MOMENTS
Eren aquells moments els
que l’encisaven, tal com havia esperat, es va dirigir a la cafeteria on havien
quedat, sabent que després del cafè, anirien i obririen la porta que sempre
havia estat tancada.
Es varen conèixer en un
dia d’hivern, enmig de la ciutat, enmig del no res, i es varen trobar, allà
tant atrets, que el món va deixar de girar per estar sols.
Va ser tant forta l’atracció
que la seva mirada no es va desenganxar en tota l’estona.
I ara a punt d’obrir la
porta on donaria el pas, tremolosa, després de tant de temps, la passió la va
alliberar, per sentir-se dona. Impacient, va donar una ullada a aquella cambra,
coberta de llençols vermells, i cortines grogues, una cambra gran, regalada de
pètals de roses, una cambra plena de sorolls i silencis.
Aquell home l’havia
captivat i atrapat des del minut zero, i ara després del temps va decidir
lliurar-se a un amor sense futur, o futur incert.
En un segon va
despullar-se, ell també, una agradable sensació la va omplir de petons, i uns
dits resseguien la seva pell, i una mirada tant inescrutable la perseguia en
tot moment, i ella no sabia ni entenia que volien dir, però es va deixar anar,
amb la parsimònia dels amants, ja no havia volta enrere.
Varen passar, hores,
minuts, segons, va perdre la noció del temps, sentint un plaer intens, i
recordant d’aquella cambra un quadre blanc que restava penjat davant del llit,
d’una imatge difusa.
Es varen estimar, de
totes les maneres possibles, i cada orgasme era una festa, ell l’estimava, ella
l’estimava, era un amor de joventut, una assignatura pendent, el temps havia
fet una bona feina, tant de temps desitjant-se per fer realitat un somni.
Quan va marxar i es va
tancar la cambra, va saber que havia esdevingut esclava de l’amor, esclava d’un
desig guardat des de l’adolescència, que ara guardaria com un petit-gran
tresor, que restaria dins dels seus pensaments, cada vegada que mires la paret
davant de la seva cambra i no pogués veure el quadre blanc, per recordar-li que
allò va passar en una freda tarda d’hivern, i que havien esperat massa.
Amb els anys les
experiències s’acumulen, ens ensenyen i les mirem des de la distància, la
Bàrbara, seguia teclejant en el seu ordinador per escriure sobre els seus
versos, contemplant aquells llençols vermells on ella va deixar la seva
empremta.
