cau el cel, la pluja i les pedres

expulsant la foscor i el dolor

pensant que el temps té límits 

però no és així,

tot és il·limitat i perenne

és infinit dins d’un esvoranc que no es tanca

tant de bo pogués aturar el món

i enganxar cada engruna de mi

cada engruna que vol viure i no sobreviure’m

fent de les llàgrimes perles

de cada dolor un somriure

cau el cel, desant les pedres que porto

exhalant brots de serenor

sobre un teulat on han caigut llamps

montse pellicer mateu

imatge internet