enyoro palpar la teva pell

i des de la meva imaginació somiar-te, ara,

he conegut el teu somriure, encara no el teu plor,

sense sentir-te puc tenir-te,

enyoro el que encara no he tingut

però enyoro les teves mans descobrint-me

i els meus llavis tastant la teva saliva

jugant amb la teva llengua

parlant paraules sense conversa

sense sentit, sense censura,

només tu i jo i aquella copa de cervesa

en una terrassa d’un bar qualsevol

podem detenir el temps, l’abraçada

el desig de tenir sostre i desfer-lo

enyoro aquell lloc imaginari, virtual,

on alliberar aquestes ganes d’engolir-nos

per entrar dins les cavernes,

deixarem de ser dos, serem un

i lluitarem per aquest plaer que tots dos cerquem

som dos llunes creixents que abracen la plenitud

i aquesta nit, i totes les nits ens agafem els dits

ens toquem de puntetes, ballem l’èxtasi

planegem sobre la ciutat, dibuixant-nos

enyoro, potser el que mai tindré

però els teus petons semblen dolços

el teu somriure m’atrau

i rellisco sobre la teva pell

montse pellicer mateu
certeses 2018
imatge xarxa