has exhaurit la meva paciència

analitzant preguntes sense respostes

quan la inspiració ha esdevingut 

i no saps llegir versos contats

les cançons conformen una vida

i la meva cançó ha mort fa temps

ara el millor és l’oblit i la indiferència

no em vull endinsar dins la teva foscor

per apagar la meva llum,

potser no has escoltat cap paraula

sabent que mai més tindràs cap més cop

aquella mirada plena de devoció

la tristesa i angoixa es pensar-te

havent compartit tant i tant  poc alhora

ara els camins s'han trencat

per enfilar diferents horitzons

i l'estupidesa i la feblesa que podia sentir

han enfortit les meves creences

de que no hi ha ànimes bessones

sinó energies que es rebutgen

que trist és no haver-te reconegut en cada lletra

portaven la teva empremta

però aquesta, me la guardo per a mi

que absurds els retrets quan no hi ha res per dir

ara estriparé els meus vestits

per vestir-me de nou i lluir llargues nits i dies

per ningú més que per mi

montse pellicer mateu