges eterns
mirant els estels  amb el desig tant encés
que el mirall congelarà la meva mirada
per quan arribi l'hora de marxar,
surt el sol i seguirà sortint entre els núvols
em seguirà acaronant i torrant la pell nua
surt el sol i el mar cada dia és més blau
les onades retornen vells paratges de poemes escrits,
i les veus dels poetes seguiran plorant i eternitzant
el dilema que és la vida i la seva solitud


montse pellicer mateu



dissabte, 22 d’agost del 2015

acomiadar-se sense sentit
quan la realitat fa tant de mal
mentre cada dia morim una mica més
perquè la vida és finita,
quan tot és dolor
no té sentit
millor deixar que el temps i el destemps
cicatritzin les ferides
l'amor és generós i incondicional
l'amor s'acaba
pot ser lo millor que has tingut en molt de temps
l'amor és senzill
l'amor s'acaba

montse pellicer mateu





divendres, 21 d’agost del 2015


has exhaurit la meva paciència
analitzant preguntes sense respostes
quan la inspiració ha esdevingut 
i no saps llegir versos contats
les cançons conformen una vida
i la meva cançó ha mort fa temps
ara el millor és l’oblit i la indiferència
no em vull endinsar dins la teva foscor
per apagar la meva llum,
potser no has escoltat cap paraula
sabent que mai més tindràs cap més cop
aquella mirada plena de devoció
la tristesa i angoixa es pensar-te
havent compartit tant i tant  poc alhora
ara els camins s'han trencat
per enfilar diferents horitzons
i l'estupidesa i la feblesa que podia sentir
han enfortit les meves creences
de que no hi ha ànimes bessones
sinó energies que es rebutgen
que trist és no haver-te reconegut en cada lletra
portaven la teva empremta
però aquesta, me la guardo per a mi
que absurds els retrets quan no hi ha res per dir
ara estriparé els meus vestits
per vestir-me de nou i lluir llargues nits i dies
per ningú més que per mi



montse pellicer mateu








t’estava esperant des de feia temps
potser massa temps,
potser des de que l’univers es va fer univers
entre música dels Stones, entre la gent,
allà estaves tu,
però potser no et vaig veure i  vaig passar de llarg
entre copes i miratges
i en l’instant en que la lluna va canviar
el mar es va enfosquir
t’estava esperant, en una dolça espera
sempre desitjant formar part d’un món complicat
buscant el lloc i moment oportú
alçant la mirada sense horitzó i tant perduda,
no hi ha prous miralls per fer un trencadís
per entendre que ja tot s’ha fos com en un joc de màgia
jo pensava que era màgia, i que era suficient
ara en el present, em reconec insuficient imperfecte i humana
però puc ser papallona, amant i perversa
perquè la meva tenebra ha despertat per acompanyar-me
segueixo escoltant les lletres dels cantants
cercant entre elles la meva cançó
una per a mi, però me l’han robada
m’han pres la cançó,
hauré de cercar-ne una que parli de mi i potser de tu
i de tantes i tantes vides, que soles, ploren dins d’una cambra
per sortir al carrer i sobreviure a la vida que ens capgira
refent les emocions trencades, esmicolades i llençades
per oferir-se en una orgia sense fi
perquè no hi haurà fi



montse pellicer mateu



dimarts, 18 d’agost del 2015

vas entrar dins la meva vida com l’aire fresc
tot i pressentint que el meu món canviaria
et vaig obrir les portes de casa meva,
el meu cor i l’amistat
i tu vas teixir una xarxa de mentides i enganys
quan deies que m’estimaves
i el que feies era prendre’m tot l’amor,
jo volia creure,
i vaig aclucar els ulls per no veure-hi,
jo volia sentir que no era veritat el que intuïa
ara havent estripat tota la meva vida
m’he vist abocada a la solitud
vas entrar a la meva vida, simplement, sense esperar-te
com un huracà t’ho has emportat tot
i jo he seguit estimant-te
creient que havia de passar
perdonant per la felicitat dels altres
i la meva infelicitat
ara, per fi he descobert que sota uns ulls de llum
existeix l’obscuritat
i has fet del meu dolor un infern tant punyent
que m’omple de ràbia i desconsol,
la tristor ha parat a casa meva,
oblida’m si us plau, oblida tots els moments compartits
ja m’ho has tret tot,
ja tens el que tant volies
sols vull un tros de pau,
plorar fins assecar-me
i pensar que tot ha estat un somni
per caminar sola,
tant sola que la por m’abraça

montse pellicer mateu

 imatge google





diumenge, 9 d’agost del 2015



I si em dius amor, que tot s' acaba
que demà no serà,
entenc el dolor del comiat etern
tant infinit sense resoldre,
a destemps es creuen camins
i els trencaclosques de la vida
han donat un gir,
esperaré que el temps que se' ns esgota,
sota un clam etern dins el cosmos
ens retrobi encara que sigui enmig del no res,
I si em dius, amor, com dolen les paraules
les porto cremades massa endins
 
Montse Pellicer Mateu
9/08/15
imatge google
 


marxo,
amb el cap ple de fum
amb la solitud de la desesperació
amb comiats plens de retrets
i amb llàgrimes empassades
ara, sóc fum
em dilueixo
potser caldrà diluir-me,
sóc totalment imperfecte,
fràgil estupidesa,
marxo
per plorar sobre mi mateixa
potser seguiré veient nens en bicicleta
sota els efectes d'espurnes blanques
entre les venes,
somiar és el que vull
i no copsar el dolor ni la tristor
aclucar els ulls
perquè ja no vull mirar
ni escoltar,
sols somiar

montse pellicer mateu
9/08/15

imatge google