on resideixen els pensaments i el cor

quan parlen les paraules,

quan tot somriu i resta plàcidament en silenci

allà on es refugien les petites coses,

el rebuig constant  i aquest demà que no espero,

és tan lent el cor, que sempre té un racó per l’esperança,

              però no enganya

              em parla xiuxiuejant els sentiments

i aquella emoció que sentia, és freda

la vida uneix i separa a les persones,

i a cada rastre ens fa aprenents d’emocions,

i ara, tanco els ulls i sento el foc que em fa lliure,

poc a poc aquest vel de boira marxa,

                        suspès entre dos aigües

                        cada porta que obro a l’abisme

                     no em fa vertigen de caure

he caigut tantes vegades que he aprés a aixecar-me

montse pellicer mateu
certeses 2019
imatge de la xarxa publicada a cultura viva catorze cat

dels llavis tendres i vermells

la llengua recargolada amb la teva

les mans, aquestes mans petites que ressegueixen

i els sospirs entre gel i llimones,

un sostre que es rendeix a l’alçada dels meus ulls,

i les aixetes obertes, per netejar les canonades de l’estiu,

dels peus que juguen amb la sorra de mar

del mar que no envelleix, i m’impregna de sal

de vida, de colors, de blau,

una copa que estàtica espera ser beguda

i l’ampolla de vi que incita a tastar-la

la mirada que no vol veure

el  cor que no vol sentir res,

el cap que em parla de la veritat

deixo la tovallola plena de mi, amb escates de pell

sublim el perfum absorbeix la meva olor

i el raspall del cabell em pentina de nou, enmig de cargols

les passes que caminen tan soles

l’horitzo que obre les portes,

i la certesa de no saber res més, que el que sé avui

els plats de la cuina esperen tombats dins la pica,

les forquilles, ganivets i culleres, desesperen

el tast de saber-me dona, em dona fortalesa

i mentre canto la cançó de txarango

  “que tot et vagi bé

que trobis tot allò que busques.
que et sigui lleu la direcció.
i vinguin plens de melodies els nous dies,
que siguis fort. que tot et vagi bé. que tot et vagi bé.”

Txarango.

montse pellicer mateu
certeses 2019
imatge xarxa

insults, esclats, retrets

cerveses, dins d’una cambra minúscula

l’amor és mort, decapitat

les nits plenes de promeses que s’esvaeixen

el futur difuminat dins la copa

el mar, a dos metres en la seva plenitud

vull cridar, plorar, esclatar

alliberar-me de l’angoixa de no sentir-me,

de viure cada instant petit, dins d’una gàbia,

dins d’un laberint sense carrers opcionals

i vull insultar, inútil de mi, vull esbiaixar-me

em trenco dins dels colors dels matins,

dins les meves opcions no hi ha cadira,

vull que sigui demà per sortir de casa,

marxar, fugir, desaparèixer de la dissort

de la falta de tot i de mi,

se m’esquerden les paraules,

vull retreure’m el que sóc, el que he fet

sense mi, sense jo, dins el pou del desert,

crido i camino sense sortida

i l’horitzó em demana que el segueixi

            quin dolor amaguen les paraules?

montse pellicer mateu

certeses 2019

si surt el sol no amaguis les paraules

obre els ulls i mira la serenor del dia

diguem si existeix un lloc per amagar-nos

molt més enllà de les nostres cases

l'amor que no tot ho pot, no pateix

s'entrebanca entre la por i el dolor

som persones distants, dispars

tinc aprop la copa, la vida i la sort

no vull sentir la ràbia de la desesperança

quan tot està lligat en un món oníric

i desperto enmig del sentiment d’imbecil·litat

de qui tot ho dóna i tot ho vol fins a perdre

juguem a escacs

a la sort, als daus

i omplim cada pou assedegat de pell, de tacte

quan arribi la nit, la foscor

busca la lluna, aquella que blanca i rodona

teixeix cada espora

cura les ferides i m'omple el cor

divaguem enmig de somnis, plens ben plens,

i entra molt endins meu

excita’m la vida

i el meu sospir serà eternitzable,

montse pellicer i mateu

certeses 2019

on lluiràn els vestits de l’armari?

sobre quin cos viuran les emocions de la pell?

he obert les portes per triar un embolcall

he tancat els calaixos de la por,

em revestiré un i altre cop de pell i de sol

perquè el vestit nodreix el cos i llepa l’ànima

a glops, de sang, de foc i plors

l’olor d’aquesta roba, em retorna a un instant

i un instant darrera l’altre és una vida,

la por de sortir lliure al carrer,

fa que el somriure amagui el dolor

segurament em posaré el vestit ple de flors

que em nodrirà el pensament

que m’abraçarà de la primavera

quan a casa s’ha instaurat l’hivern

montse pellicer i mateu
certeses 2019
imatge xarxa

escolto les campanades de l’acomiadament

ressonen dins el meu cor i ànima

és com si l’adéu es perllongues

en una trista dansa,

la dansa dels desesperats amants que no volen,

hi ha un fil subtil que uneix les ànimes,

que s’aferren a estar juntes,

i ressona el temps entre tempestes

allargant les distàncies,

ploren els cossos assedegats d’un amor traït i gastat,

fa temps que plorem el trencament d’una vida

i no som valents per viure-la

montse pellicer i mateu
certeses 2019
imatge de la xarxa

voldria portar una cuirassa ben cenyida al cor

al cos i al cap, però si la prenc es desfà

aprenc del temps, de l’enyor, i del dolor

-         dóna’m la mà per no caure de la vorera, diu el meu cor

jo rebel de mestres, no faig cas perquè vull caure

i caic sobre l’asfalt gris i desgastat per tantes passes,

necessito caure a fons, endins, es quan em retrobo,

ni els anys ni els refranys sobre el temps em donen la raó

ni posen al seu lloc a ningú, això son llegendes urbanes,

potser és el que ara em diem, karma, deu ser el meu,

es quan sentor la buidor del ser, aquesta subtilesa

per sentir-me amunt i tocar la felicitat, l’eura de la vida,

     hi ha moments dilapidats per les paraules

i pels fets que constantment imprevisibles marquen l’existència

soc una soldat coneixedora de cada combat guanyat i perdut

he guanyat a la vida, vencent la por a la mort,

guanyo sempre a l’amor,  i entre la contradicció de tu o de mi

la inequívoca sensació és acceptar  la meva consciència

montse pellicer mateu
certeses 2019

em pregunto perquè el crepuscle té aquesta melangia

quan s’adorm el dia i comencen els somnis

miro al cel i pregunto d’on ve aquesta tristor desmesurada

aquesta certesa de que tot s’acaba i vull continuar

em pregunto aquests colors que dibuixen el cel

que em porten aquesta melangia de la fi d’una esperança

portant-me a aquesta nit fosca, plena de llàgrimes

volent abraçar aquest dolor i fer-lo part de mi

inconscientment sé que és una part molt meva

volent sentir com se m’obren les entranyes

i se’m trenca el cor, sento aquesta sensació desesperada

i no et vull deixar anar, com una romàntica enpedernida

però en el fons de la meva ànima, sé que haig de tallar la corda

aquest fil invisible que ens uneix i deixar que la meva carn s’estripi

desitjant el teu alè una vegada més, aquelles carícies acompanyades

enyoraré cada viatge, cada poble, cada instant

però fa temps que em vas deixar anar, menyspreant la vida

i ara en el crepuscle d’aquesta nit, sé que ha arribat l’hora

de deixar-te, de deixar-me, començar un nou camí

amb tot el dolor del món, perquè ja tenim l’ànima ferida

montse pellicer mateu

certeses 2019

imatge xarxa

he idealitzat l’amor

l’he posat per damunt de tot

i no existeix per si sol,

he plorat i m’he arrossegat enmig de plors

però ja no puc parlar de tot i de res

davant d’un mur escupo la saliva de les paraules

batego cada nit insomne

pensant i somicant per apaivagar el dolor

i torno a ser pedra

no voldria estimar ni donar-me

a qui no em dóna

a la meitat del temps em bressolo

soc a la casella de sortida

tan indecisa i fràgil com sempre

però no em regalen margarides, ni roses, ni besos

impassible romans com un espectador aliè a tot

i ara jo haig de decidir entre el cel i la terra

entre jo i tu

entre tu i el meu horitzó

montse pellicer i mateu
imatge de la xarxa

i aqui i allà

avui i ahir

sóc feblesa que passeja insomne

amb la nocturnitat d’un lladre

que vol robar temps als carrers

a les pedres estàtiques

a la sorra infinita que creix i decreix

al caprici de l’aigua

em netejo amb la cura de l’anima

llueixo una fina capa de pomada

sentint cada punxada del dibuix del tatuatge

que entre cames i braços

fins arribar al pit m’embolica la vida

i aquí i allà

agafo el plaer d’estimar els teus llavis

amb aquesta pell resseca

i un bes ple de dubtes i esperances

l’espill que no enganya

em fa la fotografia del meu jo

que lluita entre l’ara i l’ahir

perquè les rosella és sempre una rosella

i una dona sempre és una dona

montse pellicer mateu

imatge xarxa

escric evitant les meves febleses

tant elevades tant humanes

desfaig tots els camins

em desfaig...

no m'agrada a voltes el meu desequilibri

quan l'emoció em dibuixa fràgil

i em sento nua de mi

orfe d'un tu, d'un demà, d'un jo,

i torno a ser jo

en el mateix punt de sortida

immòbil

tremolant com un núvol davant la turmenta

somiant en les nits d'estiu

vora el mar on el cos no importa

hiperventilant-me quan m’angoixo

jo sempre jo sentit la solitud

com quan em faltava el pare

orfe de les carícies desitjades

ignorant de la vida

rient-me de la meva pròpia estupidesa

jo i sempre jo

aprenent d'una vida retornant al meu principi

desant cada passa,

comptant estels de l'infinit

i sola, brillant la joventut

que marxa de la seva plenitud

montse pellicer mateu

i arriba la tardor...

i cauen les fulles amb el cel emboirat

no sé que passa amb el cel quan es gris

que els pensaments se’m cauen,

amb el cos adormit sento els primers calfreds,

les paraules juguen amb els versos

i la poesia torna a la melangia

la sensualitat...

dins els núvols busca l’excitació

he perdut el gust dels teus llavis

i els meus ressecs palpen la llengua eixuta,

no faig goig ni festa quan em despullo

m’abrigo amb aquest temps que juga a amagat

em dispenso el dret a no sentir

ni voler...

la solitud vella...

vetllant el tast d’aquesta pell que s’emblanqueix,

mentre visc en el sofà mirant imatges

encara puc somiar en les nits viscudes

amb les meves mans entre les teves,

aquestes que no son meves, perquè...

l’amor és un dret a posseir?

ara que els colors s’entornen i el sol perd la força

obro els ulls, per tornar a fer el llit

obrir les cortines i finestres

per romandre tapada amb aquest llençol de fil

esperant que el joc de la vida segueixi guanyant

ara en un temps que canvia, obriré les meves cartes

i el desig...

intacte

montse pellicer mateu

certeses 2017

imatge google

enyoro palpar la teva pell

i des de la meva imaginació somiar-te, ara,

he conegut el teu somriure, encara no el teu plor,

sense sentir-te puc tenir-te,

enyoro el que encara no he tingut

però enyoro les teves mans descobrint-me

i els meus llavis tastant la teva saliva

jugant amb la teva llengua

parlant paraules sense conversa

sense sentit, sense censura,

només tu i jo i aquella copa de cervesa

en una terrassa d’un bar qualsevol

podem detenir el temps, l’abraçada

el desig de tenir sostre i desfer-lo

enyoro aquell lloc imaginari, virtual,

on alliberar aquestes ganes d’engolir-nos

per entrar dins les cavernes,

deixarem de ser dos, serem un

i lluitarem per aquest plaer que tots dos cerquem

som dos llunes creixents que abracen la plenitud

i aquesta nit, i totes les nits ens agafem els dits

ens toquem de puntetes, ballem l’èxtasi

planegem sobre la ciutat, dibuixant-nos

enyoro, potser el que mai tindré

però els teus petons semblen dolços

el teu somriure m’atrau

i rellisco sobre la teva pell

montse pellicer mateu
certeses 2018
imatge xarxa

el rellotge fa aquest soroll per marcar cada segon

jo impregnada de sabó sota la dutxa

ja és l’hora, l’horabaixa

quan la pau entra per la finestra

sabent que no hi haurà més oportunitat

que la que he decidit donar-te

i sabent que ja fa temps que tot ha marxat,

com les fulles que han caigut del meu llimoner,

però un cop més et deixaré entrar

quan l’estiu arribi a casa,

sabent que no hi haurà més estius,

el rellotge no s’atura com la vida que segueix

com la balanguera que teixeix un llarg jersei,

sabent que res serà igual, ni millor

fluir entre el cel i la terra

entre els sentiments que s’enlairen

i el dolor no s’apaga, el dolor de la decepció,

masses passes donades

i les maletes sempre a mig fer,

pensa bé les paraules, perquè ja no tenen retorn,

i descalça esperant el destí pintant

em poso el vel de l’esperança

duc les benes per les ferides

i les sabates per trepitjar les pedres

montse pellicer mateu
certeses 2018
resevats drets d'autor

imatge xarxa