escric evitant les meves febleses

tant elevades tant humanes

desfaig tots els camins

em desfaig...

no m'agrada a voltes el meu desequilibri

quan l'emoció em dibuixa fràgil

i em sento nua de mi

orfe d'un tu, d'un demà, d'un jo,

i torno a ser jo

en el mateix punt de sortida

immòbil

tremolant com un núvol davant la turmenta

somiant en les nits d'estiu

vora el mar on el cos no importa

hiperventilant-me quan m’angoixo

jo sempre jo sentit la solitud

com quan em faltava el pare

orfe de les carícies desitjades

ignorant de la vida

rient-me de la meva pròpia estupidesa

jo i sempre jo

aprenent d'una vida retornant al meu principi

desant cada passa,

comptant estels de l'infinit

i sola, brillant la joventut

que marxa de la seva plenitud

montse pellicer mateu