dimarts, 9 d’octubre del 2018


escric evitant les meves febleses
tant elevades tant humanes
desfaig tots els camins
em desfaig...
no m'agrada a voltes el meu desequilibri
quan l'emoció em dibuixa fràgil
i em sento nua de mi
orfe d'un tu, d'un demà, d'un jo,
i torno a ser jo
en el mateix punt de sortida
immòbil
tremolant com un núvol davant la turmenta
somiant en les nits d'estiu
vora el mar on el cos no importa
hiperventilant-me quan m’angoixo
jo sempre jo sentit la solitud
com quan em faltava el pare
orfe de les carícies desitjades
ignorant de la vida
rient-me de la meva pròpia estupidesa
jo i sempre jo
aprenent d'una vida retornant al meu principi
desant cada passa,
comptant estels de l'infinit
i sola, brillant la joventut
que marxa de la seva plenitud


montse pellicer mateu

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada