ploren les mares de Mèxic

ploren,

-on està el meu fill

mancat de les teves robes? et volen treure la dignitat

qui et bressolarà amb les teves pors?-

-que sol deus estar

i sé que atemorit has plorat

per no ser covard-

sol,

aquesta solitud que m’arriba

i m’entristeix i embogeix sense cònsol

ploren les mares de Mèxic

perquè els han arrencat la vida d’una esgarrapada,

- jo ploro la teva solitud

i m’ofega l’angoixa de no ser amb tu,

sento que l’ànima s’esquerda

mentre espero amb  desesperança –

ploren les mares de Mèxic i totes les mares del món

en una vetlla per consolar

dels qui han ofegat els seus crits,

plorem totes les mares fins a morir envoltades d’una llarga agonia

ploren les mares, els pares, els fills que no hi són

mentre cerquen el seu parador i la seva sort

en mans de botxins que s’han erigit sobre un poble que lluita

ploren les mares,

amb un crit que aclapara l’aire,

però no hi ha aire per respirar

perquè les han escanyat ,

-on estàs fill meu?

amb qui estàs que no t’estima?

acluca els ulls amor meu, que ens tornarem a trobar

jo et trobaré i et bressolaré sempre-

ara no deixaré de buscar entre boscos i muntanyes

enmig de rius i coves,

jo et tornaré a casa

montse pellicer mateu

13.10.14