sento que t’he estripat un tros de vida

t’he fallat com sempre faig

la meva vida que a poc a poc s’esmicola

ja no pot sentir més dolor i tristor,

tinc la sensació del perdedor

sabent que no obtindré perdó

tocada,

sento que els teus ulls ploren com els meus

que dins la cambra et rebel·les contra tu i contra mi

i jo tinc el pesar de seguir donant un pas

quan el cos tremola,

despullat i sense alè,

sense consol,

sento que els temps ni la vida no perdonen

mai seré teva, ni de ningú, ni de mi mateixa

i que la pell que porto copsa cada cop amb més feblesa,

sento que sóc tant fràgil

que m’esquerdo i t’esquerdo

per això amor, t’obro la porta de casa meva

perquè surtis,

per això amor, obro les finestres

perquè t’entri aire nou,

la primavera ha passat

i ens hem perdut l’estiu

havent-ho perdut tot

sento amor, que el temps ens pot retrobar

ens pot embolcallar

i podré entrar on ningú entrarà,

sota el cel blau

naixeran noves flors en un jardí que no és el meu,

però serà meu,

i tu i jo beure’m de la mateixa copa,

sento amor, tantes coses que per sentir tant,

ara recullo les engrunes i en faig piles

resseguint i dibuixant nous camins

aquells que la vida em vulgui donar,

aquells que jo emprendré

quan les emocions no estiguin trencades

ara marxo tant sola

que la por no em deixa dormir

però tornaré tant sencera

per poder estimar i abraçar aquests versos

montse pellicer mateu

7/08/15