cortines brutes pel fum

persianes que tapen la vista que no hi ha

i aquesta densa boira que embolica els carrers

on les cases somien els seus secrets

el mar oneja pacient retornant velles restes

l’hivern espera impacient refredar els cossos

dins del llit unes mans que no es toquen

unes pells que no es coneixen

les cortines resten descolorides pel fum

i una cigarreta mora dins d’un cendrer

la solitud d’un esperit ferit

l’amor de qui estima sense oblit

les cases romanen dins del seu somni inacabat

cap soroll trenca l’ànima

perquè ells, ells no es trobaran

quan han marxat l’un de l’altre

abraçats al desconsol han trencat les esperances

demà quan surti el sol, el vent fred copsarà les imatges

cada instant congelat prendrà vida per estimar-se

un cop més la vida és un aprenentatge

l’amor es una cosa estranya

és amor quan es desconeix la causa

però ells, ells no es trobaran

ni edificaran casa on retrobar-se

si l’amor és el seu destí, han decidit rebutjar-se

però quan surti el sol, es sentiran acaronats

l’abraçada no té distància

i dins el plor mut que traspassa les parets

decidiran donar-se quan el dia sigui llarg

fent de les nits jocs d’ombres

però ells no es trobaran,

perquè l’amor no duu cuirassa,

respira lliure

les cortines romandran brutes pel fum

i ells, ells no es trobaran

altres cossos ho faran, altres pells coneixeran

però l’amor els fondrà l’ànima

ells, ells no es trobaran

ja fa temps que s’han jurat que l’amor no és mentida

montse pellicer mateu

imatge google