un carrer solitari ple de nit

no hi ha temps,

la dissort surt per les finestres

ressonant un gemec ple de dolor

la pell que s’eriça tremolosa

humida,

els llençols guarden el secret de cada cos,

les cases es dibuixen envellides

la cambra plena de fum,

a la balconada un record i un dolor

al cel els estels dormen,

sobre els coixins dos caps que no s’acosten

dos rostres que no es veuen,

entre els vidres entra la foscor

la lluna,

la lluna plora de dolor,

als carrers la son dormita

els insomnes es rebel·len

l’amor ha desaparegut i no es troba

les cortines no deixen entrar al dia

-                                                                     que fas tant sol amor, que no et trobes?

-                                                                    que t’has espantat quan ja el tenies

Montse pellicer mateu

Imatge google