sobre un mar de gel

tant blanc que trenca el silenci

sentint la poderosa solitud del que és etern

cada petjada trenca el color deixant un rastre

un camí llarg enmig de les portes de l’abisme

com un mirall s’esquerda la fredor

deixant entrar una alenada d’escalfor desesperada

sonant un crit tant esfereïdor que s’obren muntanyes

enrere queda l’asfalt dels carrers de la ciutat

que separa cada finestra, cada terrat

on el cel queda massa amunt per veure’l

sobre un mar de gel de cada paraula

no s’esperen aquelles abraçades infinites

ni es busca l’amor esbiaixat pels monstres

la decadència d’una humanitat en aparença

quan els nens perden la paraula

cap plor despertarà cap consciència

fins que l’amor penetri dins de cada imatge

montse pellicer mateu

imatge internet