Avui m’he despertat sentint-me feliç, tot i que el meu món tal i com jo el coneixia ha desaparegut, i marxa a passes forçades, sabent que mai més tornarà a ser igual. Avui m’he despertat sentint-me molt sola, com mai m’he sentit, i que als meus 49 anys sigui la primera vegada que estic sola, em fa sentir insegura, tinc por,  després d’haver viscut tota la vida sota un paraigües, m’adono que: estic sola. I aquesta solitud ara no em porta tristor, sinó tranquil·litat, i és inaudit en la meva persona. Avui m’he despertat i he obert les cortines sentint com entra la llum del sol, avui m’he sentit tant fràgil i desvalguda com un infant, que comença a donar les seves primeres passes, però m’he sentit forta i capaç.

Tota la meva vida he viscut acompanyada, tota, i reconec que estava tancada en un món, el meu, aliena a voltes de com és la vida real, ara ja m’he donat unes quantes patacades, i fortes, i he pogut sentir i veure que realment tot és una jungla, una selva salvatge de “salvese quién pueda”, en el sentit de que les persones de la meva edat, quasi bé totes estan cremades, i ferides, unes plenes d’odi, altres plenes de rancúnies, tothom té una vida anterior, plena de decepcions i desenganys,  uns porten una, dos o més cuirasses per no sentir més dolor, per protegir-se de tot mal, altres viuen en la desesperança. Però tothom té una història darrera seu.

I enmig de tot, “aquí estic jo, senyors i senyores”, una nova persona solitària, una persona que potser ha viscut en un conte de fades i de princeses,  i la hòstia ha estat adonar-me de que no existeixen princesetes, ni fades: sols la crua realitat. A la meva edat, i a qualsevol edat, no cal que ens enganyem, tots busquem la parella ideal, aquella persona amb la que compartir les nostres alegries i tristors, aquella persona amb la que posar-se a dormir i despertar amb ella, aquella persona que ens acompanya, aquella persona que volem estimar i que ens estimi, en realitat tots volem tenir algú al nostre costat les persones estem fetes per viure en companyia.

Però enmig de tanta fauna salvatge, t’adones de que uns estan tant ferits que no poden estimar més, altres es protegeixen tant que no es llancen a l’amor, altres que sols busquen sexe de la manera que sigui i com sigui per cobrir una necessitat fisiològica i no estar sols, altres busquen l’amor que no troben, però realment sabem el que volem?

Veien tot aquest panorama desencisador, jo personalment he decidit tornar a crear un món per a mi i els meus, he decidit no canviar ni un pèl el que sóc i com sento, no penso deixar la meva pròpia essència perquè no seria jo, i el meu jo és molt important.

He decidit, fer les maletes, viure en un altre lloc, i buscar-me a mi mateixa. He decidit volar lliure. He decidit per fi, tancar portes i obrir finestres, i amb això vull dir, que he esperat tant que m’he adonat que hi ha coses impossibles, que hi ha somnis que no seràn, que ja històries que no poden tornar a ser, i que fan mal, molt de mal.

He passat dies plens de dolor i tristor, he passat dies plorant la meva dissort, esperant  lo impossible, i he perdut tots aquests dies, perduts, sí. Perquè a la meva edat i la de molts, que ens queda per viure bé?, 10 anys, potser 20??, ni ho sabem, demà o ara el nostre cor es pot sentir cansat i aturar-se, i...ep! on ha quedat tot aquest temps gastat amb tanta tristesa i dolor? On ha quedat tots els sentiments del món? S’ha acabat, finished.

Per tant, avui, demà, o ara mateix, no em penso negar el que sóc, ni com sóc, he donat molt, he estimat molt, m’han donat molt i m’han estimat molt, em dono per satisfeta i em sento afortunada, totalment afortunada, no molts poden dir el mateix. Partint d’aquesta premissa, ara em plantejo: SOS, que faig? Que canvio?..on sóc i a on vaig?

Doncs no sé on vaig, he fet maletes, per acomiadar-me. Del que si n’estic segura que aprendre molt de tot el que m’aporti la vida, d’amors i desamors, de sentiments, d’amistats, de tot plegat, possiblement modifiqui conductes, possiblement pugui sobreviure, i sobreviuré primerament al que comporta ser jo, i després als altres.

Avui ni tant sols surto en busca de l’amor, l’amor preciosa paraula, sentiment universal, per amor que faria jo per amor?, que he fet per amor?. No ja no el vull, ara no vull, fa massa mal, ja no el busco, però realment mai l’he buscat, i quan el tens, et trepitgen, i quan no el tens plores, i quan el trobes novament se’n va i marxa, i t’esmicola.

Avui he entés que res es fàcil ni tant sols estimar, per tant ara, no vull estimar, en el sentit de l’amor platònic i idíl·lic, no existeix ha mort. Avui que ja no crec en contes ni fantasies, avui que tot l’amor que tenia s’ha fos, per comprendre tanta complexitat, he decidit caminar tant sola, fins que ell em torni a buscar, a trobar, i em faci entendre de que si es pot tornar a estimar, avui tancaré en caixes fermes tot el que fa mal.

Però avui m’he despertat feliç, sabent que podré ser el que vulgui ser.