Em reconec egoista, veritablement egoista, perquè ho vull tot, perquè jo dono el tot. Dita aquesta frase que pot sonar prepotent, fins i tot plena de vanitat, si, em reconec egoista sobre tot en qüestions d'amor.

No crec a peu de lletra el que diuen els astres si bé influencien molt alhora de configurar la nostra personalitat, però com a Àries que sóc, sóc intensa.

Jo potser sóc simple, o potser criada en un altre temps, o tal vegada simplement sento d'aquesta manera tant impulsiva. Segurament no he evolucionat massa des dels quinze anys.

Com sempre dic un dels fets més importants i que ens marquen les nostres vides és l'amor, i sobretot aquest amor de parella, que al cap i a la fi és el que més felicitat ens aporta i més tristor a vegades.

Desenganyem-nos les persones no estem fetes per viure soles, almenys la gran majoria, necessitem compartir.El fet de compartir, sentiments, il·lusions i projectes és el que ens dona vida, i ens obre horitzons.

Fa temps que parlo amb molta gent, he escoltat veritables històries d'amor, i de desamor, he vist riure de felicitat i plorar, però també he vist i he sentit el dolor del desamor, i la buidor que comporta, i sobretot el patiment que a voltes provoca, em pregunto com hauria de ser l'amor? com ha de ser?

Les respostes poden ser múltiples, perquè cada persona té la seva pròpia resposta i la seva pròpia percepció d'aquest sentiment, com el sent, com el vol, com l'ha idealitzat.

Idealitzem l'amor? potser manipulats per masses pel·lícules i lectures de llibres i relats, potser pensem que és aquell sentiment que ens porta a un estatus sublim, i que tot ho pot. Fent memòria jo recordo a Romeu i Julieta, uns amants que acaben morint per tota una sèrie de traves i moren al final per un malentès.

Però no, no siguem Romeus i Julietas, no cal. Siguem nosaltres mateixos, simplement.

Bé, jo que sóc idealista, somiatruites, poeta, i nosequantescosesmés, vull que m'estimin, amb el tot, i sabent que no és senzill en certa manera, perquè visc les coses intensament, i a voltes sóc com un huracà que desperta dels somnis, però si com he dit abans sóc egoista en aquest sentit, vull que m'estimin, vull ser com dic jo THE ONLY ONE, la única, el primer i l'últim pensament, vull que m'escoltin, que em cuidin, que em facin costat, que riguin amb mi quan estic contenta, que m'abracin quan ploro, i sobretot que m'acompanyin quan tinc aquests moments de solitud en el que tot és capgira, però jo a canvi donaré el doble, el triple i si és el cas tota la vida, escoltaré, entendre, acompanyaré, bressolaré, i sobretot estimaré.

Tot això es com fer una carta als reis potser, però és la meva carta, i crec que està força resumida.

Segurament es pot pensar que és molt senzill, però en realitat penso que no ho és tant, estimar és un acte generós amb el tot, i s'estima lliurement, aquesta és la meravella, s'estima a qui es vol estimar lliurement perquè s'ha escollit, perquè s'ha trobat, és una elecció, però no és fàcil perquè cadascú és un ésser individual, amb tota la seva complexitat que suposa, per tant estimar, és un aprenentatge mentre passes el resta de la teva vida coneixent a l'altre mentre traces castells davant un horitzó.