Estava perduda, almenys això creia, però reconec que no tant, un no s’acaba de perdre, i menys a segons quina edat.

-         Ja som grandets!! Per saber el que volem i el que no volem

És potser una afirmació tòpica o típica com vulguem dir, però totalment certa, quant ets jove tot conforma part d’una utopia, d’un somni, i la pròpia inexperiència ens fa cometre errades. Però durant aquest llarg o curt camí per la vida (segons es miri), t’adones de que hi ha una etapa en que el pragmatisme no existeix, està absent, fins que poc a poc, et vas alliberant de complexos, de vergonyes, de estereotips, de prejudicis, i de perjudicis, i el pragmatisme s’obre pas en la nostra manera de fer i de pensar. No és que es deixi de banda l’amor, l’estimació, els sentiments, ni les emocions, perquè sempre hi son i hi seran, el cas es que comencem a pensar d’una altre manera, encara que reconec que els sentiments i les emocions son difícils de gestionar, quan un o una som sensibles no hi maneres de canviar, és impossible, però si que podem veure les coses des d’una altre perspectiva.

Bé arribat a un punt en el que la vida ja t’ha ensenyat les seves urpes, que ja he rebut unes quantes hòsties, el plantejament que em faig és el següent:

-         Seguir essent jo, i sense paraigües o amb paraigües

Bon plantejament, teòricament és correcte i la resposta és obvia:

-         Amb paraigües, sempre

Però amb paraigües no seria genuïnament jo, actuaria d’una altre manera, i el que és evident és que vull seguir essent jo, amb tot el que comporta tant per a mi mateixa com per els altres, per tant sense paraigües, EPSSSSS sabent que seguiré rebent cops per tot arreu, però ho sento la meva decisió, no vull paraigües.

Ja està decidit, doncs bé un cop decidit aquest punt vital en la meva existència i assumint que vindran dies de plors, depressius, i d’altres, res més a afegir.

Per tant un cop sense paraigües, entro en aquest nou món, i si dic nou perquè no és com jo el recordava, i em trobo que tot plegat és una jungla de decepcions i desencisos, on tots i no ens enganyem, que com dic jo ja som grandets, continuem cercant a aquella persona a qui estimar i que ens estimi, i ens acompanyi en la nostre solitud. Ara bé hi ha diferents maneres de gestionar aquestes solituds, jo que encara que sembli que no, sóc molt observadora i em quedo amb tot, si, com un sentiu amb tot, no se m’escapen ni mirades, ni gestos, ni expressions, ni res.

Em trobo plantada en un món que no m’agrada però que respecto, però veig massa dolor, dins de cada persona, i amb això no vol dir que jo no en tingui de dolor, ni sigui una més, però parlem de gestionar la solitud. Un cop acceptat que el que quasi bé tothom cerca és estimar i ésser estimat, i ho dic perquè parlo amb gent, com es gestiona tot això, aquesta necessitat?

Aquí bé la complicació que es tenir una edat, i amb això no vull dir ni massa gran ni massa jove, però a veure... Uns decideixen no voler complicar-se la vida, buscant sols sexe ( ara bé al cap d’un temps segueixen sentint-se profundament sols); Altres busquen a la primera cita una parella en serio ( per Déu això es desesperació); altres fan el que poden...I em fa mal, em fa mal tot plegat.

Em fa mal perquè tot és un aparador, des de les noves tecnologies, Facebook, tinders i diverses aplicacions, pàgines web, etc...BENVINGUTS A L’ERA MODERNA, JA NO CAL CONEIXER-NOS EN PERSONA, ANEM PER FEINA!, no critico ni criticaré a qui els usa, jo hi sóc i he estat en algunes d’aquestes aplicacions en les que de veritat em sentia com estar en un aparador, en el que penges la teva foto i et trien per si físicament atraus, doncs la veritat, no gràcies.

D’altra banda em reconec que sóc una mica bleda, jo ho barrejo tot, sexe i amor, no tinc mesura, però com que ja porto anys amb mi mateixa, ja em puc suportar, i puc suportar el fet de ser jo, i el fet de que sempre espanto, en sóc conscient, quan en el fons de tot sóc poc complicada, o potser molt, de totes maneres, quan surto i poso els peus a terra, sento com perdo l’equilibri, i com jo dic, no visc en el món de Disney, però visc en el meu propi món, on sols busco, la pau, l’harmonia de ser, d’estimar i compartir, perquè us ho ben asseguro la cosa està ben revolucionada. Així que qui es topi amb mi es trobarà amb una cosa ben rara, ben estranya, però es que no hi puc fer més, ja no, ja sóc gran per canviar, i no vull ser reiterativa, però ja m’accepto tal i com sóc, que ja és molt en mi mateixa.