surt el sol i amb ell surto jo agafada de la mà

un error pot sacsejar tota una vida,

i amb el pas del temps anem configurant-nos

en un aprenentatge a cops de foc, a cops de ferro,

mentre el meu cos canvia al pas del temps

la meva ment segueix essent lliure,

revisc cada moment, ofegada per les ones

d'un mar enfurismat que no deixa entrar,

ara surt el sol, però vindran més turmentes

més pluges, i dies grisos sense cap color,

jo, seguiré passant els dies ensabonant-me l'ànima,

deixant néixer la nova pell que la que tinc es gastada,

seguiré idealitzant paisatges eterns

mirant els estels  amb el desig tant encés

que el mirall congelarà la meva mirada

per quan arribi l'hora de marxar,

surt el sol i seguirà sortint entre els núvols

em seguirà acaronant i torrant la pell nua

surt el sol i el mar cada dia és més blau

les onades retornen vells paratges de poemes escrits,

i les veus dels poetes seguiran plorant i eternitzant

el dilema que és la vida i la seva solitud

montse pellicer mateu

acomiadar-se sense sentit
quan la realitat fa tant de mal
mentre cada dia morim una mica més
perquè la vida és finita,
quan tot és dolor
no té sentit
millor deixar que el temps i el destemps
cicatritzin les ferides
l'amor és generós i incondicional
l'amor s'acaba
pot ser lo millor que has tingut en molt de temps
l'amor és senzill
l'amor s'acaba

montse pellicer mateu

has exhaurit la meva paciència

analitzant preguntes sense respostes

quan la inspiració ha esdevingut 

i no saps llegir versos contats

les cançons conformen una vida

i la meva cançó ha mort fa temps

ara el millor és l’oblit i la indiferència

no em vull endinsar dins la teva foscor

per apagar la meva llum,

potser no has escoltat cap paraula

sabent que mai més tindràs cap més cop

aquella mirada plena de devoció

la tristesa i angoixa es pensar-te

havent compartit tant i tant  poc alhora

ara els camins s'han trencat

per enfilar diferents horitzons

i l'estupidesa i la feblesa que podia sentir

han enfortit les meves creences

de que no hi ha ànimes bessones

sinó energies que es rebutgen

que trist és no haver-te reconegut en cada lletra

portaven la teva empremta

però aquesta, me la guardo per a mi

que absurds els retrets quan no hi ha res per dir

ara estriparé els meus vestits

per vestir-me de nou i lluir llargues nits i dies

per ningú més que per mi

montse pellicer mateu

t’estava esperant des de feia temps

potser massa temps,

potser des de que l’univers es va fer univers

entre música dels Stones, entre la gent,

allà estaves tu,

però potser no et vaig veure i  vaig passar de llarg

entre copes i miratges

i en l’instant en que la lluna va canviar

el mar es va enfosquir

t’estava esperant, en una dolça espera

sempre desitjant formar part d’un món complicat

buscant el lloc i moment oportú

alçant la mirada sense horitzó i tant perduda,

no hi ha prous miralls per fer un trencadís

per entendre que ja tot s’ha fos com en un joc de màgia

jo pensava que era màgia, i que era suficient

ara en el present, em reconec insuficient imperfecte i humana

però puc ser papallona, amant i perversa

perquè la meva tenebra ha despertat per acompanyar-me

segueixo escoltant les lletres dels cantants

cercant entre elles la meva cançó

una per a mi, però me l’han robada

m’han pres la cançó,

hauré de cercar-ne una que parli de mi i potser de tu

i de tantes i tantes vides, que soles, ploren dins d’una cambra

per sortir al carrer i sobreviure a la vida que ens capgira

refent les emocions trencades, esmicolades i llençades

per oferir-se en una orgia sense fi

perquè no hi haurà fi

montse pellicer mateu

vas entrar dins la meva vida com l’aire fresc

tot i pressentint que el meu món canviaria

et vaig obrir les portes de casa meva,

el meu cor i l’amistat

i tu vas teixir una xarxa de mentides i enganys

quan deies que m’estimaves

i el que feies era prendre’m tot l’amor,

jo volia creure,

i vaig aclucar els ulls per no veure-hi,

jo volia sentir que no era veritat el que intuïa

ara havent estripat tota la meva vida

m’he vist abocada a la solitud

vas entrar a la meva vida, simplement, sense esperar-te

com un huracà t’ho has emportat tot

i jo he seguit estimant-te

creient que havia de passar

perdonant per la felicitat dels altres

i la meva infelicitat

ara, per fi he descobert que sota uns ulls de llum

existeix l’obscuritat

i has fet del meu dolor un infern tant punyent

que m’omple de ràbia i desconsol,

la tristor ha parat a casa meva,

oblida’m si us plau, oblida tots els moments compartits

ja m’ho has tret tot,

ja tens el que tant volies

sols vull un tros de pau,

plorar fins assecar-me

i pensar que tot ha estat un somni

per caminar sola,

tant sola que la por m’abraça

montse pellicer mateu

 imatge google

I si em dius amor, que tot s' acaba
que demà no serà,
entenc el dolor del comiat etern
tant infinit sense resoldre,
a destemps es creuen camins
i els trencaclosques de la vida
han donat un gir,
esperaré que el temps que se' ns esgota,
sota un clam etern dins el cosmos
ens retrobi encara que sigui enmig del no res,
I si em dius, amor, com dolen les paraules
les porto cremades massa endins

 
Montse Pellicer Mateu
9/08/15

imatge google

 

marxo,

amb el cap ple de fum

amb la solitud de la desesperació

amb comiats plens de retrets

i amb llàgrimes empassades

ara, sóc fum

em dilueixo

potser caldrà diluir-me,

sóc totalment imperfecte,

fràgil estupidesa,

marxo

per plorar sobre mi mateixa

potser seguiré veient nens en bicicleta

sota els efectes d'espurnes blanques

entre les venes,

somiar és el que vull

i no copsar el dolor ni la tristor

aclucar els ulls

perquè ja no vull mirar

ni escoltar,

sols somiar

montse pellicer mateu

9/08/15

imatge google