espero la tristesa del poeta

perquè la musa m’acompanyi

destil·lant mots sentint sagetes punyents

somicant i plorant, cercant a voltes lo impossible,

inflant la tristor de paraules,

una tristor a voltes es desborda i obre la porta a la desolació,

qualsevol espurna fereix i fa sagnar l’ànima

espero la tristesa del poeta com si fos meva

abraçant textos de solitud per tancar les finestres

i embolicar-me dins un vel que està teixit per plànyer la inspiració,

que encadena un i altre cop versos de pluja i de dol,

quan arriba altre temps el poeta es veu de qui el llegeix

espero la tristesa del poeta per poder dir

sota espurnes d’aigua que el cel és gris

que el sol ha sortit, que la primavera cobreix prats

i el mar m’ha tenyit de blau mentre nedava a llum de lluna

montse pellicer mateu

imatge google