dels llavis tendres i vermells

la llengua recargolada amb la teva

les mans, aquestes mans petites que ressegueixen

i els sospirs entre gel i llimones,

un sostre que es rendeix a l’alçada dels meus ulls,

i les aixetes obertes, per netejar les canonades de l’estiu,

dels peus que juguen amb la sorra de mar

del mar que no envelleix, i m’impregna de sal

de vida, de colors, de blau,

una copa que estàtica espera ser beguda

i l’ampolla de vi que incita a tastar-la

la mirada que no vol veure

el  cor que no vol sentir res,

el cap que em parla de la veritat

deixo la tovallola plena de mi, amb escates de pell

sublim el perfum absorbeix la meva olor

i el raspall del cabell em pentina de nou, enmig de cargols

les passes que caminen tan soles

l’horitzo que obre les portes,

i la certesa de no saber res més, que el que sé avui

els plats de la cuina esperen tombats dins la pica,

les forquilles, ganivets i culleres, desesperen

el tast de saber-me dona, em dona fortalesa

i mentre canto la cançó de txarango

  “que tot et vagi bé

que trobis tot allò que busques.
que et sigui lleu la direcció.
i vinguin plens de melodies els nous dies,
que siguis fort. que tot et vagi bé. que tot et vagi bé.”

Txarango.

montse pellicer mateu
certeses 2019
imatge xarxa