divendres, 28 de febrer del 2014



sento veus i no les puc escoltar
són masses veus disperses en diferents direccions
sota el fons inhòspit del desert de la solitud,
el seu so em provoca desesperació
quan les mans no es troben,
les mirades no es veuen,
camino enmig d’una multitud desconeguda
a l’aixopluc d’un núvol que pinta de gris l’escenari del teatre,
vull alçar la mirada per veure un arc de Sant Martí
reflectit sobre l’asfalt
que trepitjo sense descans al compàs
d’una música sense so
la melodia ja no existeix,
i les persones s’estimen  sota pseudònims  encoberts
amagats,
infiltrats,
confidencials,
encenc la xarxa de les tenebres d’un món inventat

montse pellicer mateu
2802141 




diumenge, 23 de febrer del 2014



palpo la textura del llençol
que em cobreix i guareix,
em palpo a mi mateixa
em sento,
m’oloro,
i assaboreixo el regust dels meus llavis,
em recorro la pell,
explorant  el meu cos
-com si no fos meu-
estranya sensació, alhora pertorbadora,
quan fa tant de temps que em desconec,
no és tard per conquerir-me


montse pellicer mateu
2302142
fotografia de google

dissabte, 22 de febrer del 2014



cau el vel  enmig de crits i silencis abandonats
s’apaguen les paraules,
en un ofec ple de cansament no m’escoltes
i la veu s’entorna llunyana entre altres veus,
es confon enmig de deserts a vesar de rius de llàgrimes,
ara recullo les despulles del que queda del dia

montse pellicer mateu
2201143

dijous, 20 de febrer del 2014





em prenc un gintònic
a l’aixopluc de la cançó Stay de jackson browne
aquesta que sona des de la meva adolescència,
i recordo les abraçades amagades en un ball sense fi,
ara, assaborint el gust de la ginebra
sota la llum de les espelmes
sóc capaç de despullar-me sense vergonya,
sense amagar-me,
ara, sóc capaç d’iniciar la seducció
desprendre’m de la innocència per un instant
i treure tota la repressió continguda
per mossegar-te salvatge com un animal en zel
ara, quan la vida s’escurça sense pietat
i inexorablement el destí marca les hores
es quan miro temps enrere
entristida per uns perjudicis imposats
i moments esgotats

montse pellicer mateu 

2002141

dilluns, 17 de febrer del 2014



endreço la taula
recollint les engrunes
com si fossin trossets d’instants
que s’ajunten per formar un temps,
endreço la taula
i agafo els gots de vidre
amb les empremtes dels teus llavis
i me’ls enduc a la boca
per olorar el teu alè,
endreço la taula
com endreço un record
que amb el temps s’esmicola
i les engrunes ja no hi són
ni els teus llavis desen empremta
ni la taula existeix,
sols la ressaca d’una vida intensa
sota un sostre trencadís
abraçat dins el temps,
el got roman sobre la taula,
que no existeix

Montse pellicer mateu
1702142