temps  d’endevinar-me

mentre els dies es queden sense llum

i espurnes de melangies es remouen sobre el meu cos,

gris, gris, els núvols han teixit un vel gris sobre el cel

a vegades un raig de sol s’escola enmig de cotons

per regalar-me la promesa de quedar-se,

ara és gris, i el plugim xopa la roba fins arribar a la pell

que s’humiteja, es refreda cercant el foc  que  escalfi

un cos febrós de les teves paraules per canviar el món

vestint-lo de colors efervescents  com les primaveres,

temps per endevinar-me

pintant imatges, rostres, records i melodies

quan el món es regirà i la vida camina perduda

montse pellicer mateu

16/12/14

mai no existeix

mai no és possible

tu pots sempre has pogut

sota aquesta sensibilitat

que em commou cada cop que et miro

i no et conec,

i no puc entendre’t,

tu

em mires com si no importés

però importa,

quan surtis

quan siguis tu

recorda

recorda que jo encara espero

aquella mirada

que m’emmiralla,

m’emociona,

sabent que

sempre

sempre,

has estat tu,

i aquest temps passatger

ha estat un parèntesi per retrobar-te

i retrobar-nos,

tanca els ulls i respira

agafa la motxilla i riu

ves camí amunt 

montse pellicer mateu

imatge google

 

el vent s’ha aturat,

amb ell, el silenci

sento el dolor de la solitud

la por a la buidor,

sola escoltant la meva respiració

hiperventilant, en un atac d’angoixa

davant dels carrers estrets  i les portes tancades

busco la clau de la teva porta, et busco, et crido

i m’ofega la incertesa de sentir el ressò de la meva veu

i no escoltar-te,

deixa’m entrar a casa teva

obre’m la porta,

deixa’m dormir dins la teva cambra,

i somiar les nits desperta

al so de la música d’un blues

montse pellicer mateu

9.12.14

imatge google

 

llums

sota la nit negre

sense lluna

ni estels,

vanitat de la joventut

bellesa,

efímera,

desitjos sota l’ombra

d’un paradís inventat

l’autosuficiència: una mentida,

necessito de tu

per acompanyar-me,

glops de sexualitat transcendent

per sortir del meu cos

i entrar dins del teu,

vanitat de joventut

cavalca amb el temps

quan l’onatge deixa les restes sobre la platja,

eclipsi

obscuritat,

llum,

posta de sol, posta de llum, ocàs

el temps succeeix com una brisa

que desgasta la pell,

instants dins una bombolla

esborrant empremtes,

quan el teu cos i el meu

son encenalls

guspires de llenya cremant

la xemeneia guarda les restes,

quan el temps i el meu

s’apaguen,

la meva mà

cerca palpar i retenir

la textura de la teva pell

montse pellicer mateu

8.12.14

imatge google

m’he brodat la pell

amb el fil de les teves paraules

i l’agulla de les teves carícies,

l’he teixit de moltes paraules

cada mot un fil,

cada color fet d’un sospir

d’un esclat,

d’un dolor,

de plaer,

no em queda pell que no hagis resseguit

el temps no ha deixat espai per escriure,

els meus llavis han desat empremta

sobre cada dibuix que he esbossat sobre el teu cos,

he brodat els llençols d’una vida

d’un temps passat i present

m’emmirallo dins un horitzó embolicat entre núvols i roses,

núvols d’esponja

i roses de vi

montse pellicer mateu

3/12/14

Imatge google