dissabte, 17 d’octubre del 2015

el soroll dels budells ha esmorteït les papallones
un tros de mi es va perdre fa temps
la llum ha pintat dibuixos sense sentit sobre els meus peus
les emocions han estat xuclades pel vent
i sobre els coixins deixo reposar els meus pensaments,
enlairant l'ànima a la recerca d'una nova vida
deixant-me fluir com una dolça melodia perduda 
equilibrant-me mentre gravito sobre el terra
em sento surar dins del meu cos que em transporta
escoltant les paraules que he dit i les que no he dit
em faig ressò dels meus sentiments
desitjant despullar-me de cada disfressa que he portat
de cada pecat que no he comés, perquè ja no crec en el pecat
avui les papallones volen lliures
navegant pels camps de roselles de la meva infància
mentre pedalejava ignorant del trencaclosques que és la vida
somrient amb els cabells a l'aire somiant en finals feliços
avui, vull trobar altre cop aquella rosella que vaig desar
tant dolça, fràgil i vermella 
per tornar a estimar-me
i estimar

montse pellicer mateu

imatge google









divendres, 16 d’octubre del 2015

PREÀMBUL

PREÀMBUL
Mai s’ hauria imaginat que al entrar dins d’aquella cambra, la seva vida donaria un gir de 360 graus, i aquell pas que anava a donar, seria un gran pas en la seva vida.
La Bàrbara va poder entrar i allà es va deixar la vergonya les pors i un passat, per convertir-lo en present.
Sense voler i tremolosa es va donar en cos i ànima, perquè sinó no és donar-se sinó oferir-se. I així es va omplir d’amor, transformant-lo en sexe, intuint en el seu interior de que tenia una data de caducitat, i va caducar. Es va desprendre de tot, i de si mateixa, i es va abocar sense mesura, intensament, lliurant allò, aquell tresor que sempre havia portat endins.
Mai s’hauria imaginat, de que la vida podia ser tant complicada, i alhora tant salvatge, mai hauria imaginat que havent portat tants anys una vida tant senzilla protegida per tot un entorn pogués esmicolar-se i trencar-se tant, alhora de que ella s’anava trencant, perdent tot, perdent-se ella mateixa, fins al punt de que un bon dia no es va reconèixer, adonant-se de que les seves emocions i sentiments havien estat trepitjats sense cap compassió.
Dins de tot aquest trencadís, la Bàrbara va intentar lluitar per ajuntar les peces, per seguir estimant, però ja era massa tard.
Ara, i un cop va entrar dins d’aquella cambra on es va sentir estimada, després de temps de no sentir-se, va saber que havia de construir una nova casa, uns nous fonaments, una nova vida, i sense res més que ella mateixa amb la solitud que no va tenir mai, va decidir ensorrar un passat per pensar un futur.
Amb la incertesa de qui fa les maletes sense rumb, va començar a mirar un horitzó, tant trencada que encara sentia dolor, un dolor que neix de l’estomac fins a ferir el cor, donant pas a un riu de llàgrimes que cada dia s’empassava. Sabent que el món està ple de llops i llobes, d’encantadors de serps, i de falses amistats, i que abans d’obrir una porta hauria d’examinar al vianant.

Acabava d’entrar en el món salvatge dels solitaris, i amb molta por va agafar el rumb de la seva pròpia vida.

dijous, 15 d’octubre del 2015

si et dic amor, que ja no t'espero
amb la recança de la tornada
d'escoltar la teva veu,
si et dic amor que he pogut tancar una porta
sense somiar-te durant llargues nit d'insomni
que lentament el temps ha construït un mur de pedra

             si et dic amor, que la meva pell ja no es teva
             i que ja no espero les teves carícies
             ni els besos dels teus llavis
             si et dic amor, que puc volar com una papallona lliure

si et dic que amor, m'has esqueixat
i buidat

si et dic que ja no necessito donar-te la mà
que puc caminar sola
i tancar-te el meu cor
si et dic això amor, és perquè ja no és ni serà
             les esperes tenen un temps
             i tot ha estat un miratge
una passejada per la vida
un aprenentatge d'amant
si et dic amor, que l'amor no s'apaga
però si s'acaba per tenyir-se de nit
i la nit és llarga, amor,


montse pellicer mateu
imatge google







dimecres, 14 d’octubre del 2015

el teu tacte diví s'ha difuminat amb els dies
els vitralls de llum dibuixen ombres dins l'estança
     el llit és una plataforma immensa on navegar
dins dels meus somnis no reconec el teu rostre
      la meva pell canvia per renovar-se
i els fidels amants sospiren cada matinada
      ja no queden versos ni tant sols paraules
la pluja s'ha emportat el subtil fil que ens encadenava
     el vent ha engolit les restes de cada celebració
he sargit cada fil trencat dels llençols
     i a cada coixí li he donat un nom
el dia anuncia la renovació
el mar ha xuclat les restes del naufragi
la teva veu ha canviat i sols queda un llunyà ressò
les restes del teu perfum han deixat de cremar la cambra
    mentre la tardor segueix pintant el paisatge
la gelabror de la matinada ha congelat els records
    he desat la inspiració per pensar-me
idolatrant-me
posant el despertador a l'albada per alliberar-me
avui i ara ja puc dir que he robat el sol i el tinc a casa

el teu tacte diví  s'ha apagat amb el temps
i jo encenc encens per tastar noves fragàncies




montse pellicer mateu
imatge google





dimarts, 13 d’octubre del 2015

THIS IS LIFE

Un dia notes com la teva vida canvia, un canvi que no esperes ni desitges, i no pots posar fre al que passa al teu voltant. Un dia el teu món ja no el reconeixes, i veus com es va derruint tot, sentint que passa a una gran velocitat i tu vas a pas lent, i no arribes a temps.
Al llarg de les nostres vides, les persones entren i surten, unes es quedaran sempre, altres marxaran.
Enmig de tant dolor, he tocat fins al fons de l’abisme, he conegut a una persona que m’ha aportat moltíssim tant en sentit positiu com negatiu pensant que seria quelcom meravellós, però no era el seu temps ni moment, però m’ha donat l’empenta per prendre decisions importants, suposo que aquest ha estat el veritable motiu de l’experiència, que encara que dolorosa guardaré sempre com un petit tresor, un oasi de pau dins de tant desgavell portat durant aquest any.
Ara, haig de partir de zero, caminant sola, reconeixent que cada experiència és única i encara que fa mal t’enforteix.
Enrere queden els somnis de joventut, i la vida fàcil d’aleshores, ara els somnis continuen però portant una maleta carregada de pedres, de decepcions, desencisos, i també de molta felicitat viscuda.
La vida com jo dic moltes vegades és puta, i es tant puta que ens posa a proba constantment, ens ofereix camins i destins per triar, persones per estimar, o per oblidar, però és un aprenentatge constant, i en constant moviment.
Si bé crec que vivim una vida canviant, i que hem viscut i reviscut una i altre vegada, que res és per casualitat, i que les persones en algun moment ens reconeixem perquè ja ens coneixem de fa molt de temps, i aquestes retrobades poden tardar molt de temps en tornar a succeir o potser mai més, les oportunitats, les casualitats o causalitats no existeixen.
Així que cal viure aquesta vida, en el moment actual, perquè res és repeteix mai més, i aprendre, aprendre molt de cada lloc, situació i experiència viscuda, totes ens aporten alguna cosa positiva.
A vegades cal tancar alguna porta, i obrir-ne d’altres, THIS IS LIFE
Montse Pellicer Mateu

13.10.15

dilluns, 12 d’octubre del 2015

manipulacions
mentides,
més mentides,
per caure en una espiral de perversió,
he caigut en un parany
la veritat no existeix com a veritat,
la innocència s'ha perdut
i l'amor,
l'amor ha estat una mentida,
com a peó d'un joc
igual que una titella
m'he deixat emportar,
i he cregut,
tant que m'ha esquerdat,
quan tot  ha estat una cortina de fum,
la partida ha acabat
sentint-me guanyadora
perquè els daus m'han donat la raó,
i ara estic en la casella de sortida,
havent vençut la por,
els perversos no han matat la meva essència
ara juguen al joc que saben jugar
i jo,
jo ara puc saltar a la propera casella
mirant un nou món que s'aixeca al meu davant
l'horitzó és més clar que mai,
ja puc posar llum a la boira
per donar el proper pas

montse pellicer mateu






cau el dia ple de boira
anuncis de pluges
quan jo no he deixat de ploure
cada dia és més feixuc no estimar-te
quan els pensaments no es queden en blanc,
  voldria aclucar els ulls
  i abandonar aquest cos fins a on ets tu
i poder-te dir un cop més que t'estimo

t'estimo amb el tot
amb la immensitat de les seves paraules

montse pellicer mateu
imatge google