em commou l'ànima
quan escolto la veu que canta
la veu que recita
la veu que escolta

em commou l'ànima
quan s'esquerda un troç d'herba,
al esgarrapar la pell freda
i un esglai trenca el silenci
per sentir l'esgarrifança de la fragilitat
la immortalitat del ser,
m'omple de vida copsar un raig de sol
contemplar la lluna
i sentir la fredo de l'aigua sota els meus peus.
em remou, m'exita, em fa vibrar
sentir l'olor de la teva pell,
ja que no em reconec la meva,
i jo vull fer olor a lavanda
a rosella i a flors salvatges,
ensumo i engoleixo el gust que tenen els teus dits
per llepar-me els llavis
i distingir sense mirar les teves passes,
m'altera la injustícia de no ser immortal
o potser la mortalitat sigui el descans,
ara els colors son com la textura de la farina
i el vermell, negre, o blanc son sucedanis d'un plat
que demà s'haura exhaurit ,
tot s'exhaureix, és marceix i mor

sóc com l'herba que neix dins d'un camp verd
que guarda memòries i oblits


montse pellicer mateu
13-08-14
imatge google