dilluns, 13 d’octubre del 2014



ploren les mares de Mèxic
ploren,
-on està el meu fill
mancat de les teves robes? et volen treure la dignitat
qui et bressolarà amb les teves pors?-
-que sol deus estar
i sé que atemorit has plorat
per no ser covard-
sol,
aquesta solitud que m’arriba
i m’entristeix i embogeix sense cònsol

ploren les mares de Mèxic
perquè els han arrencat la vida d’una esgarrapada,
- jo ploro la teva solitud
i m’ofega l’angoixa de no ser amb tu,
sento que l’ànima s’esquerda
mentre espero amb  desesperança –

ploren les mares de Mèxic i totes les mares del món
en una vetlla per consolar
dels qui han ofegat els seus crits,
plorem totes les mares fins a morir envoltades d’una llarga agonia

ploren les mares, els pares, els fills que no hi són
mentre cerquen el seu parador i la seva sort
en mans de botxins que s’han erigit sobre un poble que lluita
ploren les mares,
amb un crit que aclapara l’aire,
però no hi ha aire per respirar
perquè les han escanyat ,
-on estàs fill meu?
amb qui estàs que no t’estima?
acluca els ulls amor meu, que ens tornarem a trobar
jo et trobaré i et bressolaré sempre-
ara no deixaré de buscar entre boscos i muntanyes
enmig de rius i coves,
jo et tornaré a casa


montse pellicer mateu
13.10.14






2 comentaris:

  1. He estat a Mèxic en diverses ocasions i desgraciadament aquests crims es repeteixen dia rere dia. I resten impunes. Ara diuen que els cadàvers de les fosses descobertes a Guerrero no corresponen als estudiants. Vés saber... La violència engendra violència. El poema molt emotiu. Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. gràcies Nou novembre, vaig compartir una fotografia que es va difondre a la xarxa dels nois tots estirats a terra sense roba, despullats, amb la policia vigilant-los, em va copsar tant que vaig estar un dia sentint dolor, saps era com veure el meu propi fill ajagut a terra, sol, abandonat, i jo sense poder consolar-lo, en fi he intentat plasmar el que deuen sentit les mares, els pares... massa dolor, inexplicable

      Elimina