em pregunto perquè el crepuscle té aquesta
melangia
quan s’adorm el dia i comencen els somnis
miro al cel i pregunto d’on ve aquesta
tristor desmesurada
aquesta certesa de que tot s’acaba i vull
continuar
em pregunto aquests colors que dibuixen el
cel
que em porten aquesta melangia de la fi d’una
esperança
portant-me a aquesta nit fosca, plena de
llàgrimes
volent abraçar aquest dolor i fer-lo part de
mi
inconscientment sé que és una part molt meva
volent sentir com se m’obren les entranyes
i se’m trenca el cor, sento aquesta sensació
desesperada
i no et vull deixar anar, com una romàntica
enpedernida
però en el fons de la meva ànima, sé que haig
de tallar la corda
aquest fil invisible que ens uneix i deixar
que la meva carn s’estripi
desitjant el teu alè una vegada més, aquelles
carícies acompanyades
enyoraré cada viatge, cada poble, cada
instant
però fa temps que em vas deixar anar,
menyspreant la vida
i ara en el crepuscle d’aquesta nit, sé que
ha arribat l’hora
de deixar-te, de deixar-me, començar un nou
camí
amb tot el dolor del món, perquè ja tenim
l’ànima ferida
montse pellicer mateu
certeses 2019
imatge xarxa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada