dijous, 31 de març del 2016

sóc arbre
sostingut per les meves dos branques
son fortes i esplendoroses
plenes de fulls de primavera
i floreixen tocant el cel
sóc arbre
les meves arrels acaparen la terra
sóc color de terra
els meus fills són cada cercle de la meva vida
ells neixen i creixen lliures
i arrelen i m’arrelen
en el més profund del meu ser
no puc morir sense veure el seu infinit
perquè sóc eterna amb ells
cada mot i pensament
no es lliure de la seva presència
encara que regni un desequilibri
sempre la meva sang brolla amb la seva
sóc arbre

sota el cel i el vent acarono els seus llavis

montse pellicer mateu
imatge google



dimecres, 30 de març del 2016

hi ha vides que no podran ser
hi ha amors que no viuran
hi ha amors que moriran
hi ha esperes que han assassinat l'amor

hi ha temps que no son iguals
hi ha paranys
hi hauran moments que tornaràs
hi hauran paraules que no escoltaràs

potser un dia els rellotges es trenquin
potser un dia el vincle perduri
perdurarà
potser plorarem
potser morirem sense saber

hi ha esperes que no arribaran
ni lluites que no es lluitaran
com ja ens varen dir

hi ha vincles que sobreviuran

- que ens sobreviuran-
és el que ens quedarà amb el pas del temps

els silencis que moriran
hi ha vides que no podran ser
quan l'amor sigui tant sols amor
si és amor és lluitarà


montse pellicer mateu
imatge google





dimarts, 29 de març del 2016


i aquí estem matxucats per la vida mateixa,
però estem lluitant contra tots els dimonis
tal vegada és la força de la vida que ens empeny
i el temps que ens atrapa
podem deixar de ser presoners de nosaltres mateixos
lliurant-nos plenament
i aquí estem inesperadament
a la sortida d'una nova cursa
refent els nostres trencaclosques
per inventar-ne un de nou
i aquí estem perquè volem estar
i és inevitable, hem traspassat la frontera
habituant-nos a les nostres rutines
de ben segur la lluita valdrà la pena
hem caminat molt de temps per aquesta sorpresa
l’amor és inaudit i inexplicable
ara ja ho sabem
tenim la certesa de que som i podem ser
tot allò que volguem de nosaltres mateixos

montse pellicer mateu

imatge xarxa


dijous, 24 de març del 2016


com si descansés sobre el teu coixí
per desxifrar els teus somnis
m’atanso on ets tu per acaronar el teu rostre
resseguint cada espurna de la teva pell
-                                            i tu dorms
jo, somio i em recargolo amb els llençols
desitjant que no s’acabi la nit
per escoltar-te
-                                             i tu dorms

montse pellicer mateu

imatge xarxa




Bona tarda amor!
Què és aquest sentiment anomenat AMOR? que ens capgira, i ho canvia tot. Que ens fa sentir tocar els estels i ens fa davallar als abismes.
Amor, quatre lletres, que engloben un sentiment que ens fa diferents.
Porto pensant tot el dia en que significa de veritat aquesta paraula tant poderosa, i sols se m'acut que l'amor és un sentiment universal i particular, hi ha varis tipus d'amor, l'amor que sents a la teva parella, l'amor que sents envers els teus fills, i l'amor que sents envers els amics i les persones que t'envolten.


Normalment quan parlem d'amor ens referim a l'amor que sentim envers al nostre company o companya de camí, aquest sentiment poderós de tenir a una persona que vetlla i pensa en nosaltres a cada instant, aquella persona amb la que comparteixes emocions, aquella persona que tens present en la teva ment en cada moment i que no vols que marxi del teu costat, aquella persona amb la que vols compartir la teva vida,i caminar junts, però en realitat no saps perquè sents aquest amor, simplement de cop i volta sents que no pots viure sense ella.


D'altra banda està l'amor incondicional de pares i fills, els fills son una prolongació d'un mateix, aquest amor ho perdona tot, no té mesura, és incondicional, i alhora és un amor que mai tindrà final, jo diria que és el vincle perfecte dels éssers.


I parlem de l'amor envers els amics, aquest amor que és generós que cuides i et cuiden en moments tristos i moments feliços, els amics que t'acompanyen, i que acaben formant part de la teva vida i no vols que marxin.


Ara bé crec que l'amor es sembra, és una mostra de generositat, una mostra del que ets i t'ofereixes tal i com ets, i és l'acceptació teva envers els altres i a la inversa.


L'amor es cuida, i es mima, és infinit en tots els sentits, no té mesura. en l'amor no es poden buscar ni causes ni motius, ni explicacions, és amor.


Per tant no he trobat explicació racional a aquest sentiment poderós sols puc dir que l'amor no té cap tipus de raonament ni explicació, es sent o no, s'estima o no, alguns diuen que és química, però tot i que si és cert que tot és química i energia, personalment jo a l'amor no li trobo explicació, sols que és un sentiment que t'embolcalla d'emocions que a vegades no es poden controlar ni racionalitzar.


Sigui quin sigui el tipus d'amor sempre dic VISCA L'AMOR, sóc addicte a l'amor, i em fa viure en plenitud del meu ésser.





Montse Pellicer Mateu

dimarts, 22 de març del 2016

voldria curar les teves ferides
i dir-te que anirà bé
però no puc, no sóc adivina
voldria ser el que tu volguessis
però no puc, sóc jo
voldria conèixer els teus pensaments
però no puc, son teus
voldria saber de les teves pors
dels teus malsons
però no puc entrar

voldria saber tantes coses
que sols sé que t’acompanyaré
si em permets
que dibuixaré un nou paisatge
que cada dia t’escriuré
i no et deixaré anar de la mà
mentre tu em vulguis al teu costat

voldria saber tantes coses
que no en sé de res
sols que la vida ens empeny
i ella ens ha trobat

montse pellicer mateu
imatge xarxa






dilluns, 21 de març del 2016

La poesia és sentiment
La poesia és el que sóc
És el que vull
És amor
És estimar
És aprendre a estimar
És despullar-se
És donar-se
És compartir
La poesia és cada flor que neix
És viure cada dia
És viure cada instant
La poesia amics és tot el que vull ser


Montse Pellicer Mateu


dissabte, 19 de març del 2016

em dol
em dol i és injust
que no hi siguis en aquests moments
em dol
em dol i no hi haurà consol
però si acluco els ulls puc sentir-te
puc copsar el teu alè
i els teus braços embolcallant-me
tu em donaves aquesta seguretat
i ara necessito saber que tot anirà bé
em dol
és injust que hagis marxat i jo tant sola
tant fràgil
però m’has deixat un munt d’instants junts
i sé pare que avui més que mai camines al meu costat
em dol
em dol molt, sabent que aquest dolor no morirà
sabent que un dia, pare tornarem a estar junts
ara sols vull que m’acompanyis
en el camí que començo
em dol, em dol molt pare
jo vull que m’estimin com tu,
em dol pare, em dol molt
és injust
em dol pare


montse pellicer mateu

dilluns, 14 de març del 2016


un dia ple de núvols
jo sonàmbula dels meus somnis
tu dormint dins de les profunditats oníriques
destrio i penso versos i tot està inventat
 vull viure sense sentir la vulnerabilitat de ser jo
amb un camp de roselles per jaure al teu costat

un dia ple de núvols
el vent s’endu cada instant i pensament
tot a voltes es fum, i el dolor dins d’una butxaca
he trencat cada pedra per recomençar un camí nou
aixecaré un mur entre aquest instant particular
desitjant seguir sentint l’ànsia d’estar al teu costat
perquè sé que visc i revisc un i altre cop
desitjant matar el temps, per viure nosaltres

però el món és massa gris i obscur a voltes
 i un dia ple de núvols
jo insomne entre els teus braços
tu dormint dins la profunditat subconscient
jo conscientment em consento somiar
pensant que algú em dirà que tot anirà bé
i aquesta vegada serà veritat
dibuixo cercles de vida sense fum
on la plenitud de la vida enlluerni el meu destí

i sols desitjo sentir a cau d’orella
   i com un dolç ressò
                     -tot anirà bé
llavors podré tancar els ulls i adormir-me
després de tant de temps lluitant enmig d’ombres
sols desitjo omplir-me de llum
                  és tant senzill tot

montse pellicer mateu
imatge google







divendres, 11 de març del 2016

faig una fotografia del teu cos
l’amplio i la modifico i sempre ets tu,
la imprimeixo sobre la meva pell,
per memoritzar-la, però ja l’he gravat
en blanc i negre i en color,
la sort és nostre per celebrar-nos
posant nom a noves constel·lacions
jugant a fer focs artificials,
vull emmarcar cada instant present
perquè mai s’evapori amb l’oblit
i encara que equidistants, som iguals
faig una radiografia de tu, i de mi
i sempre som nosaltres,
ara que el gust a la teva olor és meva
he decidit fer un retrat de cada instantània
guardo cada tacte dels teus dits
com les de les teves paraules
immortalitzo cada moment per estimar-te


montse pellicer mateu
imatge internet


ELLA I ELL (HISTÒRIA DE FICCIÓ)


M’agraden les tragèdies, les històries d’amor, l’amor platònic i les històries impossibles, m’agraden les històries que poden ser i les que mai podran ser, però sobretot m’agraden les històries que es poden sentir, viure, i guardar per sempre més en el record.

Hi ha històries que poden ser fictícies, hi ha històries que poden ser reals, sens dubte començo una història real o fictícia, segurament no importa, però és una història per llegir així que comencem:

Si, sempre havia estat ella, la que esperava feia massa temps, potser tota la vida sencera, ella, la que caminava cap a ell somrient, més guapa que mai, ella simplement era ella, no havia cap dubte. Quan la va veure caminant entre la gent va saber que el seu cor sempre seria per a ella, ho va sentir com feia massa temps que no ho sentia, i aquest sentiment li feia mal, era com si l’esqueixessin, perquè no volia sentir més dolor, però era ella, i ell no estava preparat, ho sabia, però també sabia que l’estimaria sempre, de fet ja l’estimava, l’havia estimat des de que la vida era vida i el temps era temps, i no estimaria d’aquesta manera mai més.

Com podia una criatura fer-li sentir i remoure uns sentiments que tenia amagats, que no volia sentir, perquè feia massa que no sentia, no podia, feia temps havia decidit deixar de viure, deixar de ser, deixar-se anar, i ja no en sabia ni de viure ni de sentir. La seva vida era una constant muntanya russa, amunt i avall, i sabia que no podia fer res, ja no, però era ella.
Ella el va veure, entre la multitud, i va saber que era ell, el que sempre havia esperat, que havia estimat, des dels inicis del món, de la pròpia vida, sens dubte era ell, i també sabia que no podrien ser, ara no, potser condemnats a buscar-se en una i altre vida, era viure en penitència.

Tant trist i real i alhora premonitori, és un resum de la història d’un vincle, aquell que s’estableix des de que la vida és vida, i que segurament sols es sentirà un cop en la vida, i quan parlo de vida és de vida, la vida, les vides, que vivim al llarg de la nostre vida, per tant aquesta és la història d’una penitència, i encara que sembli una tragèdia, és una història amb la certesa de que dos ànimes es reconeixen i poden seguir caminant  juntes.

dimarts, 8 de març del 2016

calça’t les sabates del records
entre fragàncies a glops de roselles
 aixeca el vol surant amb ales majestuoses d’àguila imperial
 dins d' un cel massa clar i massa infinit
 on el destí deixa de tenir nom
es difuminen imatges  fetes de boira
i els somnis son tant clars com les teves paraules,
atansa’t amb la subtilesa d’un infant que mama
xucla del meu pit fins a esgotar la última gota d’aliment
sóc l’inici d’una nova vida i el bressol de la calma,
vesteix cada estança amb ombres de seda
on les siluetes fan l’amor fins a morir-se de llum,
i jo que dormia sola t’esperava somiant-te

calça’t les sabates per caminar un llarg viatge
 on no hi ha retorn,
 ni soroll,
ni tempestes,
on sols els valents estimen, i no hi haurà retorn


montse pellicer mateu
imatge internet