Visc en un món de Walt Disney?

Potser si, però és el meu món, prefereixo viure en un món de Disney que en un món ple d’inseguretats, de retrets, de condicionants, de dolor, d’odi, de venjances, de necessitats per sobreviure’m.

La resposta correcte no existeix però si l’amor sense condicions, quan és amor, la resposta

-          T’esperaré tot el temps del món

-          Et vull, t’estimo, amb el tot, amb el que significa

Respostes, romàntiques?, potser si, però son les meves respostes incondicionals, i no puc acceptar cap altre resposta.

L’amor que en realitat és el nostre motor, tal i com jo el concebo, és així. Avui fent una profunda reflexió, dins d’aquesta solitud que m’aclapara, que m’envolta, que a voltes em sedueix, i d’altres em pesa com una llosa, em porta a la conclusió de que he estimat molt, i que m’han estimat i m’estimen molt, però l’amor com dic jo és generós. Donant una ullada al passat, m’adono que tot ho he fet amb el cor, que podia haver o reaccionat d’altra manera, també, però no ho sentia així, he acceptat i m’he sentit feliç per aquells que ho eren, quan jo em trencava per dins, i cada cop estava més esmicolada.

Ara, des del perdó i des d’una altra perspectiva des de la distància, sé que vaig actuar per amor, sempre ho he fet.

Dins del meu món petit, de Disney com m’han dit, no tot han de ser finals feliços, el meu no ho ha estat, però si entén estimar, com un fet incondicional, acceptant a l’altre i les seves decisions, acceptant les seves decisions, i acceptant les meves.  No sóc infantil però si diàfana i transparent, no puc amagar el que sento ni el que sóc, i encara que lenta en cada decisió que prenc, quan la prenc és ferma.

Durant un temps no he pogut ser jo, m’havia perdut, em sentia perduda, com li vaig dir un dia a un amic: -m’he perdut. Ara  dins de la reflexió i la calma, sé que ja no estic perduda, que dins de la tristor i el dolor, prenc les decisions meditades i a pas ferm.

No m’importa la solitud no sóc erràtica, ni caòtica, ni em dol moltes vegades, perquè crec que és necessària, no necessito enganyar-me, ni donar més voltes a res més, sols necessito aquest temps, que és sols meu, per començar una nova lluita.

No em vull enganyar, ni enganyar als altres. Al meu voltant veig massa dolor i persones ferides, al meu voltant ja hi ha hagut masses mentides, i com a ésser de llum que sóc, he reconegut la meva energia, aquella energia amb la que s’estableix un vincle, un vincle que no es pot trencar mai, i aquest fet m’ha fet profunditzar més endins, per acceptar que tot forma part del meu aprenentatge personal, i tinc la suficient paciència per esperar la resposta,

Tots tenim el poder d’escollir, les nostres eleccions son respectables, i tots en un moment donat escollim el que volem fer, sabent-ne les conseqüències, en aquestes eleccions sempre hi ha una pèrdua i un guany, per tant no podem estar ancorats en un passat i lamentar-nos sempre, sinó pensar que hem fet el que volíem fer en aquell moment, potser desconeixem els motius, però a la llarga es saben, cal deixar fluir el temps i la vida.

Ara, puc acceptar que jo no he estat cap elecció, no he estat escollida, per dir-ho d’alguna manera, perquè en realitat jo no sóc un triatge, quan s’ha d’escollir no hi ha amor, no s’estima, i qui pensi que ha de triar, més val que es pregunti, si hi ha amor. L’amor no es tria, passa, s’estima i prou, no té explicació possible,

Doncs en aquest punt de reflexió, penso que el pragmatisme no té a veure amb estimar, és egoisme, supervivència, engany, però a voltes és millor que estar sol.

De tot aquest desgavell emocional, penso que el correcte és fer i actuar d’acord amb el cor, si es tema de sentiments, i pensar bé el pas següent a donar.

Per tant potser si que visc en el món Disney, però és el meu, i el que no penso fer és viure en un altre món, on els sentiments siguin un joc. Possiblement segueixi rebent bufetades per tots costats, però és el món, la vida que jo he escollit, i honestament  puc dir que no hi ha respostes correctes, ni incorrectes, hi ha decisions.

Així que jo ja he decidit, sortir al sol, i començar una nova batalla, perquè les perdudes, perdudes estan,  i no han estat pèrdues, sinó experiències que m’han fet créixer i poder veure que res es dona per suposat, però que el valor i l’amor han de ser gratuïts, la felicitat sense estimar sense actuar des del cor, mai serà felicitat, i que no vull ser una opció, sinó vull ser la única opció, com a ésser únic i individual.

L’amor estimats no és una opció, és un fet, és una realitat actuar d’altre manera és mentir, mentir en lo més essencial, en lo més bàsic, i pitjor de tot mentir-se a un mateix, i ara a la meva edat ni a cap edat, no cal mentir-se, cal cercar la felicitat individual, i deixar de ser opcional.

Suposo finalitzaré aquest any, tancant portes, tancant cercles, que no es tornaran a obrir, perquè la vida, els fets els han tancat. I espero i desitjo obrir nous cercles, sempre dins d’aquest món que és el meu.

-Visc en un món de Disney??

DEFINITIVAMENT NO, PERÒ SI ÉS AIXÍ ÉS EL MEU, BENVINGUT AL MEU MÓN