s'obre el teló del teatre,

una imatge de fons

que atrapa un desig,

lentament comença una funció

a la que estàs convidat,

quan s'encenguin les llums tot serà fum,

una il·lusió

sobre la que pintar

instants d'estels,

una música de fons

una copa,

mentre la roba sols serveix per fer d'aixopluc,

es tanca el teló i sento la rescremor

d'haver estat sols un espectador,

d'una fantasia amagada dins d’un pensament

montse pellicer mateu

205141

jo que sóc discreta
em tapo sobre el llit
com qui no vol,
com qui es deixa anar
ensenyo el que t'imaginis veure

montse pellicer mateu
24.05.14

avui sento el caliu de la vida

que recorre la meva pell

assaonant-la amb olor a mandarina

maduixes i gel,

regalats amb complaença

i el gust a mel,

m’ensabono amb sals del mar

i em cobreixo amb setí vermell

montse pellicer mateu

entre vidres dibuixo la meva casa

enmig de camps feréstecs

ruixada per espurnes d’ones,

lluny, molt lluny del silenci del món

amb finestres sense cortines

perquè la llum ens desperti cada dia,

quan es trenqui la nit,

entortolligats l’un amb l’altre

aferrats a un somni de papallones,

mentre passa el temps on vull morir

sentint que he viscut la vida

montse pellicer mateu

1805142

imatge de google

què es tot per no dir res quan la vida s’atura?

aquell gust a primavera

que dibuixa un dia perfecte,

un soroll de roba mentre rodola sobre el terra,

un olor al caliu del foc mentre mor entre guspires

que s’escampen dins la llar,

un silenci trencat per sospirs,

que és tot

quan la boira no et deixa veure la llum?

i et perds dins dels prats invisibles sense nom?

I t’esgarrapes i t’esparraques la vestimenta

cridant sense veu,

perquè s’ha afogat de tant plorar perles de llàgrimes

que és tot?

sinó l’instint salvatge d’una bèstia engabiada

presonera dels sentiments que lluiten per despullar-se

en un món massa gran i massa buit per sorprendre

quan la boira s’ha esvaït

montse pellicer mateu

1105141

imatge google

Quina sort la meva!
quan defugia de tota ombra
quan pensava que estava a casa!
Ara em pregunto un i altre cop
- Qui sóc jo?
Em repasso per retrobar-me
i em dono bufetades per palpar la realitat,
per sentir-me la pell
mentre la pessigo,
i m'estripo en mil pedaços
com si de roba es tractés,
és l'anatomia d'un succés
dins d'una societat efímera,
mentre m'escridasso per obtenir la resposta
a tanta utopia morta,
sóc la rosella vermella que creix entre l'herba
d'un camp sense trepitjar,
sóc aquella engruna de sorra deixada pel mar,
SÓC TOT I SÓC RES
quan atrapo la meva ombra a l'aixopluc de la llum,
I CREIX...
enmig d'un cos que recita esculpit de cicatrius
sóc la rosa que sedueix el sentit de l'olfacte,
i aquella espina que s'endinsa per xuclar la teva sang
LA TEVA, 
LA MEVA,
sóc l'anatomia d'una nova era
on tot és fusiona en res,
on un instant no té distància

montse pellicer mateu
0805141

arrelada a la vida m'enfilo enlaire per veure les coses des de dalt, i semblen petites, petites engrunetes de sorra, de pa, fràgils... i puc veure unes que marxen, i altres que lluiten per quedar-se, altres que lluiten, altres que ploren...petites engrunes de sorra, de pa...
arrelada peus a terra, ben amunt, ben endins puc veure'm i puc veure't, i no en sé més, ni conec el futur que és tant llunyà com proper, i jugo amb els temps per reternir-los
arrelada no vull marxar, mentre m'endinso cada cop més a prop a la cadena que mai s'apaga...
arrelada peus a terra, sols queda un vers
montse pellicer mateu