cerco un estel de llum per a mi

                      on és el meu que no el puc trobar?

aquell que em va acompanyar tant de temps que es va apagar

aquell que em somreia

miro la immensitat del cel, la seva foscor i puc veure dibuixos de fum

                        vull creuar la frontera entre el dolor i el consol

                        cremant en una foguera cada mot malgastat

rento totes les restes que fereixen l’ànima

despullant-me de mi i de tu

prenc un bany ple de perles per ensabonar-me

                          traient cada resta de tu de la meva pell

                          aquesta pell que ja cansada

                          necessita una nova muda

m’asseco cada gota d’escuma amb una tovallola nova

                                                     en la que mai t’has eixugat

la renovació ha entrat a casa meva, i pintaré les parets de colors

deixant-me la roba al terra

per mirar-me en el mirall cada dia i dir-me

                                                   que trobat la meva essència amagada

                                                  darrera de mentides i cuirasses

demà la vida serà nova, o vella, tant m’és

però serà vida

cada dia comptaré els dies sense tu per oblidar-me

                                de que un dia no vaig comptar

essent tant ingràvida i sense equilibri

tant imperfecte com humana

tant jo

que volia deixar de ser jo per ser tu

un dia tu seràs jo per ser tu

però jo seguiré caminant descalça sobre els peus a la terra

                             celebrant cada nit

                             encenent espelmes

                            somiant amb un amant

montse pellicer mateu

41015

en quin moment de la teva vida vas perdre la humanitat?
          l'essència de ser, a qui vas vendre la teva ànima?
             perquè ja no en tens, ja no et queda res
t'has tornat un caçador de sentiments, un mentider,
          sabent el dolor que provoques i la desesperació
          ets un encantador de serps
però...
saps?
no existeixen les casualitats si les causalitats
ara sé perquè vas aparèixer un dia
      per fer-me veure que realment no totes les persones son bones
       i tot i així,
             jo t'estimo
però amb l'estimació que dóna el ser generós, on no cap l'odi
saps?
       jo puc dir que lo que he viscut ha estat de cor
           tu no pots dir el mateix
i aquest dolor que provoques en les persones, el sentiràs aviat tu,
fins que un dia...
       plorant els teus mals
       ploraràs els que has provocat tu
fins que un dia...
       allunyat dels teus éxits
       sense consol
       dins teu i davant d'un mirall trencat
                                                 et veuràs com no t'has vist mai
                                                 i et rebutjaràs tu mateix
en quin precís moment vas deixar de ser home?
      ningú et pot ajudar
      ni tant sols tu mateix
cauràs i recauràs sempre en el teu parany
      perquè t'has tornat pedra
      i has erigit uns murs massa alts per traspassar-los
ja no tens redempció i tu ho saps,

però amor, res és gratuït, res en aquesta vida
           has mentit tant a tantes persones i a tu mateix
           que de la mentida n'has fet una realitat

res és gratuït, els sentiments no són gratuïts
           l'amor ja ni el reconeixes
i et trobaràs sol, molt sol, quan ja no hi hagin dies i la pluja que has deixat anar
caurà sobre teu
tal vegada així, puguis tornar a ser una persona

si tu vols eixir, serà des del teu propi infern
ara, comencen a caure totes les benes que has anat sembrant
i una a una s'alçarà més forta
              i les veus seran més altes
              i cauràs,
              cauràs
en caiguda lliure fins que no puguis caure més
i recordaràs cada dolor i mentida sortida dels teus llavis
sols així podràs reposar

un silenci s'aixecarà sobre teu
quan et torni a bategar el cor

ara, ja no hi ha dolor, ni odi, ni tant sols rancúnica
sols una tristor immensa
           desitjant que un dia entenguis i et vegis
           però serà massa tard
           perquè ja no et queda temps
           i tot ha queda't dins d'un sac trencat
                       tant trencat com tu

cada llàgrima que has fet vesar, serà la teva
i amb cada una innudaràs rials que t'ofegaran
          i ja no tindràs salvació

ara, sol sota silencis, la meva veu ressonarà damunt la teva
         

montse pellicer mateu
imatge google

ja no vull dir el teu nom
   el porto gravat dins l'estomac que no em deixa engolir
avui he rentat la tovallola amb la que ets vas eixugar
i he canviat els llençols on vares dormir
                 ja no vull restes de tu,
ara entenc la teva malaltia
                 la teva implacable solitud
ara entenc cada una de les teves mentides
                 i jo he estat la presa més fràgil
ja no vull dir el teu nom
   perquè el porto tatuat a la pell
ni implorar-te
ni arrossegar-me

esborra'm de tot, ara sé que per tu es senzill
            ho has fet sempre
oblida'm de tot perquè ja ho has fet

i sabent des del primer moment de mirar-te
que patiria un gran dolor
             vaig apostar per viure un amor, que m'ha trencat
             per baixar als abismes, a la teva part fosca
i he cregut,
he estimat
sense adonar-me de que no era el mateix el que tu senties

ja no vull dir el teu nom
    tu has oblidat el meu fa temps

i en aquesta horabaixa on la il·lusió s'ha esvaït
sé que ja més tristor no podré sentir mai

masses mentides, les teves mentides, que t'has cregut

i quan passi el temps t'adonaràs que un amor com el meu no trobaràs
i ploraràs
ploraràs
i jo amor meu, no t'estaré esperant

ara, pujaré amunt, tant amunt que no em podràs tocar
la teva cambra serà més fosca i trista que abans
els sorolls del carrer seràn inesgotables

enyoraràs cada matí que t'he despertat per mirar-te
perquè com jo,
                 mai més en trobaràs

ara, ploro la meva dissort però convençuda de que és el millor

demà, potser tancaré la porta per sempre més

i creu-me que tu em ploraràs en la teva horabaixa,
quan el temps es tenyeixi d'hivern

i el teu rebuig serà la meva salvació
mirant cap a l'horitzó
on la vida em porti
podré caminar sense tu i sense ningú

               simplement caminaré jo

montse pellicer mateu

11015
imatge google

sota avís de mort
       he creuat totes les fronteres
           bategant
sota avís de mort
       no he escoltat
porto gravat al cor els instants en que has estat sols meu
                     quan menties en essència
jo mentia per no perdre't
conec cada una de les teves mentides
                      acceptant una a una, cada paraula, cada gest
                      les conec
                      les he callat
ara, ja no, no callaré cap ni una
ara entenc tantes advertències
                       i arrossegada al teu llit
                       he aclucat els ulls per no creure-les
quantes ànimes has ferit per no ferir la teva
                          ànimes que poc a poc s'aixequen
                                 aviat els teus murs seràn de formigó
m'has arrencat el cor,
esgarrapat la ingenuïtat
trepitjant la meva dignitat
                        amb el crit fals de la veritat
quina amor meu?
si tu et creus les teves mentides
                          la teva condemna serà el meu oblit
la meva condemna serà la meva pròpia pell
                                              que impregnada de tu frisa per tenir-te
la teva alliberació serà la solitud absoluta
la meva alliberació serà tornar a ser jo

                         m'he cregut que eres el valent
                             quan la valenta he estat jo
                                 en una lluita que des del primer dia em sabia perdedora
perquè picar contra paret de ferro és morir d'esgotament

em quedo en el moment que vaig entrar en els teus ulls
en l'instant que vaig veure el dolor intens del fracàs
la caguda lliure

em reconec ingenua per pretendre donar llum a aquesta mirada perduda
                         quan ja s'han apagat les llums


montse pellicer mateu
300915
imatge google

s'ha acabat apunt de començar,

que il·lògica és la ironia de la vida 

      tant difícil es trobar una energia afí

      que quan es troba és perd

      insubstancialment

      inevitablement

avui, puc morir, o potser demà

      i tot el que s'ha perdut o deixar de fer

      restarà per sempre com una deixalla malbaratada

puc escriure mil i un versos

puc descriure cada moment, instant, segon fugaç

i la por, la por bloqueja tots els sentits

      no he estat capaç de bressolar els teus dimonis

      ni d'eixugar cada llàgrima

tu

     no has vist el que hi ha en mi

     sospesant tot el que és negatiu

     ni has equilibrat la balança

altres vindran

     sabent que mai més ni en cap altre vida

     ens tornarem a retrobar

     i sempre ens buscarem en cada mirada, cada pas, cada paraula

     però sols ens quedava aquesta oportunitat

avui, avui, quan el demà no importa

     que traïdor és el dolor

     que traïdora la inseguretat

avui, sols, sentint la desesperança, plena de culpabilitat i retrets

      no val la pena?

      no val la pena perdre el que se'ns ha donat

      no val la pena oblidar el que ens hem donat i podem donar

però en un futur recordarem que tontos varem ser 

            quan en l'ecuador de les nostres vides

            quan ens queda poc per viure

            no haver-nos llençat a sentir el que sentim 

 perquè el temps s'esgota i el nostre fa la compta enrere

            val la pena no donar-se?

            encara que sigui fins que la mort se'ns endugui?

montse pellicer mateu

30/09/15

imatge google

         

he obert els ulls
       he tancat una porta al dolor
he entés que no en sóc culpable d'estimar
                    l'amor és complicat però l'únic que necessita és amor
                    valorar els instants compartits
obro els ulls després de tant de temps i enganys
                    davant del mirall, m'he vist
                    desesperada pidolant amor
                    quan l'amor és dona sense res a canvi
a punt de caure a l'abisme, sense cap aixopluc
                     he agafat una corda per pujar amunt
m'he despullat tantes vegades
                     he sentit tant i he esperat massa
                     a qui no sap rebre, ni estimar
he obert als ulls, per veure't fràgil i covard, molt covard
tant covard que la inseguretat s'ha transformat en odi
                    aquest odi t'ha fet dels dies, nits d'insomni
                    i dins el cercle viciós de la teva vida
                    no en vols sortir
he obert als ulls, quan l'amor ens fa perdre el sentit
                    fent-nos esclaus de nosaltres mateixos
                    i valents per fer actes abominables en nom de l'amor
avui he pogut mirar-me al mirall i rebuscant he trobat el meu jo
comprenent que l'esclavitud i submissió no és amor sols dolor
                    he descobert les teves pors
                    davant meu les tenia
                                           cega, he vist que no sortiràs de l'espiral
i cada nit que passis entre braços d'amants que no es quedaran
tu, romandràs sol i impàvid
                     fent retrets als altres
                             perquè tu ets perfecte
                                    tant perfecte que t'has cregut la teva mentida
he obert els ulls amb dolor, el dolor de la pèrdua i l'alliberació de no perdre res més
avui he vist el sol entre la pluja
m'he mullat pels carrers del meu poble
m'he perdut entre els botiguers i la meva gent
avui he vist tant clar
                        que no sóc jo la culpable de res
                        que sóc la forta, i em tens tanta por que em vols fora
avui he decidit que marxis
                         que no tornis sinó es sota la pluja
                         quan t'importi l'amor tal com és, complaent i generós
he obert els ulls perquè ja no queden llàgrimes per regalimar
ni paraules
ni tant sols esperances
                          he obert els ulls que plens d'amor
                          han justificat tot i perdonat
un dia podràs obrir els ulls
                           massa tard
                            quan tot està perdut
                              en un altre lloc enmig de tanta solitud
                                que cap amant omplirà
i jo llunyana, ploraré la teva sort
de qui no m'ha sabut estimar

un dia obriré els ulls i preservant la meva ingenuïtat
no estaré esperant a ningú, sols a mi mateixa

                               i tu per covardia i no creure en l'amor
                               ja no em trobaràs amor
                                   perquè ara, emprenc el vol lliure
                                       i l'oceà és massa gran
un dia despertaràs plorant per totes aquelles coses que no vares donar
ni vares entendre de qui et vol
un dia estaràs tant sol, abatut, que maleiràs aquest dia
                                          i jo seguiré el meu destí,
                                            tant lliure com l'onatge
i despertaràs dins la teva cambra, sense sentir la meva pell
ni veure els meus ulls
ni el suau tacte dels meus besos
                              perquè tu amor, tu ho has decidit
i cada nit recordaràs, i cada dia recordaràs la meva olor
el meu despertar
el meu gust
                                perquè mai més trobaràs una princesa
                                més forta que tu
                                perquè mai més trobaràs uns versos tant amargs
                                ni estrofes escrites per a tu
                                sota el clarobscur
i jo seguiré versant i recitant, i estimant lliure, encisant als qui m'escolten
i encara que t'amaguis
seguiràs mirant cada imatge en la que estem retratats,
                                quan la felicitat és eterna
ara amor, escriu una carta en blanc, i com bé saps fer oblida el meu nom
esborra'l
i esmicola'l
perquè jo ja no sóc engruna de ningú
                               que trista la covardia
                               que trista la vida darrera la pantalla




montse pellicer mateu
imatge google
290915

i sona el rèquiem d'una mort anunciada

el delicte ha estat ser jo mateixa,

la sentència l’oblit

no són les mentides, són les veritats

quan l'amor ha de ser generós i lliure

                                             pacient i suficient 

i repiquen les campanes dalt del campanar

el delicte ha estat estimar sense mesura

                                             res és suficient

i els murs s'han aixecat tant alts

que la mort acompanya la melodia d'un ésser estrany

                                              masses cuirasses per poder alliberar-se

                                              quan un vol seguir essent presoner de casa seva

sona el rèquiem

sota la llengua una dolça pastilla de somni

                                               sota el somni una desil·lusió

quantes vegades m'he tret la pell i quantes em quedaré sense?

                                               prenc un líquid espès dins la meva solitud

presonera de mi mateixa

vull dormir un somni etern per deixar de sentir i deixar passar els dies i les nits

                                               m'he abandonat tant que no puc tornar a casa

                                               m'he donat tant que ja no tinc aixopluc

en el camí he perdut els meus valors, la integritat, i a mi mateixa

ressona el rèquiem d'una ànima ferida

                                               mentre el meu país es fa lliure

i jo dins la cambra que reconec les decepcions s'acumulen 

ploro tant que no m'asseco 

                                                i aquest dolor que m'ha trencat

                                                cada dia és més intens

l'amor no és suficient, 

les paraules estan esberlades

el rellotge ja s'ha aturat a casa meva

                                               i el meu cos ja no es sosté

quan tantes vegades et disparen dins l'anima

que ferida s'esmicola

                                               el meu jo ha deixat de ser jo

                                               el meu dol és doble dol

ja més mal no puc rebre

quan el qui estimes ja no et vol

perquè la cuirassa li ha tancat el cor

                                               he fet cas omís a les advertències

                                               he baixat a l'abisme

                                               i no tinc corda per tornar a pujar

ara, vull dormir les nits i els dies

fins que l'ànima descansi

sobre un llit de pètals

                                                aquesta solitud es fa eterna

                                                perquè res era suficient

insòlitament mai he estat tant perfecte

                                                 el meu error retenir-te

                                                  quan havies de marxar

altres llits i altres cossos vindran

                                                 que t'acaronaran i no et voldran

i potser, potser un dia, quan miris enrere sabràs que la veritat absoluta no existeix

i que les mentides no eren mentides

                                                ara vola tant lliure com puguis

que jo em submergiré en el somni etern 

dins aquesta cambra de silencis

dins una casa que no és meva

                                                ja més mal no em podran fer

                                                per despertar de nou sobre la sorra del mar

rèquiem per una mort anunciada

qui ha guanyat no ho volia

                                                sols hem perdut nosaltres

                                                per no saber fer bé la jugada

on està la intel·ligència quan no serveix de res

racionalitzar el cor no és estimar

                                                ara aclucaré els ulls tant sola com vaig arribar

rèquiem per ser intensament intensa

per retenir lo impossible

rèquiem per no estimar-me

quan era jo la única que estimava sense cap tipus de condicions

                                                 sols sentir allò que jo donava

la única puta mentida ha estat estimar amb una protecció que no deixa veure

la única puta mentida ha estar la por a una nova vida

                                                 ara ja he tancat la porta

                                                 per adormir-me

                                                 somiant eternament

montse pellicer mateu

27/09/15

imatge google