sento veus i no les puc escoltar

són masses veus disperses en diferents direccions

sota el fons inhòspit del desert de la solitud,

el seu so em provoca desesperació

quan les mans no es troben,

les mirades no es veuen,

camino enmig d’una multitud desconeguda

a l’aixopluc d’un núvol que pinta de gris l’escenari del teatre,

vull alçar la mirada per veure un arc de Sant Martí

reflectit sobre l’asfalt

que trepitjo sense descans al compàs

d’una música sense so

la melodia ja no existeix,

i les persones s’estimen  sota pseudònims  encoberts

amagats,

infiltrats,

confidencials,

encenc la xarxa de les tenebres d’un món inventat

montse pellicer mateu

2802141 

palpo la textura del llençol

que em cobreix i guareix,

em palpo a mi mateixa

em sento,

m’oloro,

i assaboreixo el regust dels meus llavis,

em recorro la pell,

explorant  el meu cos

-com si no fos meu-

estranya sensació, alhora pertorbadora,

quan fa tant de temps que em desconec,

no és tard per conquerir-me

montse pellicer mateu

2302142

fotografia de google

cau el vel  enmig de crits i silencis abandonats

s’apaguen les paraules,

en un ofec ple de cansament no m’escoltes

i la veu s’entorna llunyana entre altres veus,

es confon enmig de deserts a vesar de rius de llàgrimes,

ara recullo les despulles del que queda del dia

montse pellicer mateu

2201143

em prenc un gintònic

a l’aixopluc de la cançó Stay de jackson browne

aquesta que sona des de la meva adolescència,

i recordo les abraçades amagades en un ball sense fi,

ara, assaborint el gust de la ginebra

sota la llum de les espelmes

sóc capaç de despullar-me sense vergonya,

sense amagar-me,

ara, sóc capaç d’iniciar la seducció

desprendre’m de la innocència per un instant

i treure tota la repressió continguda

per mossegar-te salvatge com un animal en zel

ara, quan la vida s’escurça sense pietat

i inexorablement el destí marca les hores

es quan miro temps enrere

entristida per uns perjudicis imposats

i moments esgotats

montse pellicer mateu 

2002141

endreço la taula

recollint les engrunes

com si fossin trossets d’instants

que s’ajunten per formar un temps,

endreço la taula

i agafo els gots de vidre

amb les empremtes dels teus llavis

i me’ls enduc a la boca

per olorar el teu alè,

endreço la taula

com endreço un record

que amb el temps s’esmicola

i les engrunes ja no hi són

ni els teus llavis desen empremta

ni la taula existeix,

sols la ressaca d’una vida intensa

sota un sostre trencadís

abraçat dins el temps,

el got roman sobre la taula,

que no existeix

Montse pellicer mateu

1702142