estàs al sol

a l’aixopluc del temps

no sents ni fred ni calor,

no sents res,

no pots copsar la brisa del mar

que t’arriba sobre el teu descans,

-quant temps fa que t’enyoro?

avui fas anys,

segueixes fent anys,

durant el dia el temps s’atura un moment

per sentir-te,

cada dia estàs més lluny

tinc por d’oblidar-te

perquè gairebé ja no recordo la teva veu,

em sona llunyana,

molt llunyana,

i no la puc escoltar,

i t’escric per fer-te immortal,

perquè cada paraula es per rememorar-te

però no sents, una pedra ens separa

un mur de pedres

un silenci sobre silenci

i  ja no t’arriba la brisa del mar

ni les cançons que estimaves,

perquè ja no sents ni fred ni calor

mentre em quedin mots

jo en dibuixaré i inventaré per a tu

i posaré  un tango per ballar,

ara tanco els ulls per sentir

les teves mans agafant la meva cintura

mentre sona Carlos Gardel

-por una cabeza de un noble potrillo...-

i dansem sols

és com un xiuxiueig entre tu i jo,

i quan acaba la cançó

romanc sola

amb la total certesa que l’he ballat amb tu

montse pellicer mateu

18-08-14

em commou l'ànima
quan escolto la veu que canta
la veu que recita
la veu que escolta

em commou l'ànima
quan s'esquerda un troç d'herba,
al esgarrapar la pell freda
i un esglai trenca el silenci
per sentir l'esgarrifança de la fragilitat
la immortalitat del ser,
m'omple de vida copsar un raig de sol
contemplar la lluna
i sentir la fredo de l'aigua sota els meus peus.
em remou, m'exita, em fa vibrar
sentir l'olor de la teva pell,
ja que no em reconec la meva,
i jo vull fer olor a lavanda
a rosella i a flors salvatges,
ensumo i engoleixo el gust que tenen els teus dits
per llepar-me els llavis
i distingir sense mirar les teves passes,
m'altera la injustícia de no ser immortal
o potser la mortalitat sigui el descans,
ara els colors son com la textura de la farina
i el vermell, negre, o blanc son sucedanis d'un plat
que demà s'haura exhaurit ,
tot s'exhaureix, és marceix i mor

sóc com l'herba que neix dins d'un camp verd
que guarda memòries i oblits


montse pellicer mateu
13-08-14
imatge google

engoleix de mica en mica,

empassa’t cada oblit

cada instant que has llençat a les escombraries

malgastat, temps malgastat

sense sentit,

engoleix de mica en mica

cada llàgrima mal vesada

d’un temps irrecuperable,

ara,

gaudeix  d’un minut, un segon

i engoleix-me

com si fos l’últim instant

amb la desesperació de la vida esgarrapada

i gaudeix

del sol fet de poder desesperar

per sentir  que entres a casa teva

on el cor reposa,

engoleix

aquesta gelabror que t’amara

i embolcalla en un hivern etern

i atansa’t per tocar la primavera

quan el jardí floreix

i l’ànima s’escalfa

engoleix

les glopades de vida

quan el sol et guareix

del poemari "atreveix-te a entrar"

Ed.Germania

montse pellicer mateu

imatge google

 

estic out
out,
mentre estirada entre coixins
vull descansar i celebrar que no hi sóc
quan els núvols tapen la lluna
i amenacen turmenta,
out, fora de joc,
amarant-me de suor dins d’una nit d'estiu
assaborint mojitos
amb gust a menta i llima,
out,
per uns segons he deixat de pensar
el meu cos s’ha aturat
per escoltar-me,
out, no hi sóc
i el gel es desfà dins d’un vas
que emmiralla els meus ulls
i s’aboca dins els meus llavis,
out, amb gust a rom

montse pellicer mateu

imatge google

en un lloc qualsevol, asseguda a la terrassa d’un bar

en un moment qualsevol

i en un lloc qualsevol,

et miro,

em mires,

i quan acluco els ulls

aquell tacte

de les teves mans

obrint-se pas,

-jo avergonyida obro els ulls

pensant que la resta del món em mira,

i em comença a envoltar una flamarada

que em crema la pell,

-          com quan he “ficat la pota”-

però segueixo sentint les teves mans

més endins de la faldilla,

-i jo m’arracono sobre la cadira-

-demanant si us plau, que em deixis-

-suplicant que no paris-

el món s’ha aturat en aquest instant,

i tu sense pensar en res més

t’has obert pas entre les meves cames

-          no vull esclatar, no em puc moure

-i el món ha començat a caminar,

obro els ulls i tu em preguntes amb la mirada

per buscar un lloc per jugar,

no importa on, ni quan,

sols que amb  els ulls clucs

no queda ningú més que tu i jo

i una cadira,

en una terrassa d’un bar qualsevol

i jo, arronsada en la cadira

i tu,

tu

sota l’excitació de les mirades

que passen,

fugaces,

que no ens veuen,

-          i que més dona si ens veuen?

     montse pellicer mateu

    imatge de google