entra el sol pel meu finestral

tan acaparador que se m’emporta

puc embolcallar-me de llum encara que sigui fosc

la suau boirina del matí resta malenconiosa

però entra el sol...

a l’exterior el soroll és com un silenci que ressona

un rellotge no para de donar les hores

per recordar-me el temps que és llunyà

però entra el sol...

i allà estàs tu, com un esbós obrin-te pas

jo t’he donat les claus i les eines

sota la capa d’un arc d’iris

perquè jo sóc cada color que hi ha a cada paisatge

però entra el sol...

obrint els braços i les cames perquè entri

inundant-me de ràfegues de vida

cristal·lina com l’aigua del riu que mor al mar

jo m’he fos i impregnat de la terra

tot quan veus té gust a mi

jo tinc el regust i l’olor del que contemples

quan la vida arrela dins del meu ventre

com una divinitat

sóc part d’un univers que mai s’acaba

montse pellicer mateu

imatge google