PARAULES D'ESCARLATA: mèxic

Normalment mentre miro la televisió, o veig pel·lícules assisteixo a la contemplació de fets salvatges, de violència, i em quedo com si res, es com si m'hagués immunitzat de tot dolor, o sorpresa, de tant en quant comento que com era possible que seguíssim menjant, dormint, i fóssim tant insensibles, però res més. Al setembre varen arribar notícies de la desaparició de 43 estudiants normalistes de Guerrero a Mèxic, però com sempre vaig assistir sense sentir res i com llunyà un fet dels molts que veig cada dia, però un dia pel Facebook varen fer circular la última fotografia que se'ls havia fet, i em va esgarrapar un plor, envaint-me una sensació de tristesa molt gran i encara porto aquella imatge gravada, no me la puc treure de sobre, la imatge no és de les més dures que he vist a través dels mitjans, però veure aquells nois, nusos, a terra, amb la policia apuntant-los en un escenari semblant a un poliesportiu, em va commocionar, i realment sabeu perquè?, perquè vaig veure al meus fills estirats allà, sols, molt sols, i aquesta sensació de la solitud que deurien sentir aquests nois, no em deixa d'acompanyar, ha estat el desperta de la meva consciencia. Segueixo les notícies a través del facebook d'un amic que viu a Méxic i d'un normalista, perquè com de tot el que no interessa no se'n parla, quantes notícies rebem de desgràcies i de quantes sabem el seu desenllaç, les notícies en aquest món globalitzat, van i vénen i es perden

No vull ser abanderada de res, ni ho pretenc, però si que puc escriure quatre versos i seguir el desenllaç de la sort d'aquests estudiants, simplement perquè em commou, com em commouen moltes coses que veig, que sento, que escolto, però el que més em commou es que aquests estudiants, sols volien un futur millor, provenen de famílies molt humils, oblidades per un sistema i un govern injust, espero que s'hagi encès la flama de la revolució per canviar-ho tot.

Normalmente mientras veo la televisión, o veo películas asisto i contemplo hechos salvajes, llenos de violencia, y me quedo impasible, inmunizada de todo dolor y sorpresa, a veces comentaba que como era posible que después de ver esto podíamos seguir igual y ser tan insensibles. En setiembre me llegaron las noticias de la desaparición de los 43 estudiantes de Guerrero en México, pero como siempre seguí sin sentir nada, y viéndolo como un hecho lejano, pero un día a través del Facebook se hizo circular la ultima fotografía que se les había tomado y me arrancó un sollozo embargándome una sensación de tristeza, que todavía no me puedo quitar, la imagen no es la más dura de las que he visto a través de medios de comunicación, pero al ver a esos chicos jóvenes, desnudos con la policía apuntándoles, en un lugar parecido a un polideportivo, me conmocionó, ¿Sabéis porque?, porque vi a mis hijos en el suelo, solos, muy solos y esta sensación de soledad no me deja de acompañar. Sigo noticias a través del Facebook de un amigo que vive en México de otro amigo Mejicano que es normalista, porque como todo, de lo que no interesa no se habla, ¿cuántas noticias recibimos sobre desgracias, y de cuántas se hace un seguimiento y se conoce su desenlace?, las noticias en este mundo globalizado van y vienen.

No pretendo ser abanderada de nada, pero si puedo escribir cuatro versos, y seguir el desenlace de la suerte de estos estudiantes y sus familias, simplemente porque me conmueve, porque quizás ha despertado mi conciencia, porque me conmueven muchas cosas que veo, que escucho, pero en el caso de estos estudiantes los cuales luchan por un futuro mejor, descendientes de familias muy pobres olvidadas por un sistema i un gobierno injusto, me ha hecho recordar quizás el espíritu que cuentan nuestros abuelos de la lucha por los ideales, y en una sociedad donde se han perdido, debemos tomar ejemplo de estos normalistas. Espero que en México haya servido para emprender la marcha hacia la justicia y la igualdad y cambiarlo todo.

no he parit fills perquè els assassinin

els facin desaparèixer

i els abandonin a la seva sort

no he parit fills perquè callin

no he nascut per patir aquest dolor insuportable d’incertesa

que em remou,

he nascut pobre, he parit un fill pobre però amb honor,

a Mèxic s’ha saltat la guspira per encendre la lluita

per l’honor i la justícia

les families s’ha alçat per trobar als seus fills

aquests fills perduts pels que ja no hi haurà oblit

montse pellicer mateu