dijous, 3 de desembre del 2015

sobre un mar de gel
tant blanc que trenca el silenci
sentint la poderosa solitud del que és etern
cada petjada trenca el color deixant un rastre
un camí llarg enmig de les portes de l’abisme
com un mirall s’esquerda la fredor
deixant entrar una alenada d’escalfor desesperada
sonant un crit tant esfereïdor que s’obren muntanyes
enrere queda l’asfalt dels carrers de la ciutat
que separa cada finestra, cada terrat
on el cel queda massa amunt per veure’l
sobre un mar de gel de cada paraula
no s’esperen aquelles abraçades infinites
ni es busca l’amor esbiaixat pels monstres
la decadència d’una humanitat en aparença
quan els nens perden la paraula
cap plor despertarà cap consciència

fins que l’amor penetri dins de cada imatge

montse pellicer mateu
imatge internet


2 comentaris:

  1. Ui, que trist que cap plor desperti cap consciència...
    L'amor fondrà el mar de gel.
    Bon vespre.

    ResponElimina