t’estava esperant des de feia temps

potser massa temps,

potser des de que l’univers es va fer univers

entre música dels Stones, entre la gent,

allà estaves tu,

però potser no et vaig veure i  vaig passar de llarg

entre copes i miratges

i en l’instant en que la lluna va canviar

el mar es va enfosquir

t’estava esperant, en una dolça espera

sempre desitjant formar part d’un món complicat

buscant el lloc i moment oportú

alçant la mirada sense horitzó i tant perduda,

no hi ha prous miralls per fer un trencadís

per entendre que ja tot s’ha fos com en un joc de màgia

jo pensava que era màgia, i que era suficient

ara en el present, em reconec insuficient imperfecte i humana

però puc ser papallona, amant i perversa

perquè la meva tenebra ha despertat per acompanyar-me

segueixo escoltant les lletres dels cantants

cercant entre elles la meva cançó

una per a mi, però me l’han robada

m’han pres la cançó,

hauré de cercar-ne una que parli de mi i potser de tu

i de tantes i tantes vides, que soles, ploren dins d’una cambra

per sortir al carrer i sobreviure a la vida que ens capgira

refent les emocions trencades, esmicolades i llençades

per oferir-se en una orgia sense fi

perquè no hi haurà fi

montse pellicer mateu