m’han dit que ja ho has decidit

de fet ho tenies decidit de fa molt de temps,

tant de temps que no recordes,

m’han dit que ja no apostés per tu

i quan vingui la pujada

sentiràs dolces paraules d’amants,

per quan vingui la davallada

poder creure per uns instants,

m’han dit que ja no vols aquesta vida

ja fa temps que las defugit,

-         quantes mentides t’has empassat per beure?

-         i no has vist res més que una imatge dins d’un espill trencat?-

ara tinc totes les respostes a tots els interrogants

de fet, ja les sabia fa temps,

des de sempre, ho he sabut,

-         tothom traça el deu destí

-         tu has traçat el teu, ple de solitud i desesperança-

                 i el plors et faran dormir

                    i els llençols t’acaronaran

                        i el coixí et transportarà

-         entre copa i copa mira a través dels vitralls

perquè no hi ha temps-

ja sé que ja no vols viure

ni et vols a tu,

la vida és de cadascú i tothom fa la seva tria

-         acluca els ulls

demà serà un altre dia, de molts

de pocs

de temps-

acluca’ls

perquè no pots escoltar-te

ni escoltar

i quan vingui el bon temps volaràs

montse pellicer mateu

imatge google

què té el silenci que a vegades fa tant de mal?

que va cosint esvorancs enllaçats?

i aquestes nits eternes d'insomni

es succeeixen enmig de sentiments trencats

no hi ha seducció ni la dolçor d'abraçades

           -  coixins entre les cames per abraçar-me

                       i entortolligar-me enmig de plors-

t'estimaré sempre, així tal com ets, sempre

dins d'una eternitat perenne

          - i sempre et donaré aixopluc-

                            -però jo no tinc aixopluc sols un dolor intens-

qué té el silenci que no em puc escoltar?

desesperada de paraules,

em bressola la imatge d'un t'estimo d'ahir

          - i ara sense respostes ni sorolls

                    ploro les paraules que m'he deixat per dir-

                     -tant poc importen les meves carícies

                                                        que t'has deixat anar?-

que té aquest silenci que em fa trontollar

i ja no puc ser ningú?

montse pellicer mateu
imatge google

el color gris ha esdevingut el meu company

els colors s'han desdibuixat fent filigranes

però el color es gris,

el meu món s'ha caigut d'una batzegada,

el vent ha bufat fort i s'ha emportat les restes,

el temps s'ha aturat per donar-me la mà

per recollir el que queda,

per refer-me

per tapar aquest esvoranc que ha trencat la meva ànima,

la melangia s'ha instaurat com en un únic pensament,

i escolto paraules de poetes per comprendre el que sóc

dóna’m una flor ! un petó! poeta del meu temps

perquè sols sóc una aprenent de la vida efímera

que m'enfilo entre sentiments i emocions

entre el bé i el mal,

amb errors i encerts,

dóna’m un petó, poeta del meu temps,

un petó en un vers, en una paraula, en un poema,

recita'm cada nit a cau d'orella

porta'm a llocs on no he estat,

ara, sols sé que vull que m'estimin

i no plorar mai més aquestes llàgrimes que fan mal,

ni sentir cap traïció ni mentides

ni falses promeses que marxen quan es diuen,

ara sols vull que m'estimin i estimar

perquè jo estimo,

perquè jo batego,

i vull deixar aquest dolor, que amb el temps serà fum d'estels

dóna’m una flor! dóna’m un petó!

perquè jo vull ser princesa del meu temps

dóna’m un petó poeta del meu temps

montse pellicer mateu

imatge google

quan la covardia ha fet seva la teva vida

poc a poc s’ha obert pas per treure’t tot els que tenies

i sense lluita no hi ha sortida

-                                                          -pas a pas la solitud t’omple la vida-

és més senzill deixar-se morir que sortir a la batalla

surant sobre falses mentides que inventes

-                                                         - i una capa de gel recobreix el teu cor-

                         quants “demàs” et queden quan has deixat les armes?

la nit no et deixa veure el sol

i no hi ha companyia que apagui el teu dolor,

-                                                           -tal vegada no et queden guerres per guanyar

                        perquè sota la bandera blanca t’has rendit per morir-

que inútils els versos dels poetes quan el món s’acaba

i no es poden recitar

montse pelicer mateu

26 agost 2015

espera'm

espera'm que el temps no se'ns esgota

espera'm quan no et quedin forces

perquè cada instant és etern i efímer,

espera'm 

pacientment, lentament, caminant al meu costat,

espera'm

         - perquè no hi ha un sol moment

           en el que el cel es tanca-

                         - perquè és temps d'espera-

                                   - perquè jo espero el moment en que 

                                          el món deixi de girar per deixar-me fluir-

encara que el dolor a voltes et faci defallir

i la teva tristor sigui tant meva

jo,

esperaré,

amb el neguit de poder retrobar un ulls que m'estimin

uns braços que em donin aixopluc

espera'm 

                          - perquè quan surti el sol 

                      i tot sembli inabastable i immesurable

                               jo m'asseuré per veure't arribar

                                      admirant la teva imatge-

encara que sigui llarga o curta l'espera,

i la mort ens atrapi

com un dolç elixir de màgia

                                - espera'm que em beure totes les llàgrimes vesades

                                   i potser tu, t'hauràs begut les teves-

espera'm, 

per traçar un bell camí enmig d'un estel d'aigua

i encara que estripats,

dolguts

i marcats 

tenim les cicatrius tant oxidades que ja no ens fan mal

espera'm, vida,

que jo et vull copsar, encara que l'angoixa de ser

em faci trontollar

                                       - i la buidor d'un present em faci plorar

                                                                                    per omplir-me de futur-

montse pellicer mateu

imatge google

em reconec necessitada de tu

            -enganxada

                        -addicte,

                              -em reconec totalment rendida-

quan et miro i em mires,

es tanta l’addicció que pateixo abstinència

em reconec que sota l'aixopluc del teu cel

no em calen paraigües,

em reconec que el desig em fa embogir de passió,

i no puc frenar,

però em reconec prou

per saber que totes les addiccions son amargues

que la distància és necessària

que ha passat el temps,

             - em despullo sentint-me totalment admirada

                            davant del teu espill-

és una devoció delirant,

però reconec que son molts els paranys

               -desitjo cada instant viscut

                            i reviure'l-

però reconec la caducitat del temps

                - i ja no hi haurà Nova York

                             ni París-

                 -ni desesperació-

ara si, em poso una bena als ulls per no mirar a l'abisme

però em reconec totalment addicte als meus sentiments

                - i passi el temps que passi reviuran

el moment en que silenciosament ens varem donar- 

però em reconec i sé quan puc superar les addiccions

                      - perquè sóc adicte-

i aquella pols blanca ha marxat sense deixar rastre

montse pellicer mateu

24-08-15

surt el sol i amb ell surto jo agafada de la mà

un error pot sacsejar tota una vida,

i amb el pas del temps anem configurant-nos

en un aprenentatge a cops de foc, a cops de ferro,

mentre el meu cos canvia al pas del temps

la meva ment segueix essent lliure,

revisc cada moment, ofegada per les ones

d'un mar enfurismat que no deixa entrar,

ara surt el sol, però vindran més turmentes

més pluges, i dies grisos sense cap color,

jo, seguiré passant els dies ensabonant-me l'ànima,

deixant néixer la nova pell que la que tinc es gastada,

seguiré idealitzant paisatges eterns

mirant els estels  amb el desig tant encés

que el mirall congelarà la meva mirada

per quan arribi l'hora de marxar,

surt el sol i seguirà sortint entre els núvols

em seguirà acaronant i torrant la pell nua

surt el sol i el mar cada dia és més blau

les onades retornen vells paratges de poemes escrits,

i les veus dels poetes seguiran plorant i eternitzant

el dilema que és la vida i la seva solitud

montse pellicer mateu